Mons. Fernando Ocáriz, prelat de l'Opus Dei, es troba en un viatge pastoral per Centreamèrica que va començar el 4 d'agost a Ciutat de Guatemala i es perllongarà fins al 22 d'agost per quatre ciutats: Ciutat de Guatemala, San Pedro Sula i Tegucigalpa (Hondures), i San Salvador (El Salvador).
Galería de fotos
Diumenge 9, trobada amb famílies
En les seves paraules inicials, el Pare va fer referència a l'Evangeli del dia, en el qual sant Pere es llança a l'aigua i demana ajuda al Senyor davant la por. Va animar a demanar davant les dificultats i contrarietats «Senyor, augmenta'm la fe!».
Va convidar a demanar a Déu que augmenti la fe en l'amor que ens té, compartint una jaculatòria que de vegades deia sant Josepmaria: «Senyor, no t'entenc», per afegir tot seguit: «No tinc per què entendre't». Encara que no comprenguem aquest amor, va subratllar, tenim la certesa que no estem sols.
Mynor, metge pediatre, va explicar que porta 30 anys de matrimoni i té tres fills. Va recordar l'admiració que diversos col·legues sentien pel doctor Ernesto Cofiño, no sols per la seva formació professional, sinó també pel seu tracte amb els pacients i la seva preocupació per ajudar estudiants i promoure diferents projectes. Va preguntar com assolir aquesta unitat de vida que permeti portar Déu a la família, a la feina i als amics.
El Pare va comentar que la vida té molts aspectes i, de vegades, pot ser complicada, amb elements fins i tot contrastants. «L'únic que pot donar unitat a tot és l'amor», perquè podem estimar sempre, en qualsevol circumstància i a qualsevol persona. «L'únic amor capaç de donar unitat absolutament a tot és l'amor a Déu».
Va recordar el sofriment dels últims anys de vida de sant Josepmaria per la seva debilitat física i per la situació de l'Església. Estimava tant Déu i l'Església que patia moltíssim. «Però el vèiem feliç».
La família Guzmán, veneçolana i resident a Guatemala des de fa deu anys, va compartir la seva experiència com a pares. I va demanar consell sobre com prioritzar, entre les moltes responsabilitats de la vida diària, l'amor entre els esposos.
El Pare va recordar una expressió de sant Josepmaria: «Les coses urgents poden esperar i les molt urgents han d'esperar». I per a això ajuda tenir una jerarquia personal de valors i procurar ser flexibles, sabent que hi ha un element que dona ordre a tot: l'amor.
Carlos va explicar que, buscant paraules d'esperança per a la seva sogra durant una malaltia, va trobar textos de sant Josepmaria que van suposar per a ell un camí de fe que li va canviar la vida. Va preguntar sobre com transmetre la fe als fills amb naturalitat.
«A poc a poc, amb paciència», va respondre el Pare. Els fills es fixen molt en els pares, per la qual cosa el fonamental és transmetre la fe amb l'exemple: «Que vegin que us estimeu. Que vegin que els estimeu, i que vegin que tot el que feu té relació amb l'oració, amb la fe».
Karen va explicar que ella i el seu espòs somniaven des del festeig amb una família gran, però que Déu tenia altres plans: van ser beneïts amb el seu fill Juan Pablo i amb dos fills que són al cel.
«Una família nombrosa és meravellosa, però un sol fill també és una cosa meravellosa», sempre que sigui la voluntat de Déu, va explicar el Pare. Els va invitar a tenir fe en la voluntat de Déu, que és sempre la millor.
En aquestes circumstàncies, «s'obre un camp enorme de possibilitats» per ampliar la feina i la influència positiva en l'entorn. No tenir fills o tenir-ne pocs també és una crida especial de Déu. «No és un fracàs, és una manera perquè us dediqueu a més gent i així el matrimoni sigui també fecund».
Fabiola i el seu espòs van trigar diversos anys a tenir un fill, temps en què l'oració va tenir un paper important per portar aquella impaciència de la mà de Déu. Van explicar amb alegria que ara aquell fill era numerari. El Pare va comentar que la vocació és un do i que l'important és facilitar i no posar obstacles a allò que una persona pensa que Déu li demana. També va recordar que un fill i la seva vocació són un do per als pares.
La música també va tenir lloc durant la trobada. Eduardo, ex-alumne de Kinal, va explicar com va conèixer l'Opus Dei. Actualment estudia la llicenciatura en Música a la Universitat Panamericana, a Mèxic, i va explicar que, enmig de la música, es va trobar amb Jesucrist i va descobrir que Ell també vol fer-se present als escenaris i ha entès que aquesta és la seva missió com a creient.
Després, va cantar un bolero, acompanyat per Ricardo al piano. Van interpretar «Solamente una vez», una cançó que agradava a sant Josepmaria.
José, procedent de Santa Apolonia Chimaltenango, va explicar que des de petit va aprendre el valor de la fe, la feina i la generositat. En arribar a la Ciutat de Guatemala va conèixer el missatge de l'Opus Dei i va descobrir la seva vocació com a agregat. Va preguntar com créixer en la llibertat interior per respondre amb més alegria i fidelitat a la voluntat de Déu en la vida quotidiana.
El Pare va explicar que créixer en llibertat i créixer en amor «venen a coincidir». Encara que hi ha obligacions autèntiques, especialment en la família, «no és llibertat per no complir-les». L'important és fer lliurement allò que és obligatori. «Quan les coses es fan per amor, es fan lliurement», va assenyalar.
Karina, de Totonicapán, va explicar la seva experiència com a psicòloga acompanyant dones que no han tingut oportunitat de completar els estudis. Ha pogut contemplar com, mitjançant diverses capacitacions, descobreixen la dignitat de la feina i se senten capaces de transformar la seva realitat. A partir d'unes paraules de sant Josepmaria, va preguntar com viure la petició: «Que vegi amb els teus ulls, Crist meu, Jesús de la meva ànima».
El Pare la va invitar a fixar-se en allò que li inspira el Senyor especialment en l'oració, i li va aconsellar veure les persones «amb afecte, amb un amor immens», com les veu Crist.
«Que vegi amb els teus ulls» significa, en definitiva, «que vegi la gent amb afecte, amb amor». Les expressions de l'amor poden ser diferents segons les circumstàncies, però la substància és la mateixa: el desig del bé de l'altra persona.
Joshua, de Nicaragua, actualment viu a Guatemala. Després de viure la Setmana Santa a Roma, va preguntar a diverses persones sobre com havien discernit la seva vocació, i es va sorprendre en escoltar que cap d'ells havia estat cent per cent segur en prendre la decisió. Més endavant, aquest grau d'incertesa va formar part de la seva pròpia experiència. Per això, va preguntar al Pare sobre com ajudar els amics en aquests moments.
Déu vol que tinguem cert marge, no d'inseguretat, sinó de llibertat. Si mostrés la seva voluntat amb absoluta claredat, seríem poc lliures, va explicar el Pare. D'aquesta manera, podrem respondre perquè volem, no simplement perquè tenim evidència.
El Pare va concloure la trobada demanant novament oracions pel Papa i per les autoritats civils. Va recordar que resar per les autoritats és quelcom molt cristià.
Finalment, va impartir la seva benedicció als més de 5.000 assistents.
Dissabte 8 d'agost, Missa a Santa Maria Reina de la Família
A l'església Santa Maria Reina de la Família, de la Ciutat de Guatemala, el dissabte 8 d'agost el prelat de l'Opus Dei va presidir la concelebració de la Santa Missa, acompanyat del vicari regional d'Amèrica Central, P. Carlos Young, i de diversos sacerdots de la Prelatura.
L'homilia va girar entorn de tres temes: la coherència cristiana, el centenari de l'Opus Dei i el sí de la Verge Maria.
«Crist dona sentit a la nostra existència i ens mostra el camí cap a la veritable felicitat en el que és ordinari (…), perquè el Senyor no ens demana que ens aïllem del món, sinó que el trobem i el seguim cada dia de la nostra vida, sabent que seguir-lo suposa una manera de viure que neix de l'Evangeli, de la confiança i la fe de l'amor de Déu per nosaltres», va afirmar el Pare, que va subratllar que, moltes vegades, aquest estil de vida pot resultar cridaner: «L'honradesa, la fidelitat, la puresa de cor, l'alegria del sacrifici, l'esperança davant les dificultats, tot això parla un llenguatge que moltes persones agraeixen i que moltes altres no comprenen».
Tot seguit va aprofitar per recordar el venerable Ernesto Cofiño, un pediatre guatemalenc i supernumerari de l'Opus Dei en procés de beatificació. Les seves restes reposen des de fa unes setmanes en aquesta església: «va ser un gran metge que va cercar la santedat enmig del seu treball professional i de la vida familiar, atenent amb competència i afecte milers de nens i famílies». I va continuar: «La de Déu és una crida d'alegria, una prova que confia en la nostra llibertat perquè portem el seu amor a moltes altres persones».
A més, el Pare va aprofitar per recordar el Centenari de l'Opus Dei, que es commemorarà del 2 d'octubre de 2028 al 14 de febrer de 2030: «aquestes dates no són un simple aniversari, sinó una ocasió per agrair tants dons rebuts de l'Esperit Sant i per renovar el desig de servir millor l'Església». «Sant Josepmaria somiava amb un món ple d'homes i dones que busquessin la santedat enmig de les qüestions ordinàries; aquest món continua sent actual! L'Església necessita cristians que amb senzillesa portin l'Evangeli a la ciutat, al camp, a les empreses, als pobres, a la cultura, a través d'una vida coherent plena de la caritat de Crist».
El Pare també va recordar l'Anunciació de la Santíssima Verge Maria: «El sí de la Verge continua il·luminant la vida de l'Església i, per tant, la vida de cada persona, perquè Déu continua cridant-nos a cadascú pel nostre nom: aquests són els seus plans d'amor (...). Ella al principi no coneixia el camí quan va respondre a l'Àngel, però li bastava saber que Déu estava amb ella; així hem d'aprendre que Déu és amb nosaltres».
Va concloure la seva homilia encomanant els fidels a la Mare de Déu: «Que Santa Maria Reina de la Família ens ensenyi a dir cada dia amb confiança “faci's en mi segons la teva paraula”».
La celebració va concloure al so de les campanes de l'església i de la Salve Regina.
A la tarda, el Pare s'acostà a resar davant la patrona de Guatemala, la Verge del Rosari, a la Basílica de Nostra Senyora del Rosari, a la Ciutat de Guatemala. Davant d'ella posà les activitats apostòliques que les persones de l'Opus Dei duen a terme al país i a la resta de l'Amèrica Central. Demanà especialment per aquells que formen part de l'Obra i per tots els que s'hi acosten en aquests països.
Divendres 7 d'agost, trobada amb joves
Durant una hora, centenars de joves que reben formació en centres de l'Opus Dei a Guatemala van conversar amb Mons. Fernando Ocáriz en un ambient de confiança, alegria i espontaneïtat.
El Pare va començar parlant d'alguna cosa que tots busquem: la felicitat. Per explicar-ho, es va aturar en el punt 795 de Solc: «El que cal per aconseguir la felicitat, no és una vida còmoda, sinó un cor enamorat». Quan hom estima de veritat, va explicar, els sacrificis adquireixen un altre sentit: aquest amor neix de l'amor a Déu i porta a preocupar-se pels altres, a servir i a ajudar altres persones a trobar-se amb el Senyor, que és qui veritablement ens fa feliços.
Aarón, del Club Gurkhas, va ser un dels primers a agafar el micròfon, amb una inquietud que molts comparteixen: com distingir la veu de Déu entre tantes altres veus —les xarxes socials, les opinions i les distraccions— que avui omplen la seva vida i la de tants altres com ell.
La veu de Déu, va resumir el Pare, s'escolta especialment a l'Evangeli, en l'oració i a l'Eucaristia. I també en l'acompanyament espiritual, confiant en la força de Déu més que en les pròpies forces.
Poc després, Nicolás, del Club Universitari Balanyá, que des de petit freqüenta els mitjans de formació, volia saber com discernir la seva vocació. La resposta va ser senzilla: «Tots tenim una vocació; la qüestió no és si la tenim, sinó quina és», li va dir Mons. Ocáriz, que va afegir que descobrir la pròpia vocació no significa esperar senyals extraordinaris, ja que Déu dona les llums necessàries perquè cadascú pugui decidir lliurement. Per això, va aconsellar viure aquest procés amb sinceritat, acompanyament espiritual i un desig constant de millorar.
En un altre moment, Williams, del Club Jaguar, interessat per la història personal del Pare, li va preguntar com havia conegut l'Opus Dei. El Pare va explicar que va conèixer l'Obra gràcies als seus germans i que, a poc a poc, s'hi va anar acostant i va descobrir la seva vocació.
La conversa va continuar entre preguntes, rialles i música. Arber, del Club Nabajal, va interpretar una obra de Bach i va preguntar com trobar Déu a través de la música. El Pare va explicar que tota bellesa reflecteix Déu i que la música té una capacitat especial per elevar l'ànima.
Un dels moments més significatius de la tarda va arribar amb Carlos, de 21 anys, de Jutiapa, a l'orient de Guatemala. Va créixer en una família evangèlica i, després d'acabar el col·legi, es va traslladar a Ciutat de Guatemala per estudiar Enginyeria Civil. Allà va començar a viure a la Residència Universitària Ciudad Vieja, on va anar coneixent la fe catòlica de la mà d'altres joves i de l'acompanyament de membres de l'Opus Dei. Va explicar al Pare que al principi la seva relació amb Déu era freda i distant, però a poc a poc, aquella amistat el va anar acostant, fins a rebre la catequesi i, fa un any, va rebre el baptisme.
Li va demanar que pregués per ell perquè, si Déu volia, algun dia pogués anomenar-lo «Pare» amb tota propietat i ser-ne un bon fill.
Però Carlos havia preparat alguna cosa més. Volia que el Pare s'emportés un record de Jutiapa, així que li va lliurar un barret típic de la seva terra. El gest va arrencar somriures i aplaudiments, i el Pare, davant la insistència de tots, va acabar posant-se'l.
La tarda va continuar amb una altra història personal. Abans d'interpretar una peça al piano, Julián, numerari des de feia poc temps, va voler compartir que tenia unes coincidències amb el Pare perquè era el petit dels seus germans i li agradava el tennis. El Pare va tornar aleshores sobre una idea que havia aparegut abans: la santedat no consisteix a no tenir defectes, sinó a estimar i a recomençar contínuament.
Abans d'acabar, Alessandro va preguntar què esperava el Pare dels joves de sant Rafael de cara al centenari de l'Opus Dei. Mons. Ocáriz els va animar a preguntar-se què vol Déu de cadascú i què poden aportar personalment a l'Obra. Preparar-se per al Centenari, va explicar, significa créixer en santedat, amistat, apostolat, treball ben fet i fidelitat en les coses petites.
Al final, els joves van regalar al Pare una raqueta de tennis amb els colors de les banderes dels països de Centreamèrica, perquè cada vegada que jugui se'n recordi de pregar per la labor de sant Rafael.
La trobada va acabar com havia començat: amb aplaudiments i somriures fruit de sentir-se en família i de comprovar una vegada més que, per ser feliç no cal una vida còmoda, sinó un cor enamorat.
Dijous 6 d'agost, trobada amb joves
En un ambient de família el Pare va dialogar sobre temes molt diversos, des de la llibertat i la fidelitat fins a com treballar amb alegria en moments difícils.
«Para aprender a quererte» de Morat va ser la cançó que va donar la benvinguda al Pare. Les assistents el van rebre amb un somriure al so de la música.
Un dels primers moments de la tertúlia va ser ensenyar-li paraules guatemalteques. «Qué chilero que el Padre esté hoy con nosotras», va dir amb emoció la Cris. Chilero és una expressió per dir que alguna cosa és bonica, excel·lent o alegre.
La Dominique, estudiant d'Arquitectura a la Universidad del Istmo (UNIS), va obrir la conversa preguntant com viure el servei en la vida quotidiana. El Pare va explicar-li que el servei consisteix, en el fons, a viure com Jesucrist, que es va lliurar a la creu i roman a l'Eucaristia, i que a això ajuda la formació que es dona als centres de l'Obra.
L'Emma, la Xoxo i la Fer, del centre Caranday, van compartir la seva experiència en diverses activitats i li van preguntar com estimar la llibertat durant l'adolescència. El Pare va recordar que sant Josepmaria era un enamorat de la llibertat i va explicar que la veritable llibertat no consisteix només a triar, sinó a estimar Déu. «Que us sentiu molt lliures fent el que costa! Val la pena estimar el bé».
La Camila, salvadorenca i que viu a la Residència Universitària Verapaz, va explicar que abans d'arribar a Guatemala la seva felicitat depenia de la imatge que projectava, mentre que ara la trobava en Déu. Li va demanar un consell sobre com ser sempre fidel al que Déu ha anat fent a la seva vida, sense deixar d'estimar i estar a prop de les persones que viuen d'una altra manera. El Pare va reflexionar que la força humana no és suficient i que és necessari aprendre a comprendre els altres. Va recordar unes paraules de sant Josepmaria: «la caritat, més que en donar, consisteix a comprendre». També va convidar a estimar totes les persones com a filles de Déu, sense jutjar-les, perquè només Déu coneix el cor.
Després va intervenir la María Inés, que va ser numerària de l'Opus Dei durant sis anys i des de fa un any i mig va optar per un altre camí. Va compartir que, tot i haver viscut moments de solitud, la proximitat de moltes persones li havia fet sentir que l'Obra continuava sent la seva família. També va comentar que en aquest procés havia descobert el valor que tenia simplement perquè Déu l'estimava. El Pare li va recordar que l'oració és una gran ajuda i la va animar a sentir-se sempre molt propera a l'Obra.
La Victoria, del Club Kayac, va compartir la seva alegria per treballar amb nenes de primària i les seves famílies. El Pare la va animar a pensar que, en cadascuna d'elles, tractava el mateix Jesucrist quan era nen.
Dijous 6 d'agost, Universidad del Istmo (Fraijanes, Guatemala)
Durant una trobada acadèmica a la Universidad del Istmo (UNIS), el Pare va reflexionar sobre la missió d'una universitat d'inspiració cristiana i va animar a enfortir la unitat entre la fe i la raó, posant sempre la persona al centre de la vida institucional.
En començar la seva intervenció, el Pare va explicar que la identitat cristiana d'una universitat no depèn únicament dels seus estatuts o dels seus principis fundacionals, sinó, sobretot, de la vida de les persones que la integren.
Va convidar a mantenir sempre viva «la connexió entre la fe i la raó», recordant que «el propòsit de la universitat és el desenvolupament de la raó, de la ciència teòrica i aplicada, i la fe és una llum que pot il·luminar tota la realitat humana».
Va explicar que aquesta identitat no constitueix un element afegit, sinó que ha de reflectir-se en la manera concreta de treballar, investigar, ensenyar i conviure. Per això va recordar que «la identitat cristiana demana una excel·lència humana», i va afegir que aquesta aspiració troba el seu model en Jesucrist, «Déu perfecte i home perfecte».
Un dels temes que va desenvolupar amb més amplitud va ser la primacia de la persona.
Va recordar que una característica essencial del cristianisme és reconèixer que «la persona és més important que la institució». Aquesta última existeix per servir les persones i no al revés, per la qual cosa va convidar a preguntar-se constantment si la feina quotidiana ajuda veritablement a posar les persones davant de les estructures o dels resultats.
El Pare va dedicar una altra part de la seva intervenció a parlar de la llibertat, assenyalant que tota universitat necessita normes, i alhora un autèntic ambient de llibertat.
Va animar a respectar la llibertat d'investigació i la llibertat de les consciències, recordant un ensenyament molt freqüent de sant Josepmaria.
A continuació, es va referir a l'exercici de l'autoritat, invitant a comprendre-la sempre com un servei. L'autoritat, va assenyalar, «és per pensar en el bé de les persones», i no per aferrar-se al càrrec o imposar criteris on no correspon.
Com a aplicació pràctica, va proposar als assistents una reflexió personal: «Com podem aconseguir que la meva activitat doni primacia a les persones sobre les coses?», «Avui, què significa per a mi que les persones són més importants?».
Va reconèixer que són qüestions àmplies i exigents, però precisament per això va convidar a meditar-les amb profunditat.
El Pare va recordar que exercir bé l'autoritat implica també saber transmetre la pròpia experiència, formar successors i estar disposat a deixar pas a d'altres quan arribi el moment.
En aquest context va parlar també del govern col·legiat, tan present en l'esperit de l'Opus Dei. Va explicar que té un fonament profundament humà: «una persona veu menys; més persones poden veure més coses». El govern de les institucions requereix prudència i l'exercici constant de virtuts, en primer lloc, la caritat, aprenent a estimar les persones, tractar-les amb respecte i buscar sempre el seu bé; i també, la justícia: donar a la gent, almenys el que és just, fins i tot més si es pot. «Si no hi ha justícia no hi ha pau».
Després de l'exposició va tenir lloc un col·loqui amb diversos assistents, en el qual monsenyor Víctor Hugo Palma, arquebisbe de Los Altos, Quetzaltenango-Totonicapán, va agrair els ensenyaments rebuts i va preguntar com conservar diàriament la identitat cristiana. El Pare va respondre que aquesta identitat neix de seguir personalment Jesucrist i d'acudir constantment a les fonts de la gràcia de Déu. No es tracta simplement de buscar una perfecció humana, sinó de viure una autèntica identificació amb Crist.
Finalment, davant una consulta d'Ana, catedràtica de la Facultat de Salut, el Pare va aconsellar transmetre la bellesa de l'austeritat, també a través de l'exemple. Va explicar que tant les persones com les institucions estan cridades a posar els béns al servei dels altres.
«Saber per servir»
En finalitzar la trobada, el Pare va rebre dos obsequis de la Universitat: el seu nomenament com a president honorari de la Universidad del Istmo —distinció que va agrair assenyalant que seria «ocasió per tenir-los més presents en la pregària»— i una pàl·lia brodada.
En nom del Consell de Fiduciaris, el seu president, Álvaro Castillo Monge, va expressar l'agraïment de tota la comunitat universitària. Va afirmar que la visita «ens anima i ens confirma com a universitat en un camí que vam començar a recórrer fa 28 anys i ens recorda profundament la nostra missió: saber per servir».
Dimecres 5 d'agost, trobada amb sacerdots
Al Centre Universitari Balanyá, a Ciutat de Guatemala, el prelat de l'Opus Dei va mantenir una trobada amb més d'un centenar de sacerdots, entre ells Mons. Tulio Pérez, bisbe auxiliar de l'Arxidiòcesi de Santiago de Guatemala. Fernando Ocáriz va parlar sobre com la vida cristiana ens porta a afrontar les coses amb alegria, fruit de saber que no estem mai sols: «Sant Josepmaria repetia constantment les paraules de sant Pau: “Si Déu és amb mi, qui serà contra mi?”», va explicar el Pare, insistint que Crist és a les galàxies, però també «tan a prop com als nostres cors».
També va recordar la importància d'estar sempre molt units al Papa, i del treball ofert a Crist. Va recordar que «cap treball és inútil» i que no cal desanimar-se quan els fruits pastorals semblen no arribar, o arribant tard. «Val la pena!», els va encoratjar.
Un dels moments que van marcar la trobada va ser quan el P. Luis Felipe, d'una parròquia ubicada en una zona de creixement de la capital amb moltes famílies joves, va explicar que en algunes ocasions, els nens petits, en veure'l, li cridaven: «Amén!», provocant les rialles de tot l'auditori. En la mateixa línia, el P. Elio, rector del municipi de San Juan La Laguna al departament de Sololá, a l'Occident de Guatemala, va relatar la seva tasca apostòlica amb centenars de nens indígenes i va convidar el Pare a «conèixer el llac més bonic del món, el llac d'Atitlan».
El P. Edgar Iván, del departament de Chimaltenango, va demanar a Mons. Ocáriz un consell sobre la fidelitat i l'acompanyament als seminaristes. «La fidelitat és conseqüència de l'amor; aquí ho tenim tot», ha recordat el Pare, assenyalant que Jesucrist vol que «la unitat entre nosaltres (sacerdots) sigui com la unitat de la Trinitat (...). Hem de cercar aquesta unitat, aquesta fraternitat, malgrat tenir idees diferents, caràcters diversos. Hem d'estar oberts a tothom, però, en primer lloc, a qui és aquí, més a prop nostre».
Amb motiu de la festa de la Mare de Déu de les Neus, el Prelat els va encoratjar a encomanar-se a ella mitjançant el res diari del Rosari. «És la nostra Mare, és el nostre auxili», va explicar.
El P. Julio, de 86 anys, va donar les gràcies al Prelat per la seva visita. «Gràcies per aquesta tradició meravellosa, que va iniciar sant Josepmaria» i li va demanar que els parlés del sacerdoci del fundador. «Del sacerdoci de sant Josepmaria se'n podrien dir moltíssimes coses: la tendresa, l'amor a la gent, però sobretot la centralitat de l'Eucaristia».
Gairebé una hora després, el Pare va acabar posant l'èmfasi en el fet de ser fidels, obedients, dòcils i col·laboradors. «Som lliures. I per això, si voleu ser fidels, aleshores, sereu fidels, perquè la gràcia de Déu és suficient i la gràcia de Déu mai no falta».
Aquest dijous visitarà la Universitat de l'Istme i a la tarda tindrà una trobada amb joves estudiants i professionals.
Dimarts 4 d'agost, Ciutat de Guatemala
El Pare va arribar a Ciutat de Guatemala a la tarda, iniciant la visita pastoral per quatre ciutats d'Amèrica Central.
A l'aeroport va coincidir amb el cardenal Pietro Parolin, secretari d'Estat de la Santa Seu, que s'acomiadava de Guatemala després d'una visita a aquestes terres, a qui va saludar cordialment.
Més tard es va traslladar al Centre Universitari Balanyá, on va ser rebut amb gran afecte pels membres de l'Obra. La família del Rodrigo i la Tita els va donar la benvinguda amb entusiasme en nom de moltes famílies guatemalenques.
Pots seguir el viatge al compte d'Instagram.