EN UNA OCASIÓ, Pere va preguntar a Jesús quantes vegades calia perdonar les ofenses d’un germà. Nostre Senyor llavors va respondre amb la paràbola d’un servent que tenia un deute de deu mil talents amb el seu rei. Es tracta d’una quantitat desorbitada, impossible de restituir: equival al que un empleat guanyaria després de treballar seixanta milions de dies, és a dir, més de cent seixanta mil anys. «Com que no tenia amb què pagar, aquell senyor va manar que, per a poder satisfer el deute, el venguessin com a esclau, amb la seva dona, els seus fills i tots els seus béns. Ell se li va llançar als peus i, prosternant-se, li deia: Tingues paciència amb mi i t'ho pagaré tot. Llavors, compadit d'ell, el senyor deixà lliure aquell subordinat i li va perdonar el deute» (Mt 18, 27).

El començament d'aquesta paràbola reflecteix, d'alguna manera, la relació de Déu amb els homes. Tal com deia sant Josepmaria: «Nosaltres tampoc no tenim amb què pagar el deute immens que hem contret per tantes bondats divines, i que hem acrescut amb el do dels nostres pecats personals. Ni que nosaltres lluitem abrivadament, no aconseguirem de retornar amb equitat el que el Senyor ens perdonà»^[1]. El rei va perdonar aquell deute perquè el seu servent deixés enrere la lògica comercial i abracés la de la misericòrdia; així podrà treballar no com qui ha de pagar un deute, sinó per manifestar l'amor que mou la seva vida. Perquè és a això, al cap i a la fi, que Déu ens convida: que sigui l'amor i la misericòrdia el que marqui la nostra relació amb ell i amb els altres, i no la por o la justícia a seques.

La misericòrdia de Déu no té límits. «Ell ens perdona tots els pecats tan bon punt mostrem un petit senyal, encara que només sigui, d’aflicció»^[2]. No li interessa cap contraprestació pel seu perdó. Ell vol, això sí, que la seva misericòrdia ens porti a viure centrats en allò que és important per al Senyor i a viure com a enamorats, no com a servents. «Tant li fan les riqueses, i els fruits, i els animals de la terra, del mar o de l’aire, ja que tot això és seu; vol alguna cosa íntima, que hàgim de donar-li amb llibertat: fill meu, dona’m el teu cor. Ho veieu? No en té prou de compartir: ho vol tot. No va buscant coses nostres, ho torno a dir: ens vol a nosaltres mateixos. D’aquí i solament d’aquí, arrenquen tots els altres presents que podem oferir al Senyor»^[3].

EN SORTIR aquell servent de la presència del rei, es va trobar amb un home que li devia cent denaris. Era una quantitat no petita —el salari de tres mesos de feina—, però insignificant comparada amb el deute que li havia estat perdonat. «El company se li va llançar als peus i li suplicava: --Tingues paciència amb mi i ja t'ho pagaré. Però ell s'hi va negar i el va fer tancar a la presó fins que pagués el deute. Quan els altres companys van veure el que havia passat, els va saber molt de greu, i anaren a explicar-ho al seu senyor. Ell va fer cridar aquell home i li digué: --Servidor dolent, quan vas suplicar-me et vaig perdonar tot aquell deute. ¿No t'havies de compadir del teu company, com jo m'havia compadit de tu? I, indignat, el va posar en mans dels botxins perquè el torturessin fins que hagués pagat tot el deute» (Mt 18, 28-34).

A primera vista, la reacció del rei pot interpretar-se com un càstig. Tanmateix, el que està fent és actuar segons la manera de funcionar del servent. Com que no va voler sortir de la lògica comercial per abraçar la de la misericòrdia, el rei va aplicar els mateixos esquemes amb què funcionava el servent. De fet, es podria dir que aquell home va rebutjar la salvació que li va oferir el rei: preferia que les seves relacions estiguessin marcades pels deutes i les obligacions, i no per la gratuïtat. «No podem pretendre per a nosaltres el perdó de Déu, si nosaltres, al nostre torn, no concedim el perdó al nostre proïsme. És una condició: pensa en la fi, en el perdó de Déu, i deixa ja d’odiar; llença el rancor, aquesta molesta mosca que torna i torna. Si no ens esforcem per perdonar i estimar, tampoc serem perdonats ni estimats»^[4].

Probablement en el nostre dia a dia trobem persones que ens deuen alguna cosa: algú que ens ha fet un comentari o una broma que ens ha ofès, un amic que ens va fer quedar malament a l’últim moment, un company que ens interromp constantment a la feina… A més d’aquestes situacions quotidianes, potser també a la nostra vida hi han passat persones que tenen un deute més gran per un patiment gairebé irreparable que ens hagin causat. En un cas i en l’altre, l’Evangeli ens convida a pensar que, «per molt gran que sigui el perjudici o l’ofensa que et facin, més t’ha perdonat Déu a tu»^[5]. A més, cada vegada que perdonem algú, ens estem identificant amb el Senyor. Per això sant Josepmaria deia que el més diví en la nostra vida de cristians «és perdonar els qui ens hagin fet mal»^[6], ja que Déu es va fer home precisament per perdonar-nos.

AVUI dia pot resultar difícil deixar enrere la lògica comercial que va adoptar el servent injust de la paràbola. Potser preferim estar igualats amb els altres: no deure res a ningú, que ningú no ens degui res. Per això, potser desconfiem quan algú fa alguna cosa per nosaltres i ens preguntem què espera a canvi. No estem acostumats als regals. Moltes vegades preferim saber que hem obtingut alguna cosa amb les nostres pròpies forces, perquè això ens fa autònoms, ens permet experimentar cert poder; no volem dependre dels altres.

Tanmateix, qui ha après a deixar-se estimar està convençut que «no pot ser només donar i sempre donar, també ha de rebre. Qui vol donar amor, ha de rebre’n alhora com a do»^[7]. La cosa més gran que podem arribar a ser, sempre és fruit d’un do previ: «Ell ens ha estimat primer» (1 Jn 4, 19). Qui acull l’amor gratuït de Déu s’allibera d’una vida cristiana reduïda a coses que he de fer i coses que em són prohibides. La seva vida llavors passa a estar guiada pel desig d’agradar al Senyor en totes les seves accions, tal com procura fer un fill amb el seu pare o un marit amb la seva esposa, i viceversa.

Abocar-se a la immensitat de l’amor de Déu, que ens estima amb bogeria, pot ajudar-nos a comprendre el valor que té per a Déu allò que és petit precisament perquè és nostre. Som conscients que mai no saldarem el deute, però ens entusiasma somiar amb contribuir a sostenir les càrregues familiars. És el seu amor el que transforma la nostra quincalla en joies preuades. Tot serveix per fer feliç Déu. Aquestes coses petites alliberen l’ànima perquè l’ajuden a deixar-se estimar sense esperar res a canvi. Vistes així, no ens encotillen. Al contrari, no es poden cuidar amb perseverança si són fruit de l'afany de controlar o de cancel·lar el deute. Es tracten, en realitat, de detalls espontanis i senzills de qui sap que és mirat amb afecte per un Déu totpoderós i etern però, alhora, un Déu molt casolà. Podem demanar a la Verge Maria que ens ajudi «a ser cada cop més conscients de la gratuïtat i de la grandesa del perdó rebut de Déu, per convertir-nos en misericordiosos com ell, Pare bo, lent per a la ira i gran en l'amor»^[8].

^[1] Sant Josepmaria, Amics de Déu, núm. 168.

^[2] Francesc, Àngelus, 17-IX-2017.

^[3] Sant Josepmaria, És Crist que passa, núm. 35.

^[4] Francesc, Àngelus, 13-IX-2020.

^[5] Sant Josepmaria, Camí, núm. 452.

^[6] Sant Josepmaria, citat per Mons. Fernando Ocáriz, Carta pastoral, 16-II-2023, núm. 7.

^[7] Benet XVI, Deus caritas est, núm. 7.

^[8] Francesc, Àngelus, 17-IX-2017.