Mons. Fernando Ocáriz, prelat de l'Opus Dei, va fer un viatge pastoral per Centreamèrica. Després de visitar Guatemala (del 4 al 9 d'agost) i Hondures —San Pedro Sula i Tegucigalpa— (del 10 al 12 d'agost), va continuar a El Salvador. Amb aquesta etapa, que es va allargar fins al dissabte 15 d'agost, va concloure la visita del Pare a Centreamèrica.

També podeu seguir el viatge des del compte d'Instagram.

Galeria de fotos

Dissabte 15 d'agost. Segona trobada amb joves

L'última trobada amb el prelat de l'Opus Dei a El Salvador va tenir lloc al Col·legi Lamatepec. En començar, el Pare els va recordar amb senzillesa el nucli de la vida cristiana: «No es tracta només d'idees, es tracta d'algú, de Jesucrist, que ens coneix un a un i ens estima personalment».

El Neto, en donar-li la benvinguda, va explicar amb agraïment la invitació que li van fer temps enrere en un congrés a la casa de recessos La Lomita i com aquells dies li havien canviat la vida. El Pare, recollint aquest sentiment, els va parlar de la importància de donar gràcies: «La gratitud és quelcom que està per sobre, és quelcom sobrenatural, donar gràcies a les persones i donar gràcies a Déu».

Jesús, estudiant de la primera promoció del Col·legi Citalá i avui agregat de l'Obra, va recordar com va descobrir el seu camí fent llistes de pros i contres: els motius per dir que sí eren incomptables, però va ser incapaç de trobar un sol «no» convincent. Davant el seu dubte sobre com transformar la societat des de dins sense deixar-se arrossegar pel negatiu, el Pare li va donar una pauta molt clara: l'apostolat enmig del món és l'amistat. Quan l'ambient sigui contrari, hem de pensar com els primers cristians: apropar-nos a les persones amb tracte personal, paciència i molta oració.

El Wenceslao, del Centre Cultural El Molino, a Santa Ana, ha rebut enguany els sagraments d'iniciació cristiana a la Vetlla Pasqual. «Des d'aquell dia, puc dir que soc fill de Déu», va afirmar, i va voler saber com mantenir encesa aquesta alegria cada dia. El Pare li va respondre: «El saber-se fill de Déu produeix alegria. No estem sols». I per tenir cura d'aquest do, li va aconsellar de repetir amb confiança: «Senyor, crec que tu m'estimes, però augmenta'm la fe».

Després, el Mateo va compartir un record d'infància en patir assetjament escolar i que, tot i que aleshores no sentia Déu a prop, va comprendre després que el Senyor mai no l'havia deixat sol. El Pare el va animar a fer un esforç positiu per perdonar, ja que fer-ho o no condiciona la nostra capacitat de perdonar, va explicar. «El més diví de la nostra vida és perdonar els qui ens hagin fet mal», va afegir.

La generositat dels joves es va fer palesa amb el Juan Pablo, qui va relatar que el gener vinent entrarà al seminari per discernir la seva vocació després de descobrir la gran necessitat de sacerdots en visitar comunitats necessitades. Va demanar oracions per la seva fidelitat i pels qui senten por de donar el pas.

Entre els cants i les rialles, el Jonathan va divertir tothom en explicar que aquell matí havia intentat usar una intel·ligència artificial gratuïta per buscar recomanacions de pupusas per al Pare, però es va quedar «parlant sol» per manca de pagament. Aprofitant l'anècdota, va preguntar com continuar sent humans en una època tan tecnològica. El Pare, somrient, li va donar una clau profunda i senzilla: «El que no et dona és l'amor». Per això, els va aconsellar «donar molt de valor a les relacions personals», que és on la tecnologia no pot arribar.

El Cecilio, agregat de l'Obra, va entregar al Pare un Motmot cellut d'origami —l'ocell nacional d'El Salvador—, i va explicar el seu significat: igual que el paper es transforma en quelcom bell quan es plega amb temps, paciència i mans expertes, cap de nosaltres no és «només paper» a les mans de Déu. Va ser una imatge que resumia les disposicions dels joves salvadorencs: com, plec a plec, volen deixar-se transformar per Déu fins a descobrir el que Ell vol fer de cadascuna de les seves vides.

Al final de la trobada, el Justin va parlar en nom de tots els presents: «Pare, si ens pogués deixar un sol encàrrec als joves d'El Salvador, quin seria?». La resposta va ser immediata i propera: «que reseu molt per l'Església i pel Papa». Amb aquesta important petició i després de rebre la seva afectuosa benedicció, va concloure el viatge pastoral per Centreamèrica.

En els propers dies, el Pare romandrà a la casa de recessos Altavista, a Guatemala, preparant el seu viatge a l'Uruguai, que tindrà lloc del 22 al 27 d'agost.

Divendres 14. Visita a la Fundació Siramá i trobada amb joves

En el segon dia del prelat de l'Opus Dei a El Salvador, Mons. Fernando Ocáriz va visitar la Fundació Siramá, on va compartir una trobada marcada per alguns testimonis de vida. Durant la visita, va poder conèixer els treballs realitzats per les alumnes i compartir uns moments amb els nens del Centre d'Atenció a la Primera Infància (CAPI), que el van rebre cantant una cançó dedicada a sant Josepmaria.

Un dels primers moments de la visita va ser la projecció d'un vídeo sobre la visita de Mons. Xavier Echevarría a Siramá el 2014. En aquella ocasió, va expressar el seu desig que, amb l'oració i l'esforç de tots, el projecte pogués créixer. Davant aquesta realitat, Mons. Ocáriz va destacar la importància que la formació i l'educació rebudes a la institució siguin també acollides a la llar.

La família Alas va compartir una experiència difícil de salut que van viure amb el seu fill, alumne del CAPI, i com van trobar a Siramá suport humà i espiritual. El Pare els va recordar que l'oració sempre és eficaç i que, tot i que no sempre rebem allò que demanem, «Déu és sempre amb nosaltres».

Durant la visita també hi va haver espai per conèixer alguns projectes de formació. La Merlyn va presentar unes postres elaborades per les alumnes en col·laboració amb un restaurant i va compartir la seva pròpia història. Va explicar que, tot i que la capacitació tècnica és important, el que més valora de Siramá és la formació humana que reben, perquè allà hi ha la clau per impulsar canvis en les seves vides.

La Mariely va relatar com va conèixer l'Opus Dei a Xile i, després d'arribar a El Salvador, va buscar la manera de reprendre el contacte. Finalment, per mitjà d'activitats socials de la seva universitat va conèixer la Fundació Siramá i, més tard, va descobrir la vocació a l'Obra. «M'omple de molta alegria poder anomenar-lo Pare», va comentar.

Una exalumna va explicar que anys enrere havia viscut allunyada de Déu i submergida en les drogues i la prostitució. En arribar a Siramá, la seva vida va canviar. Va preguntar al Pare com era possible que Déu continués estimant-la després d'aquell passat. Mons. Ocáriz li va parlar de l'amor infinit i misericordiós de Déu i va recordar la figura de santa Maria Magdalena, al costat de la Verge als peus de la creu. La va animar a seguir endavant i a recomençar, com ensenyava sant Josepmaria.

La Maria Rosa ofereix suport psicològic a la fundació i va explicar que aquella feina la fa feliç, ja que ajudant altres persones, paradoxalment, ella mateixa rep molt a canvi. Va preguntar com recolzar-se en l'oració durant la seva feina. El Pare va assenyalar que l'oració crea una profunda unitat i ens permet tenir la certesa que Déu ens escolta i acompanya, tot i que no el puguem veure amb els ulls.

Dues col·laboradores més van plantejar preguntes sobre com transmetre la fe i l'amor a Déu en les circumstàncies quotidianes. Mons. Ocáriz va animar a promoure una formació cristiana que porti a descobrir Jesucrist. També va recordar que aprendre a estimar-se i ajudar-se mútuament és una tasca diària: construir unitat respon a un gran desig del Senyor, «que tots siguin u», com diu sant Joan en l'Evangeli.

En acabar, les estudiants van interpretar una cançó escrita per la Mer juntament amb el seu pare, i van lliurar un regal al Pare en nom de la institució. Mons. Ocáriz es va acomiadar deixant un desig per a tothom: «Que Déu sigui en totes les vostres il·lusions».

Un bagul ple d'històries per al Pare

Hores després, el Pare es va trobar amb un grup de joves que freqüenten les activitats formatives i apostòliques de l'Opus Dei a El Salvador. Aquesta estona de conversa va tenir un fil conductor particular, un bagul ple d'objectes: unes ulleres de sol, una taula de surf, una fotografia, un telèfon antic, una partitura, una motxilla, un telescopi, una petita escala i fins i tot la pota d'una taula. Cada objecte va servir per introduir una història, un record o una pregunta, i així va anar passant aquella estona en família.

Una de les joves va explicar que va tenir l'oportunitat de viure un temps en un altre país, on va conèixer persones amb una formació i una manera de ser molt diferents de la seva. Malgrat aquestes diferències, van arribar a estimar-se molt i, a través d'elles, va poder descobrir l'amor de Déu. Per això, va preguntar al Pare com aprendre a confiar cada vegada més en aquell amor que Déu ens té.

El Pare la va animar a apropar-se cada vegada més a Jesucrist, especialment a través de l'Evangeli i de l'Eucaristia. Li va recomanar llegir les escenes de l'Evangeli com un personatge més i procurar perllongar aquella vida espiritual durant el dia, i recomençar una vegada i una altra.

La Cami va explicar que, de la mateixa manera que les ones poden tombar i arrossegar una persona, una taula de surf ajuda a mantenir-se a surar. Per a ella, les seves bones amigues han complert aquest mateix paper en moments de dificultat. Per això, va preguntar al Pare com podia vèncer la por de parlar d'allò que la preocupa.

El Pare li va aconsellar buscar persones de confiança i recolzar-se en els mitjans de formació. Va recordar la importància de la sinceritat que ensenyava sant Josepmaria: obrir-se als altres, tot i que algunes coses puguin fer vergonya, ajuda a rebre consell i també a sentir-nos compresos.

La protagonista de la intervenció següent no era present. L'Anto va treure del bagul una fotografia de l'Auro, una numerària que va viure molts anys al club Alamar i que va morir recentment. L'Anto va recordar l'amistat que, malgrat la diferència d'edat, van mantenir durant molts anys. Totes dues compartien converses plenes d'afecte i formació. L'Auro parlava a l'Anto de com va començar l'Obra a El Salvador i li aconsellava com ser una bona persona i arribar a ser santa.

Després, l'Anto va voler saber com ser fidel al pla de Déu. El Pare va explicar que la crida a la santedat és per a tothom, però que Déu la concreta de manera personal en cadascú. Va animar a preguntar-li al Senyor amb valentia: «Tu, què vols de mi?». La resposta es descobreix a poc a poc, mitjançant l'oració, el consell i la recerca sincera de la voluntat de Déu, va completar.

La tertúlia va acabar amb una pregunta sobre com no oblidar, enmig de la vida diària, que som fills de Déu. El Pare va recordar que mai no estem sols: Déu ens estima fins i tot quan fallem, ens perdona i ens anima. «Podem estar contents sempre, fins i tot quan hi ha sofriments; això és compatible amb el fet que, malgrat tot, Déu ens estima, Déu és amb nosaltres», va dir el Pare.

Dijous 13 d'agost. Trobada amb famílies: «Malgrat el sofriment podem ser feliços»

«Els aniversaris són bons per recordar, per donar gràcies». Amb aquestes paraules, Mons. Fernando Ocáriz va rebre l'afecte i unes flors de les famílies d'El Salvador, que van voler anticipar la celebració dels seus 55 anys de sacerdoci, que va ser el dissabte 15 d'agost.

Va ser el començament d'una trobada en què les preguntes i les històries personals van anar portant la conversa d'un tema a un altre.

A partir de l'Evangeli d'aquell dia, el Pare va començar explicant que el perdó és al centre del missatge cristià perquè «¿a què va venir Jesucrist al món? Sobretot a perdonar-nos». A la Creu, va recordar, el mateix Crist li va demanar a Déu Pare: «Perdona'ls perquè no saben el que fan». Per això, tot i que una ofensa pugui provocar sentiments d'enuig o rebuig, «amb la voluntat sempre podem perdonar». Potser el sentiment trigarà més a acompanyar, va explicar, però la voluntat pot decidir perdonar de debò.

L'Stephanie i el Sebas, acabats de casar, van compartir el seu desig de construir una llar amb Déu al centre i van preguntar com ajudar altres joves a descobrir la bellesa de formar una família.

El Pare va començar per una qüestió fonamental: què entenem per amor? «De vegades el que passa és que hi ha una idea de l'amor molt limitada i en ocasions una mica equivocada», va explicar. Es pot caure en un «amor provisional», un amor que dura mentre les circumstàncies siguin favorables. Però «l'amor, si és autèntic, és per sempre». Tampoc no es tracta d'estimar l'altre simplement per allò que ens aporta. «Veure l'altre com alguna cosa que em dona satisfacció a mi» —va explicar— «és part de l'amor, però no n'és l'essència». L'essència és «desitjar el bé de l'altra persona».

També hi va haver espai per parlar del festeig. Rodrigo, que prepara el seu casament amb la Isabel, va preguntar al Pare sobre aquest temps de preparació. Mons. Ocáriz va aconsellar de viure'l sense presses i aprofitar-lo per conèixer-se de debò. No es tracta només de descobrir gustos o aficions comunes, sinó de comprovar que hi ha «una sintonia en les idees fonamentals de la vida».

L'Herberth, educador i avi, va voler saber com aconseguir que la família sigui una veritable escola de virtuts. El Pare va suggerir «fer-se amics dels fills». Els pares, va explicar, no són només els qui eduquen o posen límits. També han de crear una relació de confiança que permeti als fills acudir a ells quan tenen problemes. «Els fills han de poder acudir als seus pares», va assenyalar. I aquesta amistat permet transmetre moltes coses sense necessitat de grans discursos, amb la vida mateixa.

La resposta va adquirir una profunditat especial quan l'Evelyn va compartir la història del seu marit, l'Edgardo. El 2020 li van diagnosticar leucèmia. Durant la malaltia va viure molt unit a Déu, acompanyat espiritualment i preparant-se per al seu encontre definitiu amb Ell. Va morir dos mesos després del diagnòstic. Dos dies abans, l'Evelyn i la seva família havien rebut una carta del Pare en resposta a la carta que li havien enviat. Amb la certesa que l'Edgardo és al cel, l'Evelyn va voler agrair al Pare la seva oració i preguntar-li com transmetre que l'alegria cristiana també passa per abraçar la Creu. La resposta va ser una de les més profundes de la tarda: «Malgrat el sofriment i amb el sofriment podem ser feliços».

El Pare va aclarir que això no significa buscar el dolor. Però sí que significa descobrir que el sofriment es pot viure d'una altra manera quan s'uneix a Crist. Va recordar els darrers anys de sant Josepmaria, quan estava físicament molt dèbil i gairebé cec, però conservava una alegria profunda. «Com és possible? Només és possible per la unió amb la Creu de Crist, per la fe».

També va convidar els presents a ampliar la mirada i fer propis els sofriments dels altres. Davant les notícies de guerres, terratrèmols o tragèdies, no n'hi ha prou amb pensar «quina llàstima». «Podem resar una mica per la gent que sofreix, encara que sigui un moment», va explicar. És una actitud cristiana molt important: «sentir molt nostre el dels altres», tant per resar pels qui sofreixen com per alegrar-nos amb les notícies positives.

Durant la tarda, joves i nens també van compartir les seves experiències. La Mariana, una nena, va explicar que a la seva escola busca Jesús a l'oratori els matins o durant l'esbarjo per explicar-li alguna cosa o demanar per algú.

Al final, una família veneçolana que va trobar a El Salvador la seva nova llar, va entregar al Pare un àlbum amb fotografies del país que els va acollir i les intencions de diverses famílies. Era un regal perquè s'emportés «un bocí del nostre país».

Abans d'acomiadar-se, el Pare va tornar a demanar oracions pel Papa: «Sobretot, reseu molt pel Papa», va insistir. Així va acabar una trobada en la qual les famílies no només van parlar al Pare de les seves alegries i preocupacions. També van rebre d'ell una invitació senzilla i exigent: aprendre a estimar de debò, perdonar, acompanyar els altres i descobrir que, fins i tot enmig del sofriment, la unió amb Crist fa possible l'alegria.