UNA VEGADA QUE han marxat les multituds que l'escoltaven, els deixebles demanen a Jesús que els expliqui a ells sols la paràbola del blat i el jull. Quan el Senyor va explicar aquest relat, posava l'accent en el fet que el bé i el mal coexistiran a la terra fins a la fi dels temps. Però ara també desgrana altres aspectes, mostrant que les seves paraules contenien una dimensió al·legòrica: el que sembra la bona llavor és el Fill de l'home, el camp és el món, la bona llavor són els fills del Regne, mentre que el jull són els fills del Maligne. Aquest jull també ha tingut un sembrador, que no és altre que el diable, que Crist anomena «l'enemic» (Mt 13, 39).

El mal present al món, i en la nostra pròpia vida, no és obra de Déu, sinó del diable. La seva astúcia més gran és fer-nos creure que no existeix. Com l'enemic de la paràbola, sembra quan els altres dormen, sense cridar l'atenció, «com la serp que porta el verí silenciosament»^[1]. Per això fem bé de vigilar el nostre cor i les nostres accions, ja que la majoria de vegades ens tempta en les petites coses de cada dia per allunyar-nos del Senyor.

El diable posa un afany particular a sembrar jull als camps del món; és a dir, destruir la caritat i la comunió en les persones perquè brolli la desconfiança i la divisió. En aquest sentit, es conserven uns apunts personals de sant Josepmaria en què es reflecteix la seva lluita per evitar que el maligne sembrés el jull al seu cor: «Tindré moltíssima cura en tot el que suposi formar judici de les persones, no admetent un mal pensament de ningú, encara que les paraules o obres de l'interessat donin peu per jutjar així^[2]. I tot seguit, anotava una sèrie de propòsits pràctics: «1.-Abans de començar una conversa o de fer una visita, elevaré el cor a Déu. 2.-No insistiré, encara que estigui carregat de raó. Només, si és de glòria de Déu, diré la meva opinió, però sense insistir. 3.-No faré crítica negativa: quan no pugui lloar, callaré»^[3]. Podem, nosaltres també, pensar com cultivem al nostre món interior i al nostre voltant la caritat i la comunió amb els altres, per fer infecunda la sembra del maligne.

TOTS tenim experiència de les insinuacions que el dimoni ens provoca al cor. El mateix Jesús també va viure a la seva pròpia carn les temptacions quan es va retirar al desert. Alhora, sabem que el poder i la influència del maligne són limitats, perquè Déu va venir a la terra «per destituir amb la seva mort el diable, que tenia el domini de la mort, i per alliberar els qui, per por de la mort, estaven condemnats a ser esclaus tota la vida» (He 2, 14-15). Crist és l'únic Senyor. Satanàs, al capdavall, no és res més que una criatura. És cert que se li permet fer el mal —per motius que potser no acabem d'entendre del tot i que en el fons estan lligats al misteri de la llibertat—, però també és veritat que Déu ens concedeix prou força per superar qualsevol temptació i que, fins i tot si sucumbíssim, la seva misericòrdia és més gran que qualsevol pecat.

Les temptacions, en si mateixes, no són dolentes: són proves que podem créixer en amor a Déu o en una determinada virtut. Per això, quan les afrontem com allò que són —oportunitats per unir-nos més a Déu—, no deixarem que ens envaeixi la por o la sorpresa. La victòria del dimoni no sempre consisteix a fer-nos caure, sinó a fer-nos viure amb inquietud, fer-nos pensar que no és possible viure a prop del Senyor amb aquestes inclinacions. Sant Josepmaria deia que ell se sentia «capaç de tots els errors i de tots els horrors, en què puguin caure les persones més desgraciades»^[4]. I afegia que precisament en el reconeixement de la nostra debilitat trobem la nostra fortalesa: ens porta a ser sincers i a demanar ajuda al Senyor i als altres, a ser més comprensiu amb els defectes i les lluites d'altres persones, i a confiar en l'amor misericordiós de Déu.

LA VIDA cristiana no es redueix a lluitar contra el mal. A sant Josepmaria li agradava considerar que els primers cristians eren sembradors de pau i d'alegria: «Famílies que van viure de Crist i que van donar a conèixer Crist. Petites comunitats cristianes, que van ser com a centres d'irradiació del missatge evangèlic. Llars iguals a les altres llars d'aquells temps, però animades d'un esperit nou, que contagiava els qui els coneixien»^[5]. Efectivament, serien conscients de l'acció del maligne al món, i fins i tot l'experimentarien a les seves pròpies vides, però aquesta realitat no els va portar al pessimisme o a la por. Als Fets dels Apòstols veiem fins i tot com els atacs que patien per part de l'autoritat d'una ciutat els portaven a predicar l'Evangeli en altres llocs (cf. Ac 8, 1-4).

Els primers cristians sabien que no estaven lluitant aïlladament. Formaven part d'una comunitat que els impulsava a sembrar pau i alegria. Compartint el Pa i la Paraula trobaven la força que els ajudava a romandre units. Sabien que podien rebre alè d'un altre germà i, alhora, sentien la responsabilitat de cuidar els gestos quotidians que reforçaven la pertinença a una família. «La comunitat que preserva els petits detalls de l'amor, on els membres es cuiden els uns als altres i constitueixen un espai obert i evangelitzador, és el lloc de la presència del Ressuscitat que la va santificant segons el projecte del Pare. De vegades, per un do de l'amor del Senyor, enmig d'aquests petits detalls se'ns regalen experiències consoladores de Déu»^[6]. Maria ens pot ajudar a tenir un cor atent a aquests gestos, perquè puguem sembrar pau i alegria a les ànimes dels qui ens envolten.

^[1] Francesc, Audiència, 15-V-2019.

^[2] Sant Josepmaria, Apunts íntims, n. 389, 14-XI-1931. Citat a Camí, edició crític-històrica, pàg. 607

^[3] Sant Josepmaria, Apunts íntims, n. 399, 18-XI-1931. Citat en ibid.

^[4] Sant Josepmaria, En diàleg amb el Senyor, núm. 163.

^[5] Sant Josepmaria, És Crist que passa, núm. 30.

^[6] Francesc, Gaudate et exultate, núm. 145.