UNS fariseus, volent temptar Jesús, se li van acostar i li van preguntar: «¿És permès a un home de divorciar-se de la seva dona per qualsevol motiu?» (Mt 19, 3). A conseqüència d'aquesta qüestió, Crist va recordar que Déu mateix és l'autor del matrimoni i va exposar la seva indissolubilitat: «¿No heu llegit en l'Escriptura que el Creador, des del principi, els va fer home i dona? I digué encara: Per això l'home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i tots dos formen una sola carn. Per tant, ja no són dos, sinó una sola carn. Allò que Déu ha unit, que l'home no ho separi» (Mt 19, 4-6).

El matrimoni no és simplement un esdeveniment social o una formalitat. L'amor mutu entre l'home i la dona és la imatge de l'amor absolut amb què Déu ens estima. «I aquest amor que Déu beneeix està destinat a ser fèrtil i a ser portat a terme en l'obra comuna de la cura de la creació»^[1]. Per això el matrimoni és un bé «d'extraordinari valor per a tothom: per als propis esposos, per als seus fills, per a totes les famílies amb què es relacionen, per a tota l'Església, per a tota la humanitat. És un bé difusiu, que atrau els joves a respondre amb alegria a la vocació matrimonial, que conforta i revifa contínuament els esposos, que dona molts i diversos fruits en la comunió eclesial i a la societat civil»^[2]. Un d’aquests fruits és precisament la formació de l’Església domèstica: la llar és la primera escola de la vida cristiana, on «s’aprèn la paciència i la joia del treball, l’amor fraternal, el perdó generós, fins i tot reiterat, i sobretot el culte diví a través de l’oració i l’ofrena de la pròpia vida»^[3].

L’home i la dona troben en el matrimoni, amb la gràcia divina, tot el que necessiten per ser sants, per identificar-se amb Crist i acostar Déu a les persones que els envolten. Per tant, es tracta d’un camí que, si es recorre amb fidelitat, permet anticipar la glòria del cel i trobar ja la felicitat que el Senyor concedeix en aquesta terra. Un goig compatible amb moments de sacrifici que poden enfortir l’amor entre els cònjuges, i que normalment es gaudeix en les coses petites de cada dia. Tal com assenyalava sant Josepmaria: «El secret de la felicitat conjugal es troba en les coses quotidianes, no en somnis. Es troba en trobar l’alegria amagada que dona l’arribada a la llar; en el tracte tendre amb els fills; en el treball de cada dia, en el qual col·labora tota la família; en el bon humor davant de les dificultats, que cal afrontar amb esportivitat»^[4]. En aquest moment de pregària podem demanar a Déu la fidelitat de tots els matrimonis i donar-li gràcies pels dons que ens ha fet a través de l'amor dels nostres pares.

DESPRÉS d’haver subratllat la grandesa del matrimoni, Jesús expressa el valor del celibat. L’exemple atractiu de la vida mateixa del Senyor mostra que no es tracta d’una actitud escèptica o fins i tot còmoda, com potser havien insinuat alguns dels que l’escoltaven (cf. Mt 19, 10), sinó d’un do diví (cf. Mt 19, 11): una crida a rebre i a transmetre als altres la vida sobrenatural sense que hi intervingui un amor terrenal. Qui rep aquesta vocació s’assembla a Crist que, sens dubte, no va renunciar a l’amor. El cèlibe rep una gràcia específica que transforma a poc a poc la seva sensibilitat, per posar tot el que suposa una vida d’enamorat —afectes, desitjos, il·lusions, creativitat, passió— al servei de Déu i de les persones que l’envolten. Acollir aquest do «no pot significar quedar-se privat d’amor; ha de significar deixar-se arrossegar per l’amor a Déu i després, a través d’una relació més íntima amb ell, aprendre a servir també els homes. El celibat ha de ser un testimoni de fe: la fe en Déu es concreta en aquesta forma de vida, que només pot tenir sentit a partir de Déu. Fundar la vida en ell, renunciant al matrimoni i a la família, significa acollir i experimentar Déu com a realitat, per poder-lo portar així als homes»^[5].

Una de les característiques de la vocació al celibat és la disponibilitat del cor per viure completament per Déu i, per ell, pels altres. El cèlibe experimenta així aquella amplitud del cor que assenyalava sant Josepmaria: «Per molt que estimis, mai no estimaràs prou. El cor humà té un coeficient de dilatació enorme. Quan estima, s'eixampla en un crescendo d'afecte que supera totes les barreres. Si estimes el Senyor, no hi haurà criatura que no trobi lloc al teu cor»^[6]. D'aquesta manera, el cèlibe pot estimar algú fins i tot quan l'altra persona no li correspon: en té prou de veure créixer espiritualment una persona per il·lusionar-se amb seguir ajudant els altres. Imita així la manera d'estimar de Jesús. Durant el seu pas per la terra no va posar cap barrera al seu afecte, sinó que oferí la seva proximitat a tothom, en particular a aquells que eren rebutjats per la societat. Per això, qui rep el do del celibat també està cridat a estimar i a servir totes les persones, especialment aquelles del seu entorn que més ho necessiten. Certament, això no significa que, de vegades, al cèlibe no li costi renunciar a formar una família o rebre un retorn afectiu per la seva dedicació; tanmateix, pot trobar en aquesta experiència de buit, acceptada amb serenitat i realisme, una oportunitat i una crida a seguir alimentant l'Amor que dona sentit a la seva entrega. Al capdavall, en aquesta solitud també es pot aprendre a percebre la proximitat de Déu.

TOTS els homes estan cridats a viure la castedat. Aquesta virtut es concreta de diferents maneres en funció de la vocació que cadascú hagi rebut. En qualsevol cas, ja es tracti d’una persona casada, soltera, cèlibe o vídua, la castedat no «és un ‘no’ als plaers i a l’alegria de la vida, sinó el gran ‘sí’ a l’amor com a comunicació profunda entre les persones, que requereix temps i respecte, com a camí cap a la plenitud i com a amor que es fa capaç de generar vida i d’acollir generosament la vida nova que neix»^[7]. Aquesta nova vida, per a qui té vocació al matrimoni, són els fills que són fruit de l’amor dels esposos; per al cèlibe, són les persones a les quals ajuda a créixer en la seva relació amb Déu i amb les quals exerceix una paternitat o maternitat espiritual.

La castedat permet estimar sense afany de dominar. De fet, es diu que el contrari d'estimar no és tant odiar, sinó posseir: pretendre usar una altra persona per satisfer una necessitat i omplir el propi buit. Això és el que pretén la luxúria, el vici que «jutja avorrit tot festeig, no busca aquella síntesi entre raó, pulsió i sentiment que ens ajudaria a conduir sàviament l'existència. El luxuriós només busca dreceres: no comprèn que el camí de l'amor s'ha de recórrer lentament, i aquesta paciència, lluny de ser sinònim d'avorriment, ens permet fer felices les nostres relacions»^[8].

L'amor que ens dirigeix Nostre Senyor és lliure: ens dona la possibilitat fins i tot d’equivocar-nos i rebutjar-lo, ja que no vol esclaus, sinó fills que acullen el seu amor perquè els hi dona la gana. La castedat ens permet conèixer de manera autèntica els altres, respectar-los i buscar la seva felicitat; en una paraula, genera una relació de comunió en la qual es gaudeix procurant el bé de l’altra persona. I encara que estimar d’aquesta manera de vegades pugui resultar costós, qui s’esforça per viure aquesta virtut «comprèn que el sacrifici és només aparent: perquè en viure així —amb sacrifici— s’allibera de moltes esclavituds i aconsegueix, en l’interior del seu cor, assaborir tot l’amor de Déu»^[9]. Podem acudir a la Mare de Déu, tal com recomanava el fundador de l'Opus Dei, quan notem el pes de la temptació: «Mare! —Crida-la fort, ben fort. —T’escolta, et veu en perill potser, i t’ofereix, la teva Mare santa Maria, amb la gràcia del seu fill, el consol de la seva falda, la tendresa de les seves carícies: i et trobaràs reconfortat per a la nova lluita»^[10].

^[1] Catecisme de l’Església catòlica, n. 1604.

^[2] Francesc, Discurs, 27-I-2023.

^[3] Catecisme de l’Església catòlica, n. 1657.

^[4] Sant Josepmaria, Converses, n. 91.

^[5] Benet XVI, Discurs, 22-XII-2006.

^[6] Sant Josepmaria, Via Crucis, VIII estació, núm. 5.

^[7] Benet XVI, Discurs, 13-V-2011.

^[8] Francesc, Audiència, 17-I-2024.

^[9] Sant Josepmaria, Amics de Déu, n. 84.

^[10] Sant Josepmaria, Camí, núm. 516.