ue ens ajuda a tenir el desig de seguir Jesús en tota circumstància: tant en els miracles com en les dificultats. En el nostre dia a dia hi ha moltes coses que ens omplen d’alegria, però també es presenten inevitablement obstacles que ens posen a prova. La felicitat a la terra, per tant, no depèn tant de prolongar al màxim aquells temps de bonança, sinó de la capacitat de donar sentit als moments bons i també als més complicats, quan res no surt tal com havíem pensat. La fortalesa ens ajuda a transformar les contrarietats en ocasions per a fer encara més profund i actiu el nostre desig de Déu. D’aquesta manera, modela pas a pas la nostra afectivitat per gaudir de la presència de Déu també quan les circumstàncies personals o externes aparentment no ho afavoreixin.

Quan les multituds volien proclamar Jesús com a rei pels miracles realitzats, ell “no es deixa enganyar pel triomfalisme: era lliure. Com al desert, quan rebutja les temptacions de Satanàs perquè era lliure, i la seva llibertat era seguir la voluntat del Pare (...) Pensem avui en la nostra llibertat (...) Soc lliure? O, ben al contrari, soc esclau de les meves passions, de les meves ambicions, de les riqueses, de la moda?”^[1]. Per a Jesús res no era obstacle en el seu camí vers allò que veritablement volia: alliberar-nos del pecat. La virtut de la fortalesa ens pot ajudar a viure tal com ell, sense que les circumstàncies externes ens atrapin i immobilitzin, i sempre amb el desig de dur a terme la voluntat de Déu.

DE VEGADES podem reduir la fortalesa a un esforç per anar a contrapel, a un exercici constant de la voluntat per superar-se. Aleshores creiem que, per a obtenir alguna cosa que és molt valuosa —vèncer un defecte, créixer en amistat amb altres persones o amb Déu, realitzar una feina— n’hi ha prou amb resistir les contrarietats que se’ns presenten pel camí fins que, finalment, arribem al final de la nostra meta. Ara bé, aquesta concepció sense més matisos, pot acabar en l’esgotament o la insensibilitat davant de la varietat de regals que Nostre Senyor ens posa al camí. Ser forts consisteix, en primer lloc, a enrobustir les nostres conviccions, a renovar sempre l’amor que ens mou, a fer brillar amb més força en nosaltres els béns més autèntics: en altres paraules, a fonamentar la fortalesa en la fe en l’amor de Déu. Aleshores escollirem amb més facilitat, fins i tot amb gust, allò que vertaderament volem, aquella “millor part” de la qual parla Jesús (cfr. Lc 10, 42).

Per exemple, qui no té fortalesa potser no serà capaç d’evitar un comentari brusc o de somriure quan es troba cansat. En aquest tipus de situacions, la fatiga és el motiu que pesa més en les seves reaccions, i perd de vista altres motius pels quals valdria la pena esforçar-se. En canvi, qui ha fet créixer en ell la fortalesa basada en la fe, no només pot sobreposar-se al cansament, sinó que ho fa perquè percep el bé que això li reporta, tant a ell com als altres, i fins i tot hi descobreix un camí per a estimar Déu. Només d’aquesta manera, accions com privar-se d’un petit gust, llevar-se a una hora fixa, evitar una queixa o fer un favor que espontàniament no realitzaríem, es transformen en una manera d’educar-nos en la percepció d'un bé que està al nostre abast, però que —almenys al principi— potser resulta poc evident en presentar-se una contrarietat.

Aquest procés, que inicialment semblava que es reduïa només al repte de sobreposar-se a un mateix, acaba de fet fent-nos més lliures, ja que la nostra alegria i la nostra pau dependrà més del que vertaderament volem, i menys de petites tiranies del moment. En la lluita per ser més forts es tracta precisament d’explorar aquests angles morts que ens impedeixen veure alguns aspectes del bé, simplement perquè suposen esforç. El qui aprèn a viure amb fortalesa podrà perseverar en el bé també quan les bones decisions no siguin les més atractives. Ser fort és l’actitud pròpia de qui percep el valor real de les coses.

«EL QUE cal per aconseguir la felicitat —escrivia sant Josepmaria—, no és una vida còmoda, sinó un cor enamorat»^[2]. El camí del cristià és exigent perquè requereix un amor cada cop més profund; i, com diu aquella vella cançó, «cor que no vulgui patir dolors, passi la vida sencera lliure d’amors»^[3]. La vida de Jesús ens mostra com hem de relacionar-nos amb l’adversitat. Ell no va fugir de la creu. Ni tan sols es va limitar a acceptar-la: va voler abraçar-la. I quan va sentir el pes del cansament va preferir caure abans que deixar-la anar^[4]. Aquella fusta era sinònim de mort per a la gent, però per a Jesús era l’instrument del seu amor: el tron des del qual ens salvaria dels nostres pecats.

La fortalesa ens ajuda a acceptar el dolor. Al mateix temps, també ens impulsa a veure els motius que donen sentit a les nostres lluites quan es presenten les dificultats. Cada sacrifici assumit lliurement, cada contradicció acollida amb paciència, cada superació feta per amor, reafirmen en nosaltres la convicció que la nostra felicitat està en Déu, més que en qualsevol altra realitat. La lluita quotidiana es converteix, llavors, en una conquesta progressiva del bé més gran, que ens concedeix una mica de la glòria futura a la qual aspirem: la lluita es converteix en un camí d’esperança.

Per això, el fort no desespera, no perd la serenitat davant d’un fracàs o quan els fruits del treball triguen a veure’s. La fortalesa ens permet «lluitar, per Amor, fins a l’últim instant»^[5], amb els ulls posats en la fi a la qual aspirem. La Mare de Déu va saber sostenir els apòstols en els moments difícils de la Passió, quan Jesús havia mort. Ella tampoc no ens abandona quan sembla que el seu fill no hi és: ens omple de la seva fortalesa i ens convida a posar la nostra mirada en la resurrecció de Jesús.

^[1] Francesc, Homilia, 13-IV-2018.

^[2] Sant Josepmaria, Solc, n. 795.

^[3] «Els arbres alts», cançó tradicional.

^[4] Cfr. Sant Josepmaria, Via Crucis, VII estació, n. 1.

^[5] Sant Josepmaria, «Tiempo de reparar», n. 4, En diálogo con el Señor.