LES OBRES de misericòrdia ens conviden a sortir de nosaltres mateixos per anar amb els braços oberts a la trobada dels nostres germans. Al Catecisme es recorda que «són accions caritatives mitjançant les quals ajudem el nostre proïsme en les seves necessitats corporals i espirituals (Is 58, 6-8 i Hb 13, 3). Instruir, aconsellar, consolar, confortar són obres de misericòrdia espiritual, igual que ho són perdonar i sofrir amb paciència»^[1]. D’aquesta manera, ens ensenyen a mirar els altres amb els ulls de Déu, buscant només el seu bé. Una d’aquestes obres de misericòrdia espiritual és corregir qui s’equivoca. Precisament perquè només volem el bé dels nostres germans, a més de sostenir-los, servir-los, resar per ells, etc., també procurem ajudar-los en la mesura que podem a apartar-se del pecat, o animar-los amb delicadesa a desarrelar un defecte.

Tal com es llegeix a l'Antic Testament, Déu mateix va posar en pràctica aquest costum «cada vegada que els homes s'obstinaven —i podem dir, ens obstinem— a emprendre el camí del mal. La història del Poble elegit és una clara manifestació d'aquesta atenció divina. En moltes situacions, Jahvè hauria pogut deixar-los anar de bracet, però sempre —també de vegades amb càstigs i d’altres amb advertències dels profetes—, tornava a atreure'ls cap a ell, reenfocant-los pels camins de la salvació (...). En l'Evangeli, veiem que Jesucrist no es conté de reprendre, de corregir, aquells a qui vol portar pel camí recte; no només els fariseus que rebutjaven el seu missatge, sinó també els seus amics: Pere, fins i tot amb duresa, quan l'apòstol li insinua que hauria d'evitar la Passió; o Marta a Betània, amb dolçor, per preocupar-se massa de les tasques de la casa. El Senyor sabia utilitzar el to i el llenguatge que més convenia a cadascú»^[2]. Podem demanar a Déu que ens doni una mirada «que estimi i corregeixi, que conegui i reconegui, que discerneixi i perdoni (cf. Lc 22, 61), com ha fet i fa Déu amb cadascun de nosaltres»^[3].

DINS del marc d'aquesta misericòrdia divina hi ha el costum evangèlic de la correcció fraterna, que neix d’un veritable interès per la salvació i la santedat dels altres. Ja a l’Antic Testament en trobem referències: «Pregunta al teu amic: potser no ha fet res, i si ha fet alguna cosa, per què no ho torni a fer. Interpel·la el teu pròxim: potser no ha dit res, i si ha dit alguna cosa, perquè no ho repeteixi. (...) Interpel·la el teu pròxim abans de renyar-lo» (Ecl 19, 13-4.17). En el context d’un discurs sobre el servei als més petits i el perdó sense límits, Jesús estableix el camí pel qual passa aquesta obra de misericòrdia: «Si el teu germà peca, ves i corregeix-lo a soles amb ell. Si t’escolta, hauràs guanyat el teu germà» (Mt 18,15).

Partint de l'ensenyament i l'exemple del Senyor, la correcció fraternal és una tradició de la família cristiana, que sorgeix com una necessitat real, una obligació d'amor i justícia alhora. Sant Ambròs escriu al segle IV: «Si descobreixes qualsevol defecte en l'amic, corregeix-lo en secret... Les correccions, de fet, fan el bé i són més rendibles que una amistat muda. Si l'amic se sent ofès, corregeix-lo igualment; Insisteix sense por, encara que el gust amarg de la correcció li desagradi. Hi ha escrit al Llibre dels Proverbis que les ferides d'un amic són més tolerables que els petons dels aduladors (Prov 27, 6)»^[4]. La correcció fraterna també és una expressió concreta de la comunió dels sants: perquè formem un únic cos i no som indiferents al que els passa als altres, sempre que sigui possible i prudent ajudem amb els nostres consells a superar les dificultats o perills amb els quals es puguin trobar. Volem cuidar els nostres germans tal com ho va fer Crist, cooperant a la seva salvació perquè ningú no es perdi (cfr. Jn 17, 12). Sant Agustí adverteix sobre la greu responsabilitat que suposaria ometre aquesta ajuda: «Tu ets pitjor callant que ell faltant»^[5].

L'actitud amb què es fa la correcció fraterna és sempre delicada i prudent, utilitzant paraules impregnades de veritable afecte i comprensió, que eviten humiliar a qui és corregit. Feta d'aquesta manera, no es veurà com un judici sinó com un servei, «una prova d’afecte sobrenatural i de confiança»^[6]. Per aquest motiu, abans de fer-la és molt convenient parlar-ne amb Nostre Senyor a l'oració, examinant el nostre propi cor per prendre consciència que nosaltres som els primers que necessitem correcció i, al mateix temps, per descobrir si hi ha al costat del desig d'ajudar altres intencions que no siguin tan santes. «La regla suprema de la correcció fraterna és l'amor: voler el bé dels nostres germans i germanes. I moltes vegades també és tolerar els problemes dels altres, els defectes dels altres en silenci, en l'oració per després trobar el camí correcte per a corregir-los»^[7].

A L'HORA d'exercir la correcció fraterna, sant Josepmaria aconsellava: «Actueu sempre amb senzillesa, virtut tan pròpia del bon fill de Déu. Mostreu-vos naturals en el vostre llenguatge i en la vostra actuació. Arribeu al fons dels problemes; no us quedeu a la superfície. Tingueu en compte que cal comptar per endavant amb el disgust aliè i amb el propi, si volem de debò complir santament i amb coratge les nostres obligacions de cristians»^[8].

La correcció fraterna és un gest d’honestedat vers l’altra persona, ja que en lloc de criticar-la a la seva esquena li diem cara a cara, amb amabilitat, allò que considerem que podria canviar. «Però, malauradament, el primer que acostuma a sorgir al voltant de qui s’equivoca són els rumors, mitjançant els quals tothom s’assabenta de l’error, amb tots els detalls, menys l’interessat! Això no és just, germans i germanes, això no agrada a Déu. No em canso de repetir que les xafarderies són una plaga a la vida de les persones i de les comunitats, perquè porten divisió, porten patiment, porten escàndol, i mai no ajuden a millorar, a créixer»^[9]. Tot i que fer i rebre una correcció fraterna costa, ja que implica entrar en la vida d’una altra persona, pot fer vergonya i fins i tot semblar que l’altre, en el fons, té les seves raons per actuar d’una determinada manera, també és cert que Déu beneeix aquesta ajuda de germà a germà, i deixa al cor un fruit de pau. Qui en fa una s’omple de pau perquè, en lloc de murmurar, ha intentat ajudar un germà; i qui en rep una sap que compta amb l’oració i l’afecte d’algú a qui li importa el seu propi bé.

La virtut de la prudència té un paper important per discernir el moment adequat i la manera de fer i rebre la correcció. Generalment, la prudència ens portarà a demanar consell a alguna persona assenyada sobre la seva oportunitat, i a entendre que la correcció ha de versar sobre aspectes realment necessaris i importants, no sobre petiteses o errors ocasionals. Així mateix, moguts per la prudència no corregirem amb massa freqüència els mateixos defectes, perquè tots necessitem temps i gràcia de Déu per millorar. Li podem demanar a Maria, a qui venerem com a Mare prudentíssima, que sapiguem ajudar-nos els uns als altres en el nostre camí cristià, conscients que «el germà ajudat pel seu germà, és com una ciutat emmurallada» (Pr 18, 19).

^[1] Catecisme de l'Església catòlica, n. 2447.

^[2] Xavier Echevarría, pòdcast Corregir al que se equivoca (en www.opusdei.es).

^[3] Benet XVI, Missatge, 3-XI-2011.

^[4] Sant Ambròs, De officiis ministrorum III, nn. 125-135.

^[5] Sant Agustí, Sermó 82, núm. 7.

^[6] Sant Josepmaria, Forja, núm. 566.

^[7] Francesc, Audiència, 3-XI-2021.

^[8] Sant Josepmaria, Amics de Déu, núm. 160.

^[9] Francesc, Àngelus, 10-IX-2023.