EN UNA OCASIÓ el profeta Isaïes va entonar un cant en què descrivia la cura que un amic dispensà a la seva vinya (cf. Is 5, 1-7). Situada en una terra fèrtil, l’amo es va excedir en totes les atencions necessàries per garantir una verema reeixida: va netejar el terreny de pedres, el va encerclar, fins i tot cavant-hi una rasa, i va erigir una torre per vigilar la seva vinya dia i nit. Finalment, es va prendre la molèstia d’excavar el cup, on trepitjar el raïm acabat de collir. Fet tot això, va esperar. Després de tants esforços, entenem bé la decepció de l’amo de la vinya quan, en lloc de trobar el raïm deliciós que esperava, va descobrir que donava uns fruits amargs, de gust desagradable. «Què podia fer per ella que no ho hagi fet?» (Is 5, 4), es pregunta. El problema no és a la terra, ni al cep, ni a l’agricultor, ni en les condicions externes: és la vinya l’única responsable.
Tradicionalment s’ha vist en aquesta vinya una imatge de la casa d’Israel, que no va saber donar els fruits que el Senyor esperava malgrat les seves cures. Tanmateix, també podem ser-ho cadascun de nosaltres quan no som conscients de les gràcies que Déu ens ha donat. La contrició ens porta precisament a descobrir l’atenció que el Senyor ens dispensa i el dolor que li causen els nostres pecats. No es tracta d’una sensació d’orgull ferit, sinó que «es plora perquè no es correspon al Senyor que ens estima tant, i ens entristeix el pensament del bé no fet; aquest és el significat del pecat. He ferit la persona que estimo!»[1].
Aquestes llàgrimes, si neixen de l’amor, ens ajudaran a recomençar amb alegria. «Si alguna vegada agafes una enrabiada —comentava sant Josepmaria— perquè no ets el que hauries de ser, i tot sol —sense fer espectacle— se’t salta una llàgrima com un puny, recorda aquells versos, que són força dolents però que a mi em consolen: “Mi vida es toda de amor / y, si en amor estoy ducho, / es por fuerza del dolor, pues no hay amante mejor / que aquel que ha llorado mucho”. Tu i jo, a plorar molt a soles, en la presència de Déu, perquè no som el que voldríem ser per a l’amor de Déu»[2].
EL SALM d’aquest diumenge demana al Senyor que el record de les seves atencions amb la seva vinya no el porti a rebutjar-la, sinó a cuidar-la encara més, a restaurar-la i a no deixar-la en mans dels seus enemics: «Un cep vau portar d'Egipte, per plantar-lo, traguéreu els nadius. Els seus brots van créixer fins al mar, els seus plançons, fins al Gran Riu. (...) Déu de l'univers, gireu des del cel els vostres ulls, veniu i visiteu aquesta vinya, que la vostra mà havia plantat i havia fet robusta i forta» (Sl 79, 9. 12-16).
De vegades podem imaginar-nos Déu d’una manera humana, en què la paciència té un límit. Estem segurs que ens estima, però creiem que, si no hi corresponem, tard o d’hora es desanimarà i deixarà de dedicar-nos les cures necessàries. Res més lluny de la realitat. El Senyor «mai no es cansa de perdonar, però nosaltres, de vegades, ens cansem de demanar perdó»[3].Un vinyater no cuida el seu terreny perquè s’ho mereixi, sinó perquè necessita les seves atencions. De la mateixa manera, la misericòrdia de Déu no es bolca amb qui s’ho ha guanyat, sinó amb aquell que més la necessita.
Deia el fundador de l’Opus Dei: «Si sentiu decaïment en experimentar —potser d’una manera particularment viva— la misèria, és el moment d’abandonar-se per complet, amb docilitat, a les mans de Déu»[4]. Aleshores podem recordar, com el salmista, totes les cures que hem rebut del Senyor. És a dir, rememorar en la pregària tots aquells episodis de la nostra vida en què hem sentit d’una manera especial la seva proximitat, la felicitat d’estar al seu costat. I així desenvoluparem el convenciment que qui ha començat en nosaltres l’obra bona «l'anirà duent a terme fins al dia que vingui Jesucrist» (Fl 1, 6).
EN L’EVANGELI Jesús parla d’una altra vinya en què l’amo s’ha pres les mateixes atencions que en la d’Isaïes. En aquesta ocasió, tanmateix, sí que ha donat fruits, i no pot deixar de donar-ne (cf. Mt 21, 33-34. 43). Si la primera vinya era la casa d’Israel, la restaurada és el nou Israel, l’Església, el cos de Crist inseparable del seu cap. Jesús és el nou cep plantat a la vinya del seu Pare, la pedra angular que ens garanteix que Déu no rebutjarà mai la seva vinya (cf. Mt 21, 42). I nosaltres sabem que sempre donarem fruits si estem units a ell (cf. Jn 15, 1-8).
La vinya del Senyor no es troba en un hivernacle, sinó que està plantada enmig del món. Per això, no està exempta de dificultats. En concret, Jesús descriu que aquells a qui s’havia confiat la seva cura van decidir apropiar-se del terreny, cosa que acabaria provocant la ira de l’amo: «Farà matar aquells mals homes i passarà la vinya a uns altres que li donin els fruits al temps de la verema» (Mt 21, 41). Aquells homes havien oblidat que la vinya no era seva, sinó de l’amo: ell va ser qui la va plantar i va preparar tot el necessari perquè donés fruit.
Déu també ens ha confiat una part de la seva vinya. És a dir, persones a qui podem ajudar a donar fruit a través de la pregària, de l’afecte i del propi exemple. El millor que podem fer per elles és que s’enamorin de Jesús i que ell es converteixi en la pedra angular de les seves vides. «És de Crist, de qui hem de parlar, i no de nosaltres mateixos»[5], repetia sant Josepmaria. I afegia en una altra ocasió: «Estar amb Crist és estar segur. Poder-se mirar en Crist és poder ser cada dia millor. Tractar Crist és necessàriament estimar Crist. I estimar Crist és assegurar-se la felicitat»[6].En aquesta nova vinya del Senyor comptem amb una vinyatera experta, que és la Mare de Déu. A ella li podem demanar que ens sostingui sempre en l’esperança de donar fruits abundants, mantenint-nos units al seu Fill, per l’amor, i amb la fe certa que mai no ens abandona.
[1] Francesc, Audiència, 12-II-2020.
[2] Sant Josepmaria, Tertúlia, 4-III-1975, citat a Camino, ed. Histórico-crítica, comentari al n. 436.
[3] Francesc, Àngelus, 17-III-2013.
[4] Sant Josepmaria, Carta 2, n. 25.
[5] Sant Josepmaria, És Crist que passa, n. 163.
[6] Sant Josepmaria, En diálogo con el Señor, n. 20.