DE VEGADES podem experimentar l’aparent ineficàcia de la pregària. Confiem a Déu una intenció concreta i sembla que res no canvia. Procurem ser bons cristians i la nostra vida és plena de dificultats. Demanem al Senyor que no ens abandoni i, en canvi, el nostre desànim creix. En aquests moments, pot sorgir la impressió que les nostres súpliques no troben resposta.

Una cosa semblant devia sentir la dona cananea de l’Evangeli. En assabentar-se que Jesús es dirigia a Tir i Sidó, va sortir d’un d’aquells llocs i es va posar a cridar-li: «Senyor, fill de David, compadiu-vos de mi: la meva filla està endimoniada» (Mt 15, 22). Ens podem fer càrrec del sofriment d’aquesta mare: voldria ser ella al lloc de la seva filla, però tots els esforços que ha fet fins ara per ajudar-la han resultat estèrils. Potser havia sentit parlar dels miracles de Jesús i per això s’hi va acostar amb l’esperança que alliberés la seva filla. L’Evangeli, però, recull una reacció desconcertant del Senyor: «Jesús no li contestà ni una paraula» (Mt 15, 23).

«Si realment desitges alguna cosa —comenta Lleó XIV—, fes tot el possible per aconseguir-la, fins i tot quan els altres et reprenen, t’humilien i et diuen que ho deixis. Si realment ho desitges, continua cridant!»^[1]. Davant el silenci de Jesús, aquella dona no es desanima; més aviat passa el contrari: insisteix amb més força, fins al punt que els deixebles supliquen al Mestre que l’atengui perquè no deixa de seguir-los. Aquesta constància en la pregària, encara que sembli que no dona fruit, és una actitud que molts sants han viscut i aconsellat. «Persevera en l’oració —escrivia sant Josepmaria—. Persevera, encara que la teva tasca sembli estèril. L’oració és sempre fecunda»^[2]. Tenim la seguretat que «no hi ha cap crit que Déu no escolti, fins i tot quan no som conscients d’adreçar-nos a ell»^[3]. L’escena de la cananea ens recorda que el Senyor coneix els nostres cors i vol fer créixer la nostra fe precisament enmig de les circumstàncies que travessem. Davant peticions semblants, Jesús actua i respon de maneres diferents. Per això, no deixem d’acudir a ell, com avui ens ensenya aquesta dona. Tot i que encara no ha tingut lloc la curació de la seva filla, la seva insistència ja ha produït el fruit que Crist busca en ella: una fe que no s’ensorra ni davant el sofriment de la seva filla ni davant el silenci de Jesús.

AQUELLA dona va haver de superar moltes barreres per acostar-se a Jesús. Com a estrangera, no pertanyia al poble d’Israel, i no era habitual que els jueus tractessin amb persones com ella. El silenci inicial del Senyor, a més, podria haver refredat fàcilment els seus ànims i haver-li fet pensar que aquell home no volia o no podia ajudar-la. Però ella, després d’aquesta primera resposta silenciosa, es va prosternar davant d’ell i li va dir: «Senyor, ajudeu-me!» (Mt 15, 25). La pregària és més senzilla i directa com més extrema és la situació. Aquella dona va pel dret, ni fa servir grans paraules ni títols solemnes. La seva petició, despullada d’ornaments, posa de manifest que necessita urgentment la seva ajuda.

Si Jesús abans havia respost amb el silenci, ara pronuncia unes paraules que ens poden semblar severes: «No està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells» (Mt 15, 26), en referència al fet que ell no ha «estat enviat a les ovelles perdudes del poble d'Israel» (Mt 15, 24). Ella, per tant, no pertanyia al poble que havia rebut en primer lloc les promeses de Déu. Tanmateix, aquestes paraules no apaguen la seva confiança. La dona no discuteix, no se’n va ofesa, no reclama cap dret. De fet, amb aquest diàleg Jesús la convida a augmentar encara més la seva fe i la seva confiança. I troba dins la mateixa imatge emprada per Jesús un motiu per continuar esperant: «És veritat, Senyor, però també els cadells mengen les engrunes que cauen de la taula dels amos» (Mt 15, 27). Davant aquesta actitud audaç i plena d’humilitat, Jesucrist no estalvia elogis i reconeix amb alegria: «Dona, quina fe que tens! Que sigui tal com vols» (Mt 15, 28).

El silenci i la duresa aparent de Crist amb la cananea deixen veure dues qualitats de la pregària que es fa madura per la fe. «La primera condició de la pregària és la perseverança; la segona, la humilitat. Sigues santament tossut, amb confiança. Pensa que el Senyor, quan li demanem una cosa important, potser vol la súplica de molts anys. ¡Insisteix!..., però insisteix sempre amb més confiança»^[4]. La dona cananea no es cansa de demanar, però tampoc no converteix la seva súplica en una exigència. Sap que tot el que pot rebre de Jesús serà sempre un do. Per això la seva pregària commou el Senyor: perquè uneix la insistència de qui confia amb la humilitat de qui se sap necessitat.

EN CONTEMPLAR aquest passatge des de la distància, podem aprendre a mirar el que ens passa des de la perspectiva de Déu. Es podria dir que el Senyor, des del principi, volia guarir la filla posseïda pel dimoni. Però, al mateix temps, tenia també altres plans per a aquella mare que patia per la seva filla i confiava en ell. Déu veu la nostra vida des d’un designi d’amor que moltes vegades nosaltres no arribem a comprendre.

Una malaltia, anys lluitant contra un defecte humiliant, ferides causades per persones properes, dies grisos que passen sense grans estímuls… Tot això són situacions que potser voldríem canviar i de les quals, com la cananea, demanem al Senyor amb insistència que ens alliberi o que les orienti d’una determinada manera. Aquest episodi de l’Evangeli ens mostra que, darrere el silenci de Crist i unes paraules que a primera vista ens poden desconcertar, hi havia una pedagogia més profunda: el Senyor feia créixer i feia sortir a la llum la fe d’aquella dona, abans de concedir-li la curació que tant desitjava: «I a l'instant es posà bona la seva filla» (Mt 15, 28).

En la pregària, per tant, quan demanem alguna cosa a Déu, també podem demanar-li que ens ajudi a descobrir els dons que ens vol concedir i que moltes vegades passen desapercebuts. Potser allò que Jesús ens vol donar és fins i tot més gran que allò que li estem demanant. A la Mare de Déu, a qui no se li va estalviar «ni l’experiència del dolor, ni el cansament del treball, ni el clarobscur de la fe»^[5], podem demanar-li que ens ensenyi a confiar en el seu Fill també quan no comprenem els seus temps, i a acollir amb fe els dons que ell ens vol donar en cada circumstància.

^[1] Lleó XIV, Audiència, 11-VI-2025.

^[2] Sant Josepmaria, Camí, n. 101.

^[3] Lleó XIV, Audiència, 11-VI-2025.

^[4] Sant Josepmaria, Forja, n. 535.

^[5] Sant Josepmaria, És Crist que passa, n. 172.