ENTRE els personatges de l’Antic Testament, Elies ocupa un lloc especial. D’ell diu l’Escriptura que era «semblant al foc» i que la seva «paraula cremava com una torxa» (Sir 48, 1). La primera lectura d’aquest diumenge ens revela, tanmateix, que el secret d’aquest profeta no es trobava en una força pròpia i inesgotable, sinó en haver après a buscar en Déu tota la seva fortalesa. Després de les amenaces rebudes després de la seva victòria davant dels sacerdots de Baal, Elies fuig fins a l’Horeb i es refugia en una cova. Allà el Senyor surt a trobar-lo amb una pregunta que l’invita a obrir el cor: «Què hi fas aquí, Elies?» (1Re 19, 9). El profeta respon amb l’ànima encesa i agitada. Llavors, a través d’un àngel, Déu el crida a sortir: “Surt i estigues dret davant meu dalt la muntanya, que hi passaré jo, el Senyor” (1Re 19, 11). Passa davant d'ell un vent impetuós, un terratrèmol i un foc, però el Senyor no era en aquelles forces desfermades. Només quan arriba «el murmuri d'un ventijol suau» (1Re 19, 12), Elies reconeix la presència de Déu, es cobreix la cara amb el mantell, surt de la cova i s'atura davant del Senyor. Llavors sent de nou la mateixa pregunta: «Què hi fas aquí, Elies?» (1Re 19, 13). I, en aquella oració serena, el profeta pot obrir de nou el seu cor. Després d'aquesta experiència, Elies ja no es queda tancat a la seva cova. Enfortit en la seva missió, tornarà sense por entre el seu poble per ungir reis i profetes.

En cert sentit, la nostra oració s’assembla a la d’Elies. Acudim a resar perquè el Senyor ens crida. Déu vol que ens n’adonem, i per això ens demana que comencem amb un examen sincer: «Què t’ha portat aquí?». De vegades, insisteix, perquè la por ens porta a quedar-nos tancats dins la nostra cova, en les nostres seguretats; o perquè les forces que agiten el nostre món interior ens impedeixen sentir la seva veu. En altres ocasions, amb l’ajuda d’algú que ens orienta —els consells d’un amic o d’un sacerdot que predica una meditació, les paraules del Papa o d’un sant, un suggeriment en la direcció espiritual—, el Senyor ens ensenya a sortir de la nostra cova i a col·locar-nos de veritat davant la seva presència. Així aprenem a discernir aquests impulsos interiors i a entrar en el seu descans, deixant que la seva proximitat ens ompli de pau. És aleshores que escoltem la seva veu i podem descobrir i fer nostra la seva voluntat, deixant que encengui en nosaltres, de nou, el sentit de missió.

La SEGONA lectura d’aquest diumenge ens presenta un altre home de pregària: sant Pau. Les seves cartes són un tresor on aquell enamorat de Crist aboca la riquesa de la seva vida interior. Com Elies, també l'apòstol deixa entreveure, obrint el seu cor, un món interior ple de turbulències i sentiments vehements. A la seva carta als Romans, Pau ens revela el seu sofriment per aquells que es tanquen a l’Evangeli: «Sento una gran tristesa i un dolor constant al fons del cor. Pel bé dels meus germans, la gent del meu llinatge, jo mateix desitjaria ser maleït i separat del Crist!» (Rm 9, 2-3).

Aquest sentiment expressat per Pau ens ajuda a evitar un malentès: pensar que la vida de pregària pugui disminuir en nosaltres la preocupació pels altres. La pau de què Déu ens omple en la pregària no té res a veure amb la indiferència; no ens aïlla dels altres ni ens tanca en una satisfacció espiritual individualista. Al contrari, en la pregària Déu ens fa partícips dels seus ardents desitjos de redempció. De fet, la pregària ens ajuda a forjar un cor com el del Senyor, «que sent urgència per les necessitats dels seus fills i especialment dels més necessitats»^[1].

Elies ha de sortir de la cova i tornar entre el seu poble; Pau no perd l'afecte pels seus germans, malgrat els obstacles, l'odi i la persecució que pateix. I és precisament a través de l’oració que el Senyor manté encès en tots dos aquest foc del zel apostòlic, compatible amb la immensa pau que Déu comunica amb la seva presència. La preocupació constant pels altres es manifesta així en la intercessió, una forma d’oració pròpia «d’un cor conforme a la misericòrdia de Déu»^[2]. Per això, és lògic que l’oració estigui «plena de rostres i de noms»^[3]: allà presentem al Senyor les necessitats de qui ell mateix ha posat en el nostre camí.

A L’EVANGELI d’aquest diumenge veiem com Jesús harmonitza la recerca de la solitud per a fer oració amb la cura dels altres. Després d’haver saciat les multituds amb la seva paraula i amb el pa que ha multiplicat, es retira a la muntanya per a pregar. El Senyor sent la necessitat de quedar-se sol amb el seu Pare i busca activament aquesta solitud. Però l’oració no el porta a oblidar-se dels seus deixebles. Des de la muntanya els contempla lluitar contra el vent i les ones, fins que es dirigeix cap a ells caminant sobre l’aigua, enmig de la tempesta. S’acosta per animar-los i omplir-los de pau: «Coratge! Soc jo. No tingueu por!» (Mt 14, 27). Pere, confiant en la seva paraula, comença també a caminar sobre l’aigua; però, en sentir la força del vent, s’omple de por i comença a enfonsar-se. Llavors crida: «Senyor, salva’m!». I Jesús, de seguida, allarga la mà, l’agafa i li diu: «Home de poca fe! Per què has dubtat?» (Mt 14, 30-31).

Pere s'enfonsa quan no mira el Senyor i es deixa dominar per la força del vent. Alguna cosa semblant ens pot passar a nosaltres quan intentem caminar cap a Jesús enmig de les borrasques del dia a dia només confiant en una vida interior superficial. A vegades ens costa harmonitzar la pregària amb les nostres activitats, i podem pensar que n'hi ha prou amb llançar-nos a caminar sobre les aigües sense mirar abans aquests moments de solitud amb Déu. Però Jesús camina sobre les aigües enmig de la tempesta després d'haver resat. Per no enfonsar-nos en el nostre camí cap al Senyor, necessitem una vida de pregària que mantingui viva la nostra fe. Com recomanava sant Josepmaria: «Procura aconseguir diàriament uns minuts d'aquesta beneïda solitud que tanta falta fa per tenir en marxa la vida interior»^[4].

Aquest és el camí que ensenya Jesús i que també aprenem d’Elies, de Pau i de tots els sants: buscar la solitud i el silenci per pregar; i, des d’allí, deixar que Nostre Senyor ens empenyi a la missió i al servei. Santa Teresa de Calcuta resumia molt bé aquest itinerari en una escala, el primer esglaó de la qual és aquest silenci que fa possible sentir la veu de Déu: «El fruit del silenci és l’oració. El fruit de l’oració és la fe. El fruit de la fe és l’amor. El fruit de l’amor és el servei, i el fruit del servei és la pau»^[5]. L’Evangeli ens mostra que aquesta va ser també l’actitud de la Mare de Déu, que dedicava temps a considerar les coses meditant-les al seu cor (cfr. Lc 2, 19.51). Ella pot ajudar-nos a construir tota la nostra vida sobre aquest fonament sòlid que és la vida de pregària.

^[1] Lleó XIV, Dilexi te, n. 8.

^[2] Cfr. Catecisme de l'Església Catòlica, n. 2365.

^[3] Francesc, Evangelii gaudium, n. 274.

^[4] Sant Josepmaria, Camí, n. 304.

^[5] Santa Teresa de Calcuta, paraules citades per sant Joan Pau II, Discurs, 20-X-2003.