PER DESCRIURE la lògica amb què funciona el seu regne, el Senyor utilitza la paràbola del gra de mostassa. «Amb el Regne del cel passa com amb el gra de mostassa que un home va sembrar en el seu camp: la mostassa és la més petita de totes les llavors; però, quan ha crescut, es fa més gran que les hortalisses i arriba a ser un arbre; fins i tot venen els ocells del cel a fer niu a les seves branques» (Mt 13, 31-32).

A Orient es conreava aquesta planta la llavor de la qual era proverbialment petita: en efecte, en el llenguatge ordinari es deia «petit com un gra de mostassa». No obstant, la planta que creixia arribava a ser cridanerament gran: arribava a tres o quatre metres, amb una base llenyosa, i a les seves branques podien refugiar-se els ocells.

El gra de mostassa, diminut com el cap d'una agulla, té una enorme vitalitat: està cridat a expandir-se i a acollir en la seva vida les de molts altres vivents. Per això serveix com a símbol del Regne de Déu. Per fer-lo créixer a la terra, Jesús no va posar en pràctica un programa de predomini polític, ni va triar fer una potent campanya mediàtica, ni va optar per manifestar-se de manera clamorosa al món sencer, com podria haver fet. Al contrari, el seu pla va ser començar amb la petita llavor de dotze pescadors, unes quantes dones —algunes anònimes, almenys per a nosaltres— i molts altres deixebles sense especial relleu social ni cultural. Tots ells en van ser els testimonis. La força que van tenir va radicar en l'autenticitat de les seves vides, en com van portar fins a les darreres conseqüències, per amor, allò que Crist els havia revelat amb les seves obres i paraules.

Avui com ahir, l'arbre de mostassa segueix creixent als camps de l'Orient Mitjà i, avui com ahir, el Regne de Déu té en si la força per continuar expandint-se per tot el món de la terra: «El Regne és gràcia, amor de Déu al món, font de serenitat i confiança per a nosaltres»^[1]; però alhora és una cosa que Jesús ens convida a cercar activament, és més, a fer-ho l'ocupació principal de la nostra vida: “Vosaltres, busqueu primer el Regne de Déu i fer el que ell vol, i tot això us ho donarà de més a més”. (Mt 6, 33). Si de veritat ho estem buscant, lliurant amb amor les petites batalles quotidianes per la santedat, aleshores al nostre voltant, fins i tot sense que ens n'adonem, aniran creixent fruits abundants de bondat i de vida cristiana.

ELS VA DIR una altra paràbola: “Amb el Regne del cel passa com amb el llevat que una dona va posar dins tres mesures de farina, fins que tota la pasta va fermentar” (Mt 13, 33). Aquest brevíssim ensenyament del Senyor és similar al de la paràbola del gra de mostassa que el precedeix a l'Evangeli de sant Mateu. Es repeteix la idea que del que és petit sorgirà el que és gran. Però aquesta vegada amb el matís que no només hi haurà un creixement, sinó també una transformació profunda.

La gràcia de Déu, la fe, la caritat ens transformen personalment, en la mesura que les acollim i deixem que creixin en el nostre cor. I viure així, cada cop més identificats amb l'Evangeli, produeix necessàriament canvis profunds també al món que ens envolta. És el que ha passat des dels primers temps de l'Església: els primers cristians —explicava sant Josepmaria— «no tenien, per raó de la seva vocació sobrenatural, programes socials ni humans per complir; però estaven penetrats d'un esperit, d'una concepció de la vida i del món, que no podia deixar de tenir conseqüències a la societat on es movien»^[2]. Van ser ciutadans corrents i no van deixar de ser-ho en rebre la fe, sinó que tota la seva existència va cobrar un nou sentit i això va renovar també el món on vivien, persona a persona.

És significatiu que en aquesta paràbola Jesús ens presenti a una dona que està fent pa, possiblement part per a la seva família i la resta per vendre'l, ja que les tres mesures de farina que barreja amb el llevat equivalen a desenes de quilos de massa. Això també ens recorda que els cristians corrents transformen el món a través del treball quotidià fet per amor a Déu i als altres: així és com podem portar l'Evangeli a moltes persones. «Que s'ompli d'alegria el nostre cor pensant a ser això: llevat que fa fermentar la massa. La nostra vida no és egoista: és un lluitar a primera línia, és ficar-nos al torrent de la societat, passant inadvertits; i arribar a tots els cors, fent en tots ells la gran tasca de transformar-los en bon pa, que sigui la pau —l'alegria i la pau— de totes les famílies, de tots els pobles»^[3].

«TOT AIXÒ, Jesús ho digué a la gent en paràboles, i no els deia res sense paràboles.» (Mt 13,34). També nosaltres escoltem avui novament les paràboles del Senyor, perquè donin un fruit d'esperança a les nostres ànimes. Han passat dos mil·lennis de cristianisme, la petita llavor ha crescut pels cinc continents, el llevat ha fet fermentar la massa d'innombrables pobles i cultures. Això no obstant, ha estat possible perquè el Regne creixia de cor en cor, en la vida de cada persona, primer en aquella que vol portar l'alegria de l'Evangeli per tots els racons.

Encara queda molt per fer i, alhora, per refer, primer a la nostra pròpia vida. A més, no sempre el que semblava aconseguit subsisteix. Igual que no és fàcil encarnar plenament l'Evangeli a la pròpia vida, tampoc no està lliure de contrarietats la missió apostòlica que Déu ha confiat a cada cristià: «Apareixen constantment noves dificultats, l'experiència del fracàs, les petiteses humanes que tan mal fan. Tots sabem per experiència que de vegades una tasca no brinda les satisfaccions que voldríem, els fruits són reduïts i els canvis són lents, i un té la temptació de cansar-se»^[4].

En aquests moments, en què potser experimentem el desànim, la fe ens impulsa a confiar en la vitalitat de la petita llavor al nostre cor, en l'eficàcia del grapat de farina que fermenta una gran quantitat de massa. Encara que sembli que la feina és estèril, que és molt el que cal fer i poc el que un pot afrontar, tenim la seguretat que Déu pot actuar en qualsevol circumstància, també enmig d'aparents fracassos, perquè “Però portem aquest tresor en gerres de terrissa, perquè quedi ben clar que aquest poder incomparable ve de Déu, i no pas de nosaltres.” (2Co 4,7). Aquesta certesa és el que s'anomena “sentit de misteri”. És saber amb certesa que qui s'ofereix i es lliura a Déu per amor segurament serà fecund (cf. Jn 15,5). Aquesta fecunditat és moltes vegades invisible, inabastable, no pot ser comptabilitzada»^[5]. Cap acte realitzat per amor a Déu i als altres és inútil. De vegades no veurem directament els fruits, d'altres arribaran de manera insospitada i sempre produiran en un mateix un creixement del cor. Podem acudir a Maria perquè ens ajudi a confiar en els fruits que creixeran a la nostra vida si estem a prop del seu Fill.

^[1] Sant Joan Pau II, Audiència general, 6-XII-2000.

^[2] Sant Josepmaria, Carta 29.

^[3] Sant Josepmaria, Carta 1, núm. 5c.

^[4] Francesc, L'alegria de l'Evangeli, núm. 277.

^[5] Ibídem, núm. 279.