L'amor pur i net dels esposos és una realitat santa que jo, com a sacerdot, beneeixo amb totes dues mans. La tradició cristiana ha vist freqüentment, en la presencia de Jesucrist a les noces de Canà, una confirmació del valor diví del Matrimoni: el nostre Salvador anà a les noces ―escriu sant Ciril d'Alexandria― per santificar el principi de la generació humana.

El Matrimoni és un sagrament que, de dos cossos, en fa una sola carn; com ho diu amb forta expressió la teologia, són els mateixos cossos dels contraents la seva matèria. El Senyor santifica i beneeix l'amor del marit envers la muller i el de la muller envers el marit: ha disposat no sols la fusió de llurs ànimes, sinó també dels cossos. Cap cristià, cridat o no a la vida matrimonial, no pot desestimar-la.

El Creador ens ha donat la intel·ligència, que és com una guspira de l'enteniment diví que ens permet ―amb la lliure voluntat, un altre do de Déu― de conèixer i estimar; i ha posat en el nostre cos la possibilitat d'engendrar, que és com una participació del seu poder creador. Déu ha volgut servir-se de l'amor conjugal per portar noves criatures al món i acréixer el cos de la seva Església. El sexe no és cap realitat vergonyosa, sinó un present diví que s'ordena netament a la vida, a l'amor, a la fecunditat. (És Crist que passa, 24)