JESÚS és a casa d'un fariseu. Quan es posa a taula, l'amfitrió s'estranya en veure que el Senyor no s'ha rentat abans del dinar. I el Mestre, coneixent on es dirigien els seus pensaments, li diu: «Vosaltres, els fariseus, purifiqueu per fora copes i plats, però per dins sou plens de rapacitat i dolenteria. Insensats! El qui ha fet el defora, ¿no ha fet també el dedins?» (Lc 11, 39-40).

El Senyor no va condemnar la pràctica de rentar-se. El que va voler transmetre va ser més aviat que, per sobre de les aparences, compta realment l'esperit amb què es fan les bones obres. «Els deia que només s'ocupaven de les coses externes, i menyspreaven com alienes les interiors, perquè ignoraven que allò que es feia amb el cos s'havia de fer també amb l'ànima»^[1].

En aquest sentit, la santedat no consisteix a anar incorporant cada cop més i més obres bones a la nostra vida. Perquè siguin realment bones, cal que aquestes vagin acompanyades d'una interioritat que s'adhereixi sincerament a aquest bé; és a dir, que desenvolupem una actitud que porta a reflexionar sobre les raons del nostre obrar, de manera que les nostres accions tinguin una arrel sana i tendeixin a més cap a un bé valuós, encara que aparentment el resultat no sigui nítid en un primer moment. Per exemple, lluitar per no enfadar-se per evitar problemes i perquè ningú disturbi la nostra pau ens pot moure fins a cert punt i pot tenir un origen en part egoista. En canvi, si el que ens impulsa és el desig de ser persones que reaccionen serenament per preservar la caritat i unitat en un grup, ens il·lusionarà lluitar en el dia a dia, encara que de vegades ens veiem una mica rondinaires, susceptibles o rancuniosos. Amb el temps i la gràcia de Déu, el nostre esforç per ser sincerament mansois anirà obrint pas a nous ideals, com arribar a una edat avançada sent persones encantadores, que transmeten alegria i comprensió.

SANT JOSEPMARIA solia considerar la virtut de la castedat com una «afirmació joiosa»^[2]. Un plantejament així contrasta amb el de qui posa un èmfasi excessiu en el no, com si la virtut consistís simplement a no fer, no pensar o no mirar. Novament, la bona acció requereix una bona terra on arrelar: necessita un bon desig, una intenció noble que la impulsi. La castedat és, doncs, un sí a l'amor, perquè és l'amor el que la fa valuosa i li confereix el seu sentit. Naturalment, cal dir no a certs actes o actituds que li són contraris i que tota persona assenyada percep precisament com a negacions de l'amor. Però, tot i requerir alguns “nos”, la castedat és una realitat eminentment positiva.

En aquesta lluita, com amb qualsevol altra virtut, de vegades caldrà actuar contra la inclinació, i aleshores potser els “nos” seran més presents. Tot i això, l'experiència cristiana mostra la importància de recordar que aquest no és l'objectiu; es tracta només d'un pas que, si no va seguit d'altres, només formarà la capacitat de frenar-se, de reprimir la nostra voluntat. Ordenar la tendència a la bellesa i al plaer significa integrar la castedat en el bé de la persona: conèixer els propis anhels, purificar-los i integrar-los fins a conferir unitat a la nostra vida, de manera que els desitjos i, en general, la nostra sensibilitat, siguin cada cop més acords amb la nostra identitat i la reforcin. Un cor impur és un cor fragmentat, sense rumb; un cor pur, en canvi, és un cor que ha après progressivament a unificar, a donar una adreça harmoniosa a les diferents dimensions de la vida. Per això, al fundador de l'Opus Dei li agradava considerar els fruits d'una vida temperada, d'una que no està lligada a les coses que brillen però que no tenen valor. «Aquest home sap prescindir d’allò que li fa mal a l’ànima, i s’adona que el sacrifici només és aparent, ja que vivint així —amb sacrifici— s’allibera de moltes esclavituds i aconsegueix, en la intimitat del seu cor, assaborir tot l’amor de Déu. La vida recobra aleshores els matisos que la destemprança difumina; estem en condicions de preocupar-nos dels altres, de compartir amb tothom el que és nostre, de dedicar-nos a les tasques grans»^[3].

A VEGADES podem percebre a la nostra vida alguns afectes contraris a la nostra identitat. Adonar-nos d'aquesta realitat és el primer pas per reorientar els nostres desitjos cap a allò que ens fa veritablement feliços. Ignorar o menysprear aquesta valuosa informació que ens ofereixen les passions i els sentiments pot acabar produint la divisió de què parla el Senyor: una copa perfectament neta per fora, però bruta per dins; moltes obres bones, però un cor que potser no gaudeix del tot amb la vida que està portant. De vegades, aquesta purificació que Jesús ens demana no serà corregir un determinat comportament extern, sinó redirigir els desitjos latents que es troben al nostre cor; desitjos que es poden manifestar en il·lusions no coherents amb el nostre projecte de vida o petites aspiracions frustrades que no acabem de deixar en mans del Senyor i d'afrontar-les amb ell.

«Déu ens ha fet així: pastats de desig (...). Podem dir, sense exagerar, que nosaltres som allò que desitgem. Perquè els desitjos són els que eixamplen la nostra mirada i impulsen la vida a anar més enllà: més enllà de les barreres de la rutina, més enllà d'una vida embotada en el consum, més enllà d'una fe repetitiva i cansada, més enllà de la por d'arriscar-nos, de comprometre'ns pels altres i pel bé»^[4]. Purificar els nostres desitjos ens condueix a gaudir cada cop més de la realitat tal com és, ja que trobem en els diferents moments del dia una oportunitat de dur a terme l'ideal que alimenta la nostra existència. Aprenem a assaborir la felicitat valuosa que ens ofereix cada jornada, sense vies d'escapament i sense tensions entre l'exterior i l'interior: tant les accions com les aspiracions del nostre cor poden ser coherents amb la nostra vocació. Podem demanar a la Mare de Déu que ens ajudi a tenir més coneixement dels nostres afectes, perquè puguem dirigir-los a l'Amor que sosté la nostra vida.

^[1] Hegemonia, Actes de la disputa entre Arquelau, bisbe de Mesopotàmia, i Manet, l'heretge. 21

^[2] Sant Josepmaria, És Crist que passa, núm. 5.

^[3] Sant Josepmaria, Amics de Déu, núm. 84.

^[4] Francesc, Homilia, 6-I-2022.