Del dissabte 22 al dijous 27 d'agost, el Pare va realitzar la primera visita pastoral a l'Uruguai des que va ser elegit prelat de l'Opus Dei, després de la seva estada a Guatemala, Hondures i El Salvador.
El viatge va coincidir amb la vigília dels 70 anys de l'arribada dels primers membres de l'Opus Dei a l'Uruguai, que es complirà a l'octubre, en el camí cap al centenari de l'Obra.
Reviu el viatge des del compte d'Instagram de la Regió del Plata.
Dijous 27. Últim dia del Pare a l'Uruguai
En el seu últim dia a l'Uruguai, Mons. Fernando Ocáriz es va reunir amb els grups promotors de diferents iniciatives apostòliques, que li van explicar històries, projectes i reptes del seu treball. El Pare els va escoltar amb atenció i va compartir alguns consells. Abans d'emprendre el retorn, va rebre també diverses famílies.
Així van acabar uns dies marcats per moltes trobades, des de Casavalle fins a la Universitat de Montevideo, passant per les tertúlies amb joves i famílies.
Cap a les 21:30 h, l'avió del Pare va enlairar-se de Montevideo rumb a Roma. A l'aeroport, algunes famílies s'hi van acostar per acomiadar-lo i acompanyar-lo en els últims moments de la seva visita al país. Entre abraçades i salutacions va acabar un viatge molt esperat, i van quedar ressonant moltes de les paraules compartides durant aquests dies.
Fins aviat, Pare.
Dimecres 26. Classe a la Universitat de Montevideo i trobada amb joves
En la visita a la universitat, es va trobar amb directius, docents, alumnes i membres de la comunitat educativa i va oferir una classe sobre la identitat cristiana en la vida universitària.
Abans de la sessió, el rector de la Universitat de Montevideo, l'Alejandro Cid, va donar la benvinguda al Prelat. Va recordar el suport espiritual i l'orientació cristiana que l'Opus Dei ha brindat a la Universitat des dels seus inicis i va destacar l'actualitat del missatge de sant Josepmaria de cercar Déu en el treball i en les activitats quotidianes al servei de totes les persones.
El Pare va començar pel centre de la identitat cristiana: Jesucrist. «El que dona la identitat cristiana és la presència de Jesucrist», va afirmar. Va distingir dues dimensions que han d'anar sempre unides: la identitat cristiana de la institució i la de les persones. Una universitat pot tenir normes, principis i estructures que expressin la seva inspiració cristiana, va explicar, però no n'hi ha prou si aquesta identitat no pren vida en les persones.
Va recórrer diferents aspectes de la vida universitària: des de l'harmonia entre la fe i la raó, el respecte a la llibertat, fins a la dimensió evangelitzadora de la Universitat a través de la ciència, de les lletres i tot allò que és la vida universitària.
També es va referir a la tasca dels professors, cridats no només a transmetre coneixements, sinó a donar-se als alumnes i als col·legues amb qui treballen: «El cristianisme és també donació». Des d'aquí va presentar l'autoritat com a servei i el treball col·legiat com «una gran garantia d'eficàcia, perquè sempre diversos ulls veuen més que un».
Va recordar que una universitat depèn de tots, «des del rector fins a l'alumne més recent», i que «l'esperit cristià es transmet en la ciència, en les lletres, però sobretot en el tracte personal». Sobre aquest tracte es va aturar en la justícia i la caritat, i va recordar unes paraules de sant Josepmaria: «la caritat, més que en donar, és en comprendre». «El desig de comprendre —va afegir— és el primer pas per a estimar».
En acabar, es va obrir un col·loqui amb els presents. La Sofia, de la Facultat de Comunicació, li va preguntar com portar a la professió, la família i la societat allò que s'aprèn durant els anys a la Universitat. El Pare va destacar l'obertura com una actitud necessària per a escoltar opinions i punts de vista diferents i traslladar aquesta convivència entre unitat i pluralitat més enllà de la Universitat.
La Mònica, de la Facultat de Psicologia, va compartir la història d'un alumne que va començar a preguntar-se per la fe en descobrir que els seus companys cristians eren els més alegres i disposats a ajudar. Va voler saber com fer perquè la identitat de la universitat pugui ser viscuda per tothom amb llibertat. El Pare va assenyalar que el camí per a transmetre la fe és l'amistat: «L'amistat autèntica és exigent, perquè és una forma de l'amor», va explicar.
El Claudio, un dels primers promotors de la Universitat, va explicar l'alegria de veure-la avui en mans d'una nova generació. Des de la Fundació Amigos de la Universidad, treballa per aconseguir beques per a joves sense els recursos necessaris. «Interessen totes les persones i tot allò que permeti obrir oportunitats per als altres és profundament cristià», va recordar el Pare.
La María José, encarregada de l'àrea d'Operacions i Logística, va preguntar pel valor del treball de qui sosté la universitat des de tasques no acadèmiques. El Pare va recordar que aquests treballs permeten que tota la resta funcioni i que el valor d'una tasca no depèn del lloc que ocupa: recordant un ensenyament de sant Josepmaria, va afirmar que el treball més important és el que es fa amb més amor de Déu.
El Martín, metge i cirurgià, va compartir el somni d'impulsar una Facultat de Medicina centrada en la persona i li va preguntar com afrontar iniciatives que poden semblar massa grans. «Cal llançar-se moltes vegades a l'aventura», va respondre el Pare. Va animar a combinar realisme i audàcia, comptant amb l'ajuda de Déu per a afrontar les dificultats del camí.
També hi va haver una pregunta sobre el treball que estudiants de la universitat realitzen amb persones privades de llibertat. El Pare va posar l'accent en procurar que se sentin compreses i estimades. «El que més fa mal, a vegades, no és la soledat física, sinó la soledat de l'ànima», va explicar.
Cap al final, les preguntes van abordar el treball, els projectes professionals i la història de l'Opus Dei a l'Uruguai.
La Universitat de Montevideo va voler deixar-li alguns records de la seva visita. Va rebre una llibreta amb l'escut de la UM i una edició del Quixot preparada per la universitat, que custodia una de les col·leccions cervantines més importants d'Hispanoamèrica. L'edició commemora la primera publicació completa de l'obra a l'Amèrica del Sud, feta a Montevideo el 1880.
La trobada va acabar amb l'agraïment de la comunitat universitària pels ensenyaments, els suggeriments i els horitzons que el Pare havia obert durant el matí. «La Universitat de Montevideo és casa seva», li van dir abans d'acomiadar-lo.
Dimecres 26 d'agost. Trobada amb joves
A la tarda, el Pare es va trobar amb joves universitàries i professionals arribades de diferents punts de l'Uruguai, juntament amb algunes joves de l'Argentina, Paraguai i Brasil. A l'escenari, una frase de sant Josepmaria, «Els teus braços a l'Uruguai», recordava unes paraules que havia adreçat a un jove uruguaià el 1974, una invitació a posar també avui els braços i el cor al servei del país.
En començar, el Pare les va invitar a posar Jesucrist al centre de la formació i de la pròpia vida. Va explicar que ser cristià no consisteix únicament a aprendre unes idees o complir determinades pràctiques, sinó a cercar i estimar algú: «Conèixer Jesucrist, tractar Jesucrist, estimar Jesucrist».
També va parlar de no desanimar-se davant dels propis límits i d'estar disposades a començar i recomençar. «La santedat consisteix en la plenitud de l'amor, no en no tenir defectes», va recordar, perquè fins i tot amb les pròpies limitacions sempre és possible tornar a començar amb més amor de Déu.
La Pierina, equinoterapeuta, recreadora infantil i infermera, va explicar que en la seva vida l'acompanya una imatge que feia servir sant Josepmaria: la dels ànecs que es llancen a l'aigua sense saber nedar. Aquests «ànecs a l'aigua» l'ajuden a sortir de la seva zona de confort, i per això li va preguntar al Pare com parlar de Déu amb amics i familiars. El Pare va posar l'accent en l'amistat: quan és autèntica, va explicar, parlar d'allò que un porta dins sorgeix de manera natural. I va recordar que l'oració és el primer pas per ajudar després.
L'Abril, que viu a la Residència del Mar, va arribar aquest any des de Treinta y Tres —una ciutat a 249 km al nord-est de la capital— per estudiar Comptabilitat i Finances. Mai havia entrat en una església, no estava batejada i els seus pares no són creients. En arribar va començar a trobar-se amb joves que vivien la seva fe amb naturalitat i va decidir assistir a les meditacions. «Estic segura que una de les millors decisions que vaig prendre en la meva vida va ser arribar a la Residència del Mar», va assegurar.
L'Abril li va demanar al Pare que resés perquè la seva fe continués creixent. Ell va recordar llavors una petició que els apòstols feien a Jesús: «Senyor, augmenta'ns la fe». La fe, va explicar, és un gran do de Déu, però també cal demanar-la i acollir-la.
La Pilar té 20 anys i va explicar que l'any passat va perdre dues persones de la seva família. El dolor la va fer dubtar i li costava entendre com un Déu que l'estimava podia permetre alguna cosa que la feia patir tant. Va preguntar al Pare com abandonar-se en les mans de Déu. El Pare la va invitar a mirar Jesucrist a la creu i va reconèixer que hi ha moments en els quals els plans de Déu resulten difícils de comprendre. «El que sí que podem fer és estimar, encara que no ho entenguem», va afirmar. I va afegir: «L'amor de Déu no ens abandona, encara que moltes vegades no ho entenguem».
Dues joves li van cantar una «payada» —un cant improvisat en vers acompanyat de guitarra— que va recórrer, amb humor, algunes de les tradicions i rivalitats dels països de la nova Regió del Plata: el mate, el futbol i fins i tot les discussions amb els veïns. Abans de començar, dues alumnes de Los Pilares li van regalar un ponxo. La payada va acabar celebrant una regió que, més enllà de les seves diferències, comparteix un mateix cor.
La Julieta, de 18 anys, va explicar que va passar un moment molt difícil en la seva adolescència i que anys més tard va tornar a sentir amb claredat la presència de Déu a PREU —un institut preuniversitari de Montevideo— on es va sentir acompanyada i estimada. Més endavant va començar a participar en les activitats d'un centre de l'Opus Dei. Avui es pregunta si Déu la crida a aquesta vocació i va voler saber com discernir una decisió que pot marcar tota la vida.
El Pare va explicar que Déu no sol mostrar el camí amb una claredat que elimini tot dubte, perquè respecta profundament la llibertat. Va parlar de resar, demanar consell i comptar també amb una decisió personal generosa. Déu deixa «una certa foscor», va explicar, perquè cadascú pugui fer «un gest de generositat de llançar-se a l'aventura».
La Maite, estudiant de Comunicació i aficionada a l'aquarel·la, va parlar de les xarxes socials. A Instagram comparteix les seves pintures i també procura mostrar amb naturalitat la seva relació amb Déu. El Pare la va animar a aprofitar aquest espai per transmetre la vida cristiana i fomentar vincles autèntics; i va recordar que, tot i que hi hagi amistat a través de les xarxes, no és igual a la que conreem en les relacions diàries.
La Lula, que havia dissenyat l'escenari, va explicar que va conèixer l'Opus Dei a través d'una amiga i que des de fa poc més d'un any és supernumerària. En la seva família la fe no ha tingut un lloc important i algunes de les seves decisions van ser qüestionades. Va preguntar com compartir amb els seus pares l'alegria de la seva vocació. El Pare li va proposar un camí molt concret: «Estimar més i millor els teus pares», perquè una relació més profunda amb Jesucrist ha de portar també a estimar més la pròpia família.
La Mercedes, jugadora d'hoquei de Los Ceibos, va preguntar com fer de l'esport un espai que no es redueixi a competir i buscar resultats, sinó que ajudi també a créixer i apropar altres a Déu. El Pare va tornar a l'amistat com a camí per compartir la fe i els va demanar que no se sentissin intimidades quan es troben en ambients on Déu sembla estar lluny, i les va animar a pensar: «Senyor, compta més amb mi per ajudar aquestes persones».
En apropar-se el centenari de l'Opus Dei, la Mélani va voler saber què poden aprendre els joves dels qui van viure els primers anys de l'Obra a l'Uruguai. El Pare va animar totes a ser fidels i perseverar en el camí de la santedat, sense mirar el passat com «una mena d'època daurada», ja que els qui els van precedir van anar fent créixer l'Opus Dei amb una vida normal, «amb el treball ordinari i amb el començar i recomençar cada dia».
Abans de la benedicció del Pare, un grup de joves va cantar «Oración del remanso».
Dimarts 25. Trobada amb famílies
A l'escenari, un gran mural inspirat en l'obra de l'artista Joaquín Torres García reunia escenes que representen cada departament del país: una ronda de mate, el treball al camp i a l'oficina, la llar, l'esport, l'educació i la salut. Una composició que buscava també representar el missatge de sant Josepmaria de trobar Déu enmig de les activitats de cada dia.
A les 16:30 h l'espera va acabar. El Pare va ser rebut enmig de molta emoció. La Marianne i el Juan Pablo, encarregats de conduir la trobada, li van donar la benvinguda: «Quina alegria tenir-lo al nostre país!».
En començar, el Pare va recordar que d'aquí a pocs mesos el Papa Lleó XIV estarà a l'Uruguai i els va animar a preparar des d'ara la seva visita resant especialment per ell, per la seva feina i per les seves intencions, creient amb «una fe gran en l'oració», els va dir. De vegades demanem alguna cosa a Déu i allò que esperem no succeeix. Però això, va explicar, no vol dir que Déu s'hagi oblidat de nosaltres o que no ens hagi escoltat. «L'oració mai no és inútil. Déu ens escolta sempre».
El Pare va parlar també de les dificultats i el sofriment, que arriben d'una manera o una altra a la vida, i va invitar a mirar Crist a la creu i a confiar en l'amor de Déu fins i tot quan no puguem comprendre el que passa. «Si hi ha amor, podem ser feliços malgrat el sofriment, perquè és l'amor el que dona sentit a la vida», va afirmar. Aquesta confiança en Déu, va explicar, «ens obre l'ànima per preocupar-nos dels altres».
Els primers a apropar-se van ser l'Emilia, de sis anys, acompanyada pels seus pares, el Renato i la Paula, que li van entregar un ram de flors per a la Mare de Déu. El Renato va explicar que durant molts anys havia viscut allunyat de Déu i que va ser precisament la seva filla qui va començar a acostar-lo de nou a la fe: «ella va ser el meu pont cap a Déu», va explicar. A partir d'aquesta experiència, li va preguntar al Pare com recuperar de grans aquella senzillesa dels nens en el tracte amb Déu.
El Pare va comentar unes paraules de sant Josepmaria: «Resar com resen els nens. Creure com creuen els nens. Esperar com esperen els nens». Va explicar que aquesta infantesa espiritual ha d'anar unida a una gran maduresa i sinceritat amb Déu: presentar-nos davant d'Ell tal com som, amb la senzillesa dels nens i viure així l'oració, amb una obertura completa.
L'Evangelina va explicar Familia sin Barreras, una iniciativa que impulsa juntament amb el seu marit i altres matrimonis per acompanyar famílies que viuen en contextos de vulnerabilitat. Va preguntar al Pare com parlar de Déu a aquells que, per les situacions que han viscut, se senten abandonats per Ell, han perdut l'esperança o no troben ni tan sols l'afecte dins de la pròpia família.
El Pare va aconsellar demanar a Déu les paraules adequades per a cada persona: «Senyor, parla tu a través de mi». Va convidar després a conèixer la situació de qui tenim davant i, sobretot, a estimar-lo: «El més important és transmetre afecte, transmetre estimació. És qüestió de estimar». I és que cada persona, va recordar, «val tota la sang de Crist».
També hi va haver un moment per girar la mirada cap als inicis de l'Opus Dei a l'Uruguai. Amb motiu dels 70 anys de l'arribada dels primers membres de l'Obra al país, que se celebrarà a mitjan octubre, antics residents d'Iará —la primera residència d'estudiants— van preparar un vídeo amb records, anècdotes i testimonis d'aquells primers anys.
Després de les imatges, en Luis va portar la conversa des d'aquests 70 anys d'història cap al futur i el camí cap al Centenari de l'Opus Dei. En acabar, els nets d'en Luis s'hi van acostar per lliurar al Pare, en nom de tots els uruguaians, una antiga brúixola amb rellotge de sol, utilitzada per navegants per orientar-se en alta mar. El regal feia referència a una imatge que utilitzava sant Josepmaria per parlar de l'Opus Dei com una «petita barca». «Volem agrair-li que segueixi portant aquesta nau per tan bon rumb i amb els ulls posats en el Sol», van explicar en lliurar-la.
La Rosina, de Paysandú, va explicar que el 2007, juntament amb altres famílies, van començar una escola amb el desig d'oferir una formació humana i cristiana. Davant la pròxima visita del Papa Lleó XIV, va preguntar al Pare com aprofitar aquest esdeveniment per renovar la fe i ajudar els pares a assumir el seu paper en la formació cristiana dels fills.
El Pare els va animar a escoltar el Papa prenent les seves paraules com adreçades personalment a cadascun. I va recordar que fins i tot davant les notícies de guerres i sofriment en llocs llunyans podem fer nostres aquests esdeveniments resant per qui els pateix. Sobre l'educació dels fills, va recordar que «el que forma fonamentalment les persones és la família». Per això va animar els pares a assumir la responsabilitat de transmetre la fe i a ajudar altres famílies a fer el mateix, principalment a través del tracte personal i l'amistat.
En Juan Andrés i la Ileana van arribar amb els seus fills des de Rocha, una ciutat al nord-est del país a uns 200 km de la capital. Ell treballa al camp, lluny de la ciutat, i va explicar que les distàncies i els horaris moltes vegades li dificulten participar de la Missa i d'altres activitats que l'ajuden a créixer en la seva vida cristiana. Va preguntar al Pare com mantenir-se a prop de Déu en aquestes circumstàncies. El Pare li va aconsellar fer tot el possible per participar de l'Eucaristia i continuar formant-se, però sempre amb pau, i quan les circumstàncies ho impedeixin el va animar a pensar que no està sol: «Déu és amb tu», també en el treball i en tot el que fas.
Les últimes preguntes van recórrer altres aspectes de la vida quotidiana: la bellesa com a camí cap a Déu, l'amistat i el repte de trobar un equilibri entre la feina, la família i altres compromisos i activitats. El Pare va animar a viure amb alegria: «Déu vol que estiguem contents», i a buscar una bellesa unida al bé. També va recordar que «la veritable amistat és una forma de l'amor». I, en parlar de com ordenar el temps entre tantes ocupacions, «La família, primer», va assenyalar.
Abans d'acomiadar-se, el Pare va tornar a recordar la pròxima visita del Papa Lleó XIV a l'Uruguai i va renovar la petició amb la qual havia començat la trobada: «Resem molt pel Papa». Després va agrair l'acollida i va impartir la benedicció: «Que el Senyor sigui en els vostres cors, en les vostres famílies, en les vostres feines, en totes les vostres intencions i en la vostra alegria».
Dilluns 24 d'agost
La jornada de dilluns va començar a Casavalle, un dels barris més vulnerables de Montevideo, on Mons. Fernando Ocáriz va visitar la Fundació Los Pinos i Los Rosales, dues iniciatives nascudes sota la inspiració de sant Josepmaria que acompanyen nens i joves des de la primera infància fins a l'adolescència, treballant juntament amb les seves famílies per ajudar-los a desenvolupar els seus talents i obrir-los oportunitats per construir el seu propi projecte de vida.
En arribar a Los Pinos, el Pare va recórrer les instal·lacions i va saludar el personal, els alumnes que anava trobant al seu pas, i va mantenir una breu trobada amb el Consell d'Administració de les dues fundacions.
Mentrestant, estudiants, professors i altres treballadors l'esperaven al poliesportiu. Quan el Pare va entrar es va sentir: «Soy de la orilla brava del agua turbia y la correntada, que baja hermosa por su barrosa profundidad», els primers versos de la cançó Oración del remanso.
El Facundo va ser el primer a animar-se a explicar la seva història. Va arribar a Los Pinos aquest any, després d'haver intentat ingressar-hi durant molt de temps. Al principi tenia por de no encaixar, però aviat va descobrir professors i companys disposats a ajudar-lo. Allí també va començar a conèixer la fe. A poc a poc va aprendre a resar i, amb el temps, va prendre una decisió: rebre el Baptisme. Va preguntar al Pare com podia continuar creixent en la fe i preparar-se per a aquell moment. Mons. Ocáriz li va recordar que la fe és un do de Déu que també cal acollir, i el va animar a demanar-la al Senyor: «un punt fonamental de la fe és creure en l'amor de Déu per nosaltres», va explicar. Creure que Déu és amb nosaltres i ens estima, fins i tot quan no podem veure-ho amb claredat.
La Luzmila va explicar que va arribar a Los Rosales fa quatre anys, després d'haver viscut situacions molt difícils durant la seva infància que l'havien deixada trista i molt enfadada amb la vida: «No sabia el que era sentir-se compresa i acompanyada», va recordar. A poc a poc va aprendre a deixar-se estimar, a recolzar-se en els altres i també a resar. Quan necessitava una mica de calma, va explicar, va començar a anar a la capella i quedar-s'hi una estona. «Sento que Déu m'ha ajudat a mirar la meva vida d'una altra manera», va dir abans de preguntar al Pare com perdonar algú que li havia fet patir i aprendre a mirar-lo com el mira Jesús.
El Pare va reconèixer que perdonar no sempre és fàcil, i per això va animar a mirar Jesús a la creu, que es va lliurar precisament per perdonar-nos. Va recordar també les paraules del Parenostre: «Perdoneu-nos com nosaltres perdonem. Demanem perdó a Déu, però amb la condició que nosaltres perdonem els altres», va explicar. En aquells moments en els quals costa perdonar, va convidar a demanar ajuda a Déu i a distingir el perdó autèntic, que implica la voluntat, del pur sentiment: encara que el dolor romangui, hom pot decidir perdonar i voler el bé de l'altre. «Perdonar els altres és quelcom molt gran», va dir, i va recordar unes paraules de sant Josepmaria: «El més diví de la nostra vida és perdonar».
El Gonzalo, exalumne de Los Pinos i avui coordinador d'esports, va voler saber què poden fer educadors i companys per apropar la fe als joves que encara la senten llunyana. El Pare el va animar a resar molt per tots: aquest és el primer pas.
Per acomiadar-se, els estudiants van interpretar la cançó Virgen Morenita, i van lliurar un regal al Pare en nom de la institució.
Després, el Prelat va visitar Los Rosales. Va recórrer les instal·lacions, saludant famílies, docents i directius. També es va aturar uns moments a resar a la capella.
Més tard, el Pare va estar a la Catedral de Montevideo. En entrar-hi es va trobar amb un grup d'universitàries que s'havien acostat per saludar-lo i es va aturar uns minuts a conversar amb elles. Va resar davant la tomba del beat Jacint Vera, primer bisbe de Montevideo. Després va compartir el dinar amb l'arquebisbe de Montevideo, el cardenal Mons. Daniel Sturla.
El Pare a Los Ceibos: «No us doneu mai per vençuts»
A la tarda, el Pare es va reunir amb joves al complex esportiu Los Ceibos. Entre històries personals, preguntes i música, la conversa va anar recorrent inquietuds molt diverses, però properes a la vida dels assistents: l'amistat amb Déu, la vocació, l'estudi, el festeig, el dolor, la solidaritat i el desig de viure la fe amb naturalitat enmig del món.
En començar, el Pare els va animar a lluitar per ser cristians de debò, sabent que això no significa no tenir defectes o limitacions, sinó estar disposats a recomençar una i altra vegada. Els va animar a posar en el centre de la vida cristiana la trobada personal amb Jesucrist, procurant assemblar-se cada vegada més a Ell. «La vida cristiana és seguir Jesucrist. Aquesta és la clau», els va dir. I va suggerir un senzill itinerari: «Conèixer el Senyor, tractar el Senyor, estimar el Senyor».
Els va animar a enfocar l'esforç sense desanimar-se per les dificultats, els defectes, les equivocacions. «Sempre tenim l'ajuda de la gràcia de Déu per tirar endavant, per no desanimar-nos, per lluitar». I va explicar que la seguretat ha d'estar en l'amor de Déu per cadascú.
El Santiago, que treballa a Los Pinos des de fa poc més d'un any, va explicar com aquesta iniciativa va ajudar moltes famílies del barri a recuperar l'esperança. Encara que avui pugui semblar que allà «està tot fet», va assegurar que qui treballa a Los Pinos sap que «està tot per fer». Per això va preguntar al Pare com encomanar a més persones el desig de sumar-se i posar el seu temps i els seus talents al servei dels altres. Mons. Ocáriz el va animar a compartir no sols allò que s'hi fa, sinó també la pròpia experiència. Li va parlar de transmetre, a través de l'amistat, allò que un porta dins, perquè «quan hi ha amistat autèntica, allò que interessa a un també interessa a l'altre».
El Leandro, de 24 anys, va explicar que el seu acostament a l'Opus Dei va començar inesperadament fent cua per entrar a una discoteca. Allà va conèixer un jove que acabaria convertint-se en un gran amic i el va convidar a un centre de l'Obra. Va tornar a apropar-se a Déu i es va preparar per rebre la Confirmació. Va preguntar al Pare sobre la importància de la formació per créixer en la pròpia fe i poder transmetre-la als altres. «La formació és necessària perquè la llibertat es pugui exercir bé», va explicar Mons. Ocáriz, invitant-lo a formar la intel·ligència per poder reconèixer el bé i triar-lo lliurement.
El Rafa, un jove de Paysandú, va explicar que l'any passat va perdre el seu pare, que es trobava treballant a Veneçuela. El va recordar com un home molt pietós i especialment generós amb qui necessitava ajuda. «Avui la meva vida es barreja d'alegria pels records que tinc d'ell, de la seguretat que és al cel, però amb moments de tristesa, perquè ja no hi és», va explicar. Després va preguntar al Pare com conservar l'alegria i l'esperança enmig del dolor. «Tots ja resem pel teu pare», li va dir el Pare, i el va convidar a pensar en la felicitat del seu pare al costat de Déu: «una felicitat que és tan gran que no podem ni imaginar-la, la felicitat del cel». I va afegir: «El cel és amb nosaltres, el cel és Déu. Déu és també al teu cor i el teu pare és molt a prop teu».
Entre altres temes, els joves van parlar sobre el festeig, les decisions del passat, l'Eucaristia, la puresa, l'acció social i la manera de compartir amb la pròpia família un camí vocacional. En parlar de les dificultats i de la necessitat de tornar a començar, el Pare els va aconsellar: «No us doneu mai per vençuts; si cal recomençar cada dia, recomenceu cada dia, perquè Déu mai no ens abandonarà».
Abans d'acomiadar-se, el Pare va impartir la seva benedicció, i els va animar a estar alegres també quan apareguin dificultats: «Déu és amb nosaltres sempre».
Diumenge 23: el Pare troba algunes famílies
Diumenge, el Pare va passar part de la tarda a La Cantera, una casa de recessos i convivències. Va visitar l'ermita on va romandre uns minuts en oració i va deixar als peus de la Mare de Déu quatre roses, una per cada país de la Regió del Plata: Uruguai, Argentina, Bolívia i Paraguai.
Durant la seva visita el Pare també va plantar un arbre que continuarà creixent i donant ombra a tantes persones que hi passaran buscant uns dies de formació, recolliment i oració. En acabar de plantar el cedre blau, es va acostar a Wilson, que coneix bé cada racó del parc, i li va dir amb afecte: «Te'l deixo perquè me'l cuidis, perquè creixi bé».
Més tard, el Pare va compartir una trobada amb algunes famílies que s'havien acostat per saludar-lo i conversar uns minuts amb ell, una a una. Molts van aprofitar aquells moments per demanar-li una oració, explicar-li alguna història familiar o compartir algun record. Lucas, un dels nens, també va voler fer un regal al Pare. Li va explicar amb senzillesa que les seves germanes li havien fet dibuixos, però que ell no sabia dibuixar molt bé, per això va triar regalar-li un dels seus cotxets, «el cotxet blau». Al final, el Pare va sorprendre cada nen amb una bossa plena de llaminadures.
Al final, el Pare va voler deixar-los la seva benedicció, animant-los a viure amb alegria i recordant-los que, fins i tot enmig de les dificultats i contrarietats, Déu és sempre a prop.
Dissabte 22: amb gran alegria l'Uruguai rep el Pare
La nit ja havia caigut sobre Montevideo el dissabte 22 d'agost, quan l'avió en què viatjava el Pare va tocar terra uruguaiana, després de diversos dies de visita pastoral per Guatemala, Hondures i El Salvador. El vol va aterrar uns minuts abans del previst.
A l'aeroport el van rebre el Fernando i la Guadalupe, juntament amb els seus fills, i el Daniel i la Isabel, també amb la seva família, en representació de tants uruguaians que esperaven amb alegria la seva visita.
Entre globus i cartells de benvinguda també hi era la Mare de Déu dels Trenta-Tres, patrona del país. Un dels nens havia preparat alguna cosa especial: va agafar el violí i va tocar una cançó per al Pare, que es va aturar somrient a escoltar-lo i a saludar cadascun abans de continuar.
Es tracta de la primera visita del Pare a l'Uruguai des que va ser elegit prelat de l'Opus Dei, un viatge especialment esperat perquè completa les visites pastorals que, en els darrers anys, va fer als altres països de la regió del Plata. La seva arribada coincideix, a més, amb un any especial: a l'octubre es compliran 70 anys des de l'arribada dels primers membres de l'Opus Dei a l'Uruguai.
Durant els pròxims dies mantindrà trobades amb famílies, joves, sacerdots i persones que participen en diverses iniciatives educatives i socials inspirades pel missatge de sant Josepmaria al país.
