JESÚS de vegades costa entendre’l. A l’Evangeli veiem que els apòstols no sempre copsen el sentit de les seves paraules o de les seves obres. Per exemple, poc després de la multiplicació dels pans, davant d’un comentari del Senyor sobre el llevat dels fariseus, ell nota que els falta adquirir la veritable perspectiva: «Per què esteu pensant que no teniu pans? Encara no ho compreneu?» (Mt 16, 8-9). En una altra ocasió, és sant Pere qui no comprèn l’anunci de la passió de Jesús. Intentant dissuadir-lo, el Mestre el reprèn: «Em vols fer caure, perquè no veus les coses com Déu, sinó com els homes» (Mt 16, 23).
És normal que, en el nostre camí cap a Déu, ens trobem amb el clarobscur de la fe; moments de dubte en què no entreveiem el sentit de les coses que ens passen. El Senyor no ens evita aquestes foscors. Els apòstols, i tants sants al llarg dels segles, també han passat per aquestes proves. Alhora, com ells, podem adquirir la seguretat que darrere dels núvols hi ha el sol. Potser una primera reacció pot ser com la de sant Pere, i intentar fugir tant sí com no d'aquella contrarietat. Jesús, en canvi, ens convida a descobrir el bé que s’hi troba, en aquella dificultat. De la mateixa manera que de la seva mort a la creu ens va venir la vida, les contrarietats també poden amagar alguna cosa d'un valor immens.
De vegades, com diu sant Josepmaria, la principal riquesa que podem obtenir d’aquestes situacions és la necessitat d’ancorar-nos amb més confiança en Nostre Senyor: «Aquesta incertesa és una de les bondats de l’Amor de Déu, que em porta a estar, com un nen, agafat als braços del meu Pare, lluitant cada dia una mica per no allunyar-me’n. Llavors estic segur que Déu no em deixarà anar la mà»[1]. En aquest moment de pregària podem demanar a Nostre Senyor que ens ajudi a descobrir el sentit de les coses que ens passen cada dia, i a no perdre l’alegria quan no les entenem, ja que sabem que en tot moment ell ens veu, ens acompanya, ens beneeix i ens cuida.
DESPRÉS de diverses experiències d’incomprensió, el Senyor torna a anunciar als seus deixebles: «El Fill de l'home ha de ser entregat en mans dels homes, i el mataran; però al tercer dia ressuscitarà» (Mt 17, 22-23). Podria semblar que en aquest moment els seus deixebles ja deuen haver adquirit certa familiaritat amb les profecies sorprenents del seu Mestre. Tanmateix, l’Evangeli mostra que encara estan molt lluny de tenir la visió sobrenatural adequada per entendre les seves paraules: davant d’aquest anunci “es van entristir molt” (Mt 17, 23).
Els apòstols deixen que la seva mirada s’enteli per la tristesa. Aquest sentiment no els permet veure amb claredat que el Senyor els està donant la clau de la seva alegria, aquella que no deixen que ocupi el seu cor: que la seva passió té sentit perquè ressuscitarà i els alliberarà del pecat. La tristesa impedeix que puguin alegrar-se per la bona nova de la salvació. Per això alguns «pares del desert la descrivien com un cuc del cor, que rosega i buida qui el té»[2]: fa que dirigim l’atenció a tot el que no s’ajusta a les nostres expectatives, i ens dificulta gaudir de les realitats que tenim al nostre voltant.
Nostre Senyor, en el nostre dia a dia, continua anunciant-nos, com als apòstols, promeses i desitjos, moments de passió i de resurrecció. Ho fa a través de les nostres tasques quotidianes, mitjançant les relacions que teixeixen les nostres vides. Cada succés, cada persona, és en cert sentit un missatge de Déu. Si els rebem amb l’alegria de la resurrecció, podrem intuir també el significat d’aquelles coses doloroses. «Per molt que la vida estigui plena de contradiccions, de desitjos incomplerts, de somnis no realitzats, d’amistats perdudes, gràcies a la resurrecció de Jesús podem creure que tot se salvarà. Jesús ha ressuscitat no només per a ell mateix, sinó també per a nosaltres, amb l’objectiu de rescatar totes les felicitats que no s’han realitzat a les nostres vides. La fe expulsa la por, i la resurrecció de Crist treu la tristesa com la pedra del sepulcre»[3].
SER testimonis del procés dels apòstols ens pot omplir de consol. Tenien errors, dubtes, tristors... però mai no els mancava senzillesa. Manifesten, per exemple, els seus dubtes amb claredat. Davant del miracle fallit del llunàtic, pregunten: «Per què nosaltres no hem pogut expulsar-lo?» (Mt 16, 19). En un altre moment desitgen saber el sentit de la manera d’ensenyar del Senyor: «Per què els parles en paràboles?» (Mt 13, 10). Tampoc no amaguen els seus sentiments: mostren la seva alegria quan són a la glòria del Tabor —«Senyor, és bo que estiguem aquí dalt» (Mt 17, 4)— i la seva tristesa davant del segon anunci de la passió (cfr. Mt 17, 23). Sant Josepmaria convidava a fixar-se en aquesta qualitat dels deixebles: «Mira: els apòstols, amb totes les seves misèries patents i innegables, eren sincers, senzills..., transparents. Tu també en tens, de misèries patents i innegables. —Tant de bo que no et falti senzillesa»[4].
Aquesta virtut ens ajuda a abandonar-nos a les mans de Déu, a ancorar-nos en les seves seguretats i no en les nostres. Cada dia ens ofereix diverses oportunitats per encarnar aquesta actitud apostòlica: adreçar-nos a Déu com els nens, sense necessitat de discursos brillants; estimar les persones tal com les ha fet, sense voler canviar-les al nostre gust; viure en el present, i no en fantasies; manifestar amb confiança a Jesús els dubtes que tinguem… La senzillesa va atraure la mirada de Déu cap a la Verge Maria. Ella, «en la seva petitesa, conquista primer el cel. El secret del seu èxit rau precisament en reconèixer-se petita, en reconèixer-se necessitada. Amb Déu, només qui es reconeix com a no res és capaç de rebre-ho tot. Només qui es buida és omplert per ell. I Maria és la “plena de gràcia” (Lc 1, 28) precisament per la seva humilitat»[5].
[1] Sant Josepmaria, Via Crucis, XIV Estació.
[2] Francesc, Audiència, 7-II-2024.
[3] Ibíd.
[4] Sant Josepmaria, Camí, n. 932.
[5] Francesc, Àngelus, 15-VIII-2021.