«LLAVORS aparegué al cel un gran senyal prodigiós: una dona que tenia el sol per vestit, amb la lluna sota els peus, i duia al cap una corona de dotze estrelles» (Ap 12, 1). Aquestes paraules de l’Apocalipsi, referides per la Tradició a la Mare de Déu, obren la litúrgia d’aquest dia. Amb l’Església, tots els cristians ens alegrem d’aquesta festa, en la qual celebrem que Déu ha elevat en cos i ànima a la glòria del cel la mare del seu fill. Tot i que no coneixem els detalls de la seva pujada al cel ni existeix certesa sobre la seva mort, seguint les paraules de sant Josepmaria ens podem imaginar que tots els apòstols envoltaven Maria, que s’havia adormit. El cel expectant té les portes obertes de bat a bat. Els àngels han preparat una rebuda entusiasta per homenatjar la senyora. «Jesús vol tenir la seva Mare, en cos i ànima, a la Glòria (...) La Trinitat beatíssima rep i curulla d’honors la Filla, Mare i Esposa de Déu… —I és tan gran la majestat de la Senyora, que fa que els Àngels es preguntin: Qui és Aquesta?»^[1].

L'Assumpció de Maria fa que elevem la nostra mirada fins al cel, veritable destinació del nostre camí terrenal. Tots els esdeveniments de la nostra vida prenen una altra dimensió quan els contemplem des d'aquesta perspectiva d'eternitat. Amb el pas dels anys, potser ens hem adonat que allò a què fa temps donàvem tanta importància —una preocupació familiar, una alegria que cercàvem amb determinació a la feina o a la universitat, una inquietud pel futur—, en realitat no sempre era tan rellevant com pensàvem. La festa d'avui ens recorda que, al cap i a la fi, el que realment és decisiu és saber que estem en camí cap al cel i arribar-hi. Tota la resta serà més o menys important en funció de quant ens ajudi a dirigir-nos cap a aquesta meta. «Enceta la xerrada amb santa Maria, i confia-li: ¡oh, Senyora!, per viure l’ideal que Déu m’ha ficat dins el cor, he de volar... molt amunt, ¡molt amunt! No n’hi ha prou que et desprenguis, amb l’ajuda divina, de les coses d’aquest món, sabent que són terra. Més encara: encara que tot l’univers te’l posis en un munt sota els peus, per estar més a prop del Cel..., ¡no n’hi ha prou! Has de volar, sense suports en res d’aquí, pendent de la veu i del buf de l’Esperit. Però, em dius, ¡tinc les ales tacades!: fang que ve d’anys, brut, enganxós… I t’he insistit: recorre a la Verge Maria. Senyora —torna-hi—: ¡que amb prou feines aconsegueixo remuntar el vol!, ¡que la terra m’atrau com un imant maleït! Senyora, Tu pots fer que la meva ànima es llanci al vol definitiu i gloriós, que té el seu fi en el Cor de Déu. Confia, que Ella t’escolta»^[2].

NO HI HA cap testimoni bíblic explícit sobre l’Assumpció. Per això, l’Evangeli que es proclama a la Missa d’avui no fa referència a aquest misteri, sinó que presenta el relat de la Visitació (cf. Lc1, 39-56). Podria semblar, però, un passatge poc adient. Si allò que es pretén és enaltir la Mare de Déu, que puja a la glòria del cel, humanament semblaria que no té gaire sentit que la lectura escollida ens mostri Maria servint la seva parenta Elisabet. Però aquest va ser precisament el camí que ella va recórrer per arribar a la vida eterna. «És l’amor allò que eleva la vida. Nosaltres mirem de servir els nostres germans i germanes i per aquest servei anem “pujant”. (...) És fatigant, però és pujar cap amunt, és guanyar el cel!»^[3].

Aquest evangeli, a més de reflectir el desig de servir de Maria, mostra una altra actitud que també la va portar a pujar al cel: l'elogi. Quan arriba a casa d'Elisabet, entona un cant d'agraïment pel que Déu ha fet en la seva vida: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa, el Totpoderós obra en mi meravelles» (cfr Lc 1, 46-47.49). Al Magníficat trobem un retrat del cor de Maria, i ens revela un altre tram del camí que ella va recórrer fins al cel. «La lloança és com una escala: eleva els cors. La lloança aixeca l'ànim i venç la temptació de caure. Heu vist que les persones avorrides, les que viuen de la xerrameca, són incapaces de lloar? Pregunteu-vos: soc capaç de lloar? Quina alegria és lloar Déu cada dia, i també els altres! Quina alegria és viure de gratitud i benedicció en lloc de lamentacions i queixes, mirar cap amunt en lloc d’enfadar-se!»^[4].

Maria només desitja enaltir el nom de Déu. Ens mostra així que el Senyor no és un competidor de la nostra vida, que potser «ens podria prendre alguna cosa de la nostra llibertat, del nostre espai vital. Ella sap que, si Déu és gran, també nosaltres som grans. No oprimeix la nostra vida, sinó que la fa més gran i l’eleva: precisament aleshores es fa gran amb l’esplendor de Déu»^[5]. La festa de l’Assumpció ens recorda que el camí per arribar al cel el tenim al nostre abast. Amb la gràcia de Déu, podem fer el mateix recorregut que la seva mare, ja que Déu mateix ens acompanya i viu a dins nostre, i ens ajuda a servir les persones que ens envolten i a reconèixer les meravelles que obra a la nostra vida.

ANOMENEM Maria reina del cel. Al mateix temps, ella també és reina de la terra. El fet que sigui al cel en cos i ànima no vol dir que sigui lluny de nosaltres. Precisament perquè viu amb Déu, és més a prop nostre del que podríem somiar. Ella escolta sempre les nostres pregàries com a bona mare de cadascun dels seus fills, i desitja més que ningú que l’acompanyem al cel. Al capdavall, poques coses alegren més una mare que estar amb els seus fills. «La festa de l’Assumpció de Nostra Senyora ens proposa la realitat d’aquesta esperança joiosa. Encara som peregrins, però la Nostra Mare ens ha precedit i ja ens assenyala la fi de la sendera: ens repeteix que és possible d’arribar-hi i que, si som fidels, hi arribarem. Perquè la Verge Santíssima no és tan solament el nostre exemple: és l’auxili dels cristians. I davant la nostra petició ―Monstra te esse Matrem―, no sap negar-se ni s’hi vol negar a tenir cura dels seus fills amb sol·licitud maternal»^[6].

Maria ens fa arribar la seva proximitat a la normalitat de la vida quotidiana. Ella ens ajuda «a aixecar sempre la mirada del cor cap a Déu a través del que tenim entre mans»^[7]. Excepte algunes situacions concretes, la majoria dels seus dies van ser senzills, com els de qualsevol dona de l'època: moments de feina, de família, d’oració a la sinagoga, festes amb els seus veïns... La Mare de Déu va pujar a poc a poc al cel perquè va ser capaç de veure el Senyor en les ocupacions de cada dia. «Aquest és un gran missatge d’esperança per a nosaltres; per a tu, per a cadascun de nosaltres, per a tu que vius els mateixos dies, esgotadors i sovint difícils. Maria et recorda avui que Déu també et crida a aquest destí de glòria. No són paraules boniques, és la veritat. No és un final feliç artificiós, una il·lusió pietosa o un fals consol. No, és la pura realitat, viva i veritable com la Mare de Déu assumpta al cel. Celebrem-la avui amb amor de fills, celebrem-la contents però humils, animats per l’esperança d’estar un dia amb ella al cel»^[8].

^[1] Sant Josepmaria, Sant Rosari, IV misteri de glòria.

^[2] Sant Josepmaria, Forja, núm. 994.

^[3] Francesc, Àngelus, 15-VIII-2023.

^[4] Ibíd.

^[5] Benet XVI, Homilia, 15-VIII-2005.

^[6] Sant Josepmaria, És Crist que passa, núm. 177.

^[7] Mons. Fernando Ocáriz, Missatge, 15-VIII-2017.

^[8] Francesc, Àngelus, 15-VIII-2021.