UN HOME tenia un fill que feia temps que estava posseït per un dimoni. En qualsevol lloc se n'apoderava i el tirava per terra, li feia treure escuma per la boca i el deixava rígid. Altres vegades, fins i tot, feia que es tirés al foc o a l'aigua. Com és lògic, aquesta situació els feia patir molt a tots dos. Probablement havien fet tot el possible per obtenir la curació, però sense cap resultat. Un dia, però, el pare va sentir parlar dels deixebles d’un mestre que, pel que sembla, feien grans miracles. Va presentar-li el seu fill, però, per sorpresa de tothom, els apòstols no van reeixir a fer res: ho van intentar, però els va ser impossible expulsar aquell esperit (cf. Mt 17, 14-16).

Ens podem imaginar la tristesa del pare. Aquells homes havien realitzat tot tipus de prodigis, però just fallen quan arriba l’hora de curar el noi. «Per què em passa això? —es devia preguntar—. Per què són capaços de curar els altres i no el meu únic fill?». Potser ens hem trobat alguna vegada en una situació similar. Sentim que persones conegudes han rebut algun favor de Déu —una feina, la resolució d’un problema, una alegria familiar—, mentre la nostra súplica sembla no donar fruit. «Per què Déu ajuda els altres i no a mi?», podem preguntar-nos, com el pare del noi.

No hi ha una resposta que pugui resoldre completament aquesta pregunta. Tanmateix, de vegades Déu pot permetre aquest aparent silenci per fer més gran la nostra fe, la nostra esperança i la nostra caritat. A la Sagrada Escriptura també podem veure molts altres personatges als quals Déu no semblava escoltar la seva petició. Ells van saber perseverar i es van deixar transformar cada dia, acceptant la voluntat del Senyor, fos la que fos. I aquest va ser, en molts casos, el principal fruit que van obtenir: el de saber estimar amb tot el cor allò que Déu volia per a ells. Quan, com el pare del noi, potser s'acosta la desesperació, «en aquell moment Déu ens donarà un nom nou, que conté el sentit de tota la nostra vida; ens canviarà el cor i ens donarà la benedicció reservada a qui s'ha deixat canviar per ell. (...) Ell sap com fer-ho, perquè ens coneix a cadascun de nosaltres»^[1].

EL PARE, en veure que ni tan sols els apòstols eren capaços de curar el seu fill, va provar un últim recurs: anar a Jesús. Ho va fer sense gaire esperança, ja que no volia tornar-se a il·lusionar amb una curació que semblava ja impossible. Per això va manifestar la seva necessitat al Mestre amb aquestes paraules. «Si alguna cosa pots, compadeix-te de nosaltres i ajuda’ns». Crist, coneixent els seus dubtes, va respondre: «Si pots…! Tot és possible per a qui creu!» (Mc 9, 22-23). «Aquest home sent que la seva fe vacil·la, té por que aquesta manca de confiança impedeixi que el seu fill recuperi la salut. I plora. Que no ens faci vergonya aquest plor: és fruit de l’amor de Déu, de l’oració contrita, de la humilitat»^[2]. Aquest va ser el primer miracle que va fer el Senyor: ajudar aquell pare a ser un testimoni d’humilitat i a recuperar la confiança en Déu.

Jesús, després d’escoltar la súplica de l’home, «va increpar l'esperit impur dient-li: “Esperit mut i sord: jo t’ho mano, surt d’ell i no hi tornis a entrar!”. I cridant, i agitant-lo violentament, en va sortir» (Mc 9, 25-26). Els apòstols llavors li van preguntar per què ells no havien pogut expulsar-lo, i el Senyor els va donar una resposta precisa: «Per la vostra poca fe» (Mt 17, 20). Potser els deixebles, en veure la violència amb què l’esperit torturava el nen, s’havien omplert de por o s’havien sentit incapaços d’un miracle tan gran. Viure de fe no consisteix tant a ignorar la por o tenir una seguretat inqüestionable en un mateix, sinó a reconèixer humilment la necessitat de Déu i la grandesa dels seus designis. «És la fe la que ens dona la capacitat de mirar amb esperança els alts i baixos de la vida, la que ens ajuda a acceptar fins i tot les derrotes i els patiments, sabent que el mal no té mai, no tindrà mai l’última paraula»^[3]. Jesús té poder davant de tot mal: només espera una ànima pacient i humil, com aquell pare, per abocar la seva força sobre nosaltres, de diferents maneres que potser no ens imaginem.

SANT JOSEPMARIA solia dir que encomanar una petició a Déu amb fe no eximeix l'home de fer tot el que estigui a la seva mà per obtenir el que busca. La confiança en el Senyor «no suposa prescindir dels mitjans naturals convenients per obtenir la finalitat proposada. No; en qualsevol empresa, juntament amb els mitjans sobrenaturals, resulta imprescindible posar sempre tots els mitjans humans honrats que tinguem al nostre abast. Si aquests fallen, se'n busquen d'altres i s'apliquen amb la mateixa fe»^[4].

Al mateix temps, en la vida del fundador de l'Opus Dei es pot veure la prioritat que donava a l'oració, ja que la considerava «el fonament de la vida espiritual»^[5]. Quan tenia un assumpte per tirar endavant o que el preocupava, demanava als seus fills i filles que resessin amb més intensitat. Tenia la seguretat que l'oració era sempre fecunda. Tot i que no sempre en percebia directament els resultats, sabia que en qualsevol cas produiria fruits dins un mateix, ja que aquella oració ens havia apropat a Déu. A més, també podia haver fructificat externament d'una manera inesperada, en un lloc o en una persona desconeguda.

Jesús posa una condició perquè l'oració sigui eficaç: tenir fe. Així és com els apòstols podran obtenir les coses impossibles: «Si tinguéssiu fe com un gra de mostassa, podríeu dir a aquesta muntanya: “Mou-te d’aquí cap allà”, i es mouria» (Mt 17, 20). La Verge Maria va acollir amb fe la paraula de l’àngel i va permetre que Déu creixés al seu si. A ella li podem demanar que intercedeixi per nosaltres perquè sapiguem presentar les nostres necessitats al seu fill amb la seguretat que, sigui quin sigui el resultat, sempre hi haurà fruit.

^[1] Francesc, Audiència, 10-VI-2020.

^[2] Sant Josepmaria, Amics de Déu, n. 204.

^[3] Francesc, Àngelus, 6-X-2019.

^[4] Sant Josepmaria, Apunts d’una meditació, 27-VIII-1937.

^[5] Sant Josepmaria, Camí, n. 84.