ENTRE EL 30 DE SETEMBRE i el 6 d’octubre de 1928, els pares paüls van organitzar, a Madrid, un recés espiritual per a sacerdots diocesans. A aquelles jornades s’hi va sumar Josepmaria Escrivà, jove sacerdot de vint-i-sis anys, ja que en aquelles dates podia disposar d’alguns dies lliures. Només Déu sabia que, durant aquella activitat, després de celebrar Missa el matí del dimarts 2 d’octubre, aquell sacerdot rebria la missió divina de portar l’Opus Dei al món; sant Josepmaria, en revisar alguns apunts que havia anat prenent des de feia alguns anys, comprèn per primera vegada que està cridat a ser pare de molts fills i de moltes filles en l’Obra, tots amb la missió de portar l’Evangeli al propi ambient de treball. «Som una injecció intravenosa, posada en el torrent circulatori de la societat»^[1], explicarà gràficament poc temps després. Perquè els qui viuen de l’esperit de l’Opus Dei, essent ells la mateixa sang que circula pel món, procuren donar la vida de Déu al gran cos format pels homes i les dones del seu entorn.

«En les meves converses amb vosaltres —escrivia sant Josepmaria, el 1934, a les poques persones que aleshores formaven part de l’Opus Dei— repetides vegades he posat de manifest que l’empresa que estem duent a terme no és una empresa humana, sinó una gran empresa sobrenatural, que va començar complint-se en ella al peu de la lletra tot el que cal perquè se la pugui anomenar sense jactància l’Obra de Déu»^[2].I, més endavant, resumia el mateix en poques paraules: «L’Obra de Déu no l’ha imaginada un home»^[3].N’hi hauria prou de repassar la història de l’Opus Dei —també la de cada persona de l’Opus Dei— per ser testimonis que aquesta mobilització de cristians, aquest impuls de bé i de santedat que aquesta família fomenta en llocs molt variats al llarg i ample del món, només pot ser possible en companyia del Senyor. Déu hi ha estat sempre present d’una manera palpable. L’Església ha reconegut oficialment, en diverses ocasions, que l’Obra existeix «per inspiració divina»^[4],i que «segons el do de l’Esperit rebut per sant Josepmaria Escrivà de Balaguer, la Prelatura de l’Opus Dei, sota la guia del seu Prelat, duu a terme la tasca de difondre la crida a la santedat en el món»^[5].

«DES DE 1928 vaig comprendre clarament que Déu desitja que els cristians prenguin exemple de tota la vida del Senyor —deia sant Josepmaria, gairebé quaranta anys després d’aquella data fundacional—. Vaig entendre especialment la seva vida oculta, la seva vida de treball ordinari enmig dels homes (...). Somio —i el somni s’ha fet realitat— multituds de fills de Déu, santificant-se en la vida de ciutadans corrents, compartint afanys, il·lusions i esforços amb les altres criatures»^[6]. L’Opus Dei ha estat volgut per Déu per oferir-nos un camí concret de santedat enmig de les activitats quotidianes: en el treball i en el descans, amb la família i amb els amics, en els moments d’alegria i en els moments de dolor. Sant Josepmaria ens recorda que no podem dividir-nos interiorment; que no vivim, d’una banda, la nostra vida espiritual, amb certs moments reservats per a això; i, d’altra banda, totes les activitats restants com si tinguessin poc a veure amb Déu. Proclamar la crida universal a la santedat suposa anunciar aquesta unitat de vida, deixant-nos estimar per Déu en cada moment del nostre dia, sense deixar-ne cap de banda. Aleshores serem apòstols capaços de descobrir un sentit de missió en tot el que fem.

«Us he repetit, amb un martelleig constant, que la vocació cristiana consisteix a fer hendecasíl·labs amb la prosa de cada día —deia sant Josepmaria el 8 d’octubre de 1967, durant l’homilia al campus de la Universitat de Navarra—. Sembla, fills meus, que és a la línia de l’horitzó on s’ajunten el cel i la terra; mes no és així: on veritablement s’ajunten és en els vostres cors, quan viviu santament la vida ordinària»^[7]. Certament, deixar-nos acompanyar per Déu en cada cosa que fem, tenir la convicció que el cel és dins nostre, no és una cosa que passi de la nit al dia. Per això sant Josepmaria ens ha transmès un camí, que beu de la riquíssima tradició de l’Església Catòlica, i que es concreta en algunes pràctiques de pietat que s’adeqüen a la situació de cada persona, viscudes amb la serenor i la confiança de fills de Déu. L’objectiu és deixar-se omplir de Déu fins a ser, com li agradava dir al fundador de l’Opus Dei per expressar la radicalitat d’aquest sender, «sants canonitzables» o «sants d’altar», que experimenten una vida contemplativa enmig del món i que il·luminen el seu entorn amb la llum de l’Evangeli.

SANT JOSEPMARIA, en un text en què explica detalladament que aquella llum del 2 d’octubre de 1928 es tractava d’una llum de Déu, acaba confessant vivament que voldria que les persones cridades a l’Opus Dei tinguessin sempre present —«gravessin a foc»— tres coses: primer, que «l’Obra de Déu ve a complir la Voluntat de Déu. Per tant, tingueu una profunda convicció que el cel està entestat que es realitzi»^[8].Segon, que «quan Déu Nostre Senyor projecta alguna obra en favor dels homes, pensa primerament en les persones que ha d’utilitzar com a instruments... i els comunica les gràcies convenients»^[9].I, tercer, que «aquesta convicció sobrenatural de la divinitat de l’empresa acabarà per donar-vos un entusiasme i un amor tan intens per l’Obra, que us sentireu immensament feliços sacrificant-vos perquè es realitzi»^[10].

És a dir, que és Déu qui fa l’Obra; per tant, si volem fer vida l’esperit que va transmetre a sant Josepmaria, no ens faltarà la seva ajuda, ni ens faltarà al cor la «dolça i confortadora alegria d’evangelitzar»^[11]. L’Opus Dei, com ho diu el seu mateix nom, és obra de Déu, no obra nostra; i això donarà la serenor de saber que, encara que el Senyor compta amb la nostra col·laboració, és ell qui realment porta les regnes d’aquesta família, és ell qui sap què convé en cada moment històric, és ell qui encén el foc de la crida divina en qui vol. En pensar de quina manera Déu ens convida a compartir amb ell la seva missió salvadora, a sant Josepmaria li agradava imaginar aquells pescadors forts que deixen als petits posar les mans a les xarxes, encara que no siguin ells qui tenen la força^[12]. D’aquesta convicció de qui se sap en mans del Senyor sorgeix l’autèntic «gaudium cum pace», l’alegria i la pau. Per això, rememorant el 2 d’octubre de 1928, sant Josepmaria escrivia clarament que aquell dia «el Senyor va fundar la seva Obra»^[13].

El prelat de l’Opus Dei ens recordava les paraules del fundador: «Si volem ser més, siguem millors»^[14].Sant Josepmaria volia que els seus fills, cristians corrents que treballen per fer d’aquest món una llar millor, es distingissin només pel seu «bonus odor Christi», pel seu aroma de Crist; és aquesta atracció divina, inici de tot apostolat, la que mourà la gent cap a l’autèntica felicitat. Santa Maria, Regina Operis Dei, que tan a prop ha estat sempre de l’Obra, intercedeix sempre per nosaltres, juntament amb sant Josepmaria i tants sants que han viscut aquest esperit que Déu ha volgut per al món.

^[1] Sant Josepmaria, Instrucció sobre l´esperit sobrenatural de l'Obra de Déu, n. 42.

^[2] Ibíd., n. 1.

^[3] Ibíd., n. 6.

^[4] Butlla Ut sit, Introducció.

^[5] Motu proprio Ad charisma tuendum, Introducció.

^[6] Sant Josepmaria, És Crist que passa, n. 20.

^[7] Sant Josepmaria, Converses, n. 116.

^[8] Sant Josepmaria, Instrucció sobre l´esperit sobrenatural de l´Obra de Déu, n. 47.

^[9] Ibíd., n. 48.

^[10] Ibíd., n. 49.

^[11] Francesc, Evangelii Gaudium, n. 10.

^[12] Cf. sant Josepmaria, Amics de Déu, n. 14.

^[13] Sant Josepmaria, Apunts íntims, n. 306. Citat a El fundador del Opus Dei, vol. I, p. 302.

^[14] Mons. Fernando Ocáriz, Carta pastoral 14-II-2017, n. 9.