Mons. Fernando Ocáriz, prelat de l'Opus Dei, fa un viatge pastoral per Centreamèrica: després de visitar Ciutat de Guatemala del 4 al 9 d'agost, es troba a Hondures —San Pedro Sula i Tegucigalpa— fins al 12, abans de continuar cap a El Salvador.
Galeria de fotos
Dilluns 10 d'agost, trobada amb famílies a San Pedro Sula
El Pare va agrair la calidesa amb què la ciutat el rebia i es va adreçar a tots amb proximitat, parlant de la santedat del dia a dia o, com deia sant Josepmaria, un «martiri ordinari»: juntament amb les gestes extraordinàries que Déu demana a alguns, a la majoria ens demana simplement viure bé el treball fet amb afecte, la paciència davant els petits entrebancs, la cura diària de la família.
«Aquesta vida ordinària no és de poc valor, és de gran valor, per l'amor que hi posem», va dir, i va afegir que qui pensa més en els altres que en si mateix acaba sent no sols més eficaç, sinó més feliç.
La Daisy és metgessa i mare de tres fills, i com el seu marit, tots dos formen part de l'Opus Dei. Va explicar com fa poc va viure la pèrdua d'un nadó abans de néixer, a qui van posar de nom Fàtima. Amb aquesta experiència de fons, preguntava com aprendre a tenir amb els altres —i amb ella mateixa— la mateixa paciència infinita que ha sentit per part de Déu. El Pare la va convidar a buscar en els altres el mateix Crist, i va recordar una frase de sant Josepmaria: «la caritat, més que en donar, consisteix a comprendre». «Qualsevol persona val tota la sang de Crist», va subratllar, encara que de vegades resulti antipàtica o pensi diferent.
El Marco i la seva esposa, la Lori, impulsen iniciatives amb nens de zones vulnerables de la ciutat, i van compartir amb el Pare una preocupació que molts es plantegen tard o d'hora: com mantenir la perseverança quan els fruits triguen a arribar? El Pare va respondre que davant els reptes voler no és suficient: cal estar enamorat. «Enamora't i no l'abandonaràs!», va comentar, evocant el consell que sant Josepmaria donava a qui temia no perseverar en la seva tasca.
El Juan Pablo, acompanyat de la seva esposa la Camille, va voler saber com ajudar els joves que viuen en contextos complexos —xarxes socials, intel·ligència artificial, canvis socials i polítics— que els dificulten trobar el seu propòsit a la vida. El Pare els va proposar buscar la força no en un mateix, sinó en Déu, en la pregària i en el treball quan s'ofereix per amor i es converteix en pregària. Allà, va dir, és la clau de la unitat de vida: que la família, la feina i la fe no vagin per camins separats, perquè Déu és sempre present en tot.
La Victoria va explicar entre nervis i rialles que contraurà matrimoni d'aquí a cinc dies, i va demanar al Pare un consell per posar Déu al centre de la llar i d'aquesta vida familiar que està a punt de començar. El Prelat els va suggerir «buscar la felicitat de l'altre: tu per a ell i ell per a tu».
La Rocío del Pilar va parlar d'un any marcat per decisions difícils i moments de solitud, i va preguntar com reconèixer Déu quan sembla guardar silenci. El Prelat va recordar el passatge de l'Evangeli en què Jesús es queda al Temple i els seus pares el busquen angoixats durant tres dies sense trobar-lo: ni tan sols la Verge Maria va entendre del tot el que passava, i, així i tot, ho va guardar tot al seu cor. Nosaltres també podem aprendre a confiar sense necessitat d'entendre-ho tot, segurs que Déu mai no ens ha deixat, encara que de vegades ho sembli.
Una jove, la Shekinah, va compartir la conversió de la seva família: tot es va iniciar amb ella, quan va començar a anar al club Jaribú als 13 anys. Gràcies a la formació que hi va rebre, fa un any va poder rebre el Baptisme, la primera Comunió i la Confirmació. Gràcies a aquesta experiència, els seus pares i germans també es van acostar a la fe i van rebre el Baptisme. Ara els seus pares es preparen per casar-se per l'Església el pròxim 15 d'agost.
La Shekinah va explicar que està aprenent a tocar el violí, i va interpretar una peça de la qual el Pare va gaudir molt, ja que va ser la melodia que estava escoltant el dia en què va demanar l'admissió a l'Obra.
La Dina va donar pas al final de la tertúlia explicant la seva història: va créixer en un poble d'Hondures, en una família de dotze germans i sense electricitat a casa. Moltes nits estudiava a la llum d'una espelma. Malgrat les dificultats, va aconseguir formar-se com a professora en diversos països d'Amèrica Central i avui viu a Panamà.
«El lloc on naixem no determina fins on podem arribar», va dir abans de preguntar com mantenir viu el desig de continuar formant-se i de servir millor els altres. Sempre és possible créixer, fins i tot quan una feina arriba a un límit material. El que mai no pot deixar de créixer és la qualitat humana amb què es realitza: el cap, la voluntat i, en últim terme, l'amor que s'hi posa, va comentar el Pare.
Per acabar, unes joves del club Jaribú van alegrar la trobada amb un ball típic hondureny d'origen garífuna, al ritme de la cançó Wéndeti Nagaira, que significa "que bonica és la meva terra", lluint uns vestits colorits tradicionals.
Els voluntaris del Club Nauta també es van fer una foto amb el Pare
El dimarts el Pare va tenir dues trobades a Tegucigalpa amb joves d'aquesta ciutat.
També pots seguir el viatge des del nostre compte d'Instagram