PARLAR en públic sobre l'afecte cap a una persona no és només una manifestació exterior d'aquest amor, sinó que també ho aprofundeix. Quan una relació amb vista a un possible matrimoni, per exemple, es fa pública, significa que l'afecte entre aquestes dues persones ha començat a formar part de la pròpia identitat. És com si es volgués dir: «Si em coneixes a mi, necessàriament coneixeràs la persona que estimo». O, dit altrament: «No em pots conèixer veritablement si no saps d'aquella persona que ha canviat la meva vida».

Sant Josepmaria sempre va ensenyar que l'apostolat és una «superabundància de la vida interior»^[1]. Si Jesús és la persona més important de la nostra vida, és lògic que el donem a conèixer de manera natural entre els nostres familiars i amics. Tanmateix, també es podria dir una cosa semblant, però al revés: la vida interior s'aprofundeix a través del nostre afany apostòlic. En la mesura que fem pública la nostra relació personal amb Crist creix també l'amor que sentim per ell i, per tant, la vida interior es fa més madura. Per això, Jesús ens diu: «A tot aquell qui em reconegui davant els homes, també el Fill de l'home el reconeixerà davant els àngels de Déu» (Lc 12, 8). El llenguatge judicial que utilitza el Senyor posa de manifest aquesta idea: si actuem en tot moment com a testimonis del seu amor, tampoc ell tindrà cap objecció a donar testimoni de nosaltres. Perquè quan l'amor es manifesta exteriorment, s'aferma la relació, i sempre està disposat a intercedir per l'altre.

Per això, com va predicar el fundador de l'Opus Dei, una vida de santedat es tradueix en el desig que les persones que ens envolten coneguin Crist: «Agraeix al Senyor la contínua delicadesa, paternal i maternal, amb què et tracta. Tu, que sempre havies somiat en grans aventures, t’has compromès en una empresa estupenda..., que et mena a la santedat. Hi torno: agraeix-ho a Déu, amb una vida d’apostolat»^[2].

SER TESTIMONIS de Crist a la vida pública és una vocació que ens omple de felicitat. Aquesta realitat pot estar acompanyada de moments realment complicats per a la nostra vida, sobretot quan les persones que ens envolten ens poden fer qüestionar la nostra pròpia identitat, en tenir –en part– estils de vida una mica diferents. Sant Josepmaria feia referència a aquesta inquietud que li manifestava un estudiant quan escrivia: «I ¿en un ambient paganitzat o pagà, quan topi aquest ambient amb la meva vida, no semblarà postissa la meva naturalitat?, em demanes. I et responc: toparà, sens dubte, la teva vida amb la d’ells, i aquest contrast, en confirmar amb les teves obres la teva fe, és justament la naturalitat que jo et demano»^[3].

Com és lògic, a través de l'apostolat no es busca sembrar divisió. No podem oblidar que la veritat de la nostra religió es basa en l'amor d'una persona: Jesucrist. Però sabem que, a més, el nostre testimoni cristià pot despertar de vegades certes incomprensions entre els qui ens envolten, ja que el seguiment de Crist és el seguiment d'una persona que no deixa indiferent i que, per tant, per a nosaltres tampoc no està exempt d'inconvenients. Per això, quan vivim autènticament la nostra vocació apostòlica, expressem de manera clara que Jesucrist té prioritat a les nostres vides, especialment quan el nostre apostolat significa córrer alguns riscos. De vegades, per exemple, certes conductes o opinions sobre assumptes morals que es desprenen de creure en Crist poden despertar la crítica o el riure d'altres persones, o ens pot dificultar una decisió, i això ens pot portar a sentir una certa soledat, com si ningú no ens comprengués. Precisament en aquests moments és encoratjador recordar-se de la promesa de Jesús: «I jo us dic: A tot aquell qui em reconegui davant els homes, també el Fill de l'home el reconeixerà davant els àngels de Déu» (Lc 12, 8). No estem mai sols quan som testimonis de Crist. Hi podem trobar l'afecte que de vegades estranyem en un ambient que no ens comprèn.

En aquells moments de més dificultat, sant Josepmaria ens convidava a no oblidar-nos de la nostra filiació divina: «¡Persuadeix-te’n!: si vols —com que Déu t’escolta, t’estima, et promet la glòria—, tu, protegit per la mà omnipotent del teu Pare del Cel, pots ser una persona plena de fortalesa, disposada a donar testimoni a tot arreu de la seva amable doctrina vertadera»^[4].

«QUAN US condueixin a les sinagogues, als magistrats o a les autoritats, no us preocupeu de com us defensareu ni de què direu: l'Esperit Sant us ensenyarà en aquell moment el que haureu de dir» (Lc 12, 11-12). Aquestes paraules de Jesús ens regalen una gran confiança per a aquells moments en què donar testimoni de la nostra fe pot ser més difícil. Per descomptat, això no treu que calgui meditar sobre les paraules que volem utilitzar, o preguntar-nos sobre el que els oients són capaços de comprendre. Tot això, però, ho fem amb el convenciment que és l'Esperit Sant qui guia les nostres paraules.

L'acció de l'Esperit Sant no consisteix en una mena de màgia, com si en alguns moments perdéssim el control de les nostres paraules i, de cop i volta, ens poséssim a parlar en contra de la nostra voluntat. L’Esperit Sant és l'amor entre el Pare i el Fill. Per tant, en la mesura que busquem tractar en tot moment el Paràclit, habitualment serem capaços també de conèixer allò que porta Jesús al seu cor i podrem comunicar-ho a tots els que ens envolten. L'amor sempre uneix els cors dels qui s'estimen, de manera que es poden intuir els pensaments i sentiments de l'altre. L'Esperit Sant ens ajuda a ser veritables representants de Crist en el nostre dir i obrar, perquè coneixem els moviments interiors del seu cor misericordiós.

«Demanem al Senyor que ens doni aquesta consciència que no es pot ser cristià sense caminar amb l’Esperit Sant, sense actuar amb l’Esperit Sant, sense deixar que l’Esperit Sant sigui el protagonista de la nostra vida»^[5]. Cap criatura ha seguit amb tanta fidelitat aquest itinerari espiritual com la Verge Maria. Li podem demanar que ens regali un gran amor apostòlic cap al seu Fill, que s'enforteix en el tracte amb l'Esperit Sant.

^[1] Sant Josepmaria, Amics de Déu, núm. 239.

^[2] Sant Josepmaria, Solc, núm. 184.

^[3] Sant Josepmaria, Camí, núm. 380.

^[4] Sant Josepmaria, Forja, núm. 463.

^[5] Francesc, Homilia, 30-IV-2019.