PUJA JESÚS cap a Jerusalem, on l’espera el Calvari. Al seu voltant, una mica espantats, caminen els seus deixebles. Pel camí, en diverses persones neix la inquietud de seguir-lo. «Us seguiré pertot arreu on anireu» (Lc 9, 57), li diu el primer. Jesús, que sap què és el millor per a cadascú en cada moment, modera l’empenta d’aquella persona: «Les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l'home no té on reposar el cap» (Lc 9, 58).

Jesús vivia així, lleuger d’equipatge, sense més coses que les imprescindibles per a la seva missió, lliurat a la voluntat del seu Pare Déu. I qui volgués ser el seu deixeble era convidat a aquest mateix estil de vida. Seguir-lo era apassionant, omplia l’ànima d’alegria, però no era còmode. Sant Josepmaria, recollint la saviesa humana de tants segles, repetia que «el que cal per aconseguir la felicitat, no és una vida còmoda, sinó un cor enamorat»^[1]. L’aspiració més profunda de l’ésser humà és estimar i ser estimat. Per això, els béns materials no omplen el cor.

Portar una vida temperada, gaudint amb llibertat dels béns creats, sense dependre’n, ens ajuda a orientar totes aquestes realitats al servei d’aquell que estimem. No es tracta d’un simple exercici de la voluntat per rebutjar alguna cosa que ens atrau, sinó de renovar l’amor que mou la nostra vida, de no permetre que res ens n’aparti i d’ordenar tot allò que tenim al servei de la nostra missió com a cristians. Així, cada esforç assumit lliurement ens recordarà que no hi ha felicitat més gran que la que trobem en Déu.

MÉS ENDAVANT, és Jesús qui pren la iniciativa i diu a una persona amb qui es troba: «Vine amb mi» (Lc 9, 59). No tenim gaires més dades sobre aquest home. Tampoc no sabem per què el Senyor es va fixar en ell. Però sí que sabem amb certesa que Déu «vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat» (1 Tm 2, 4). No hi ha cap persona que quedi fora de l’afecte de Déu: tots estem cridats a veure’l un dia cara a cara al cel; hem estat creats per a això. Com recorda el Concili Vaticà II: «Tots els fidels cristians, de qualsevol condició i estat, enfortits amb tants i tan poderosos mitjans de salvació, són cridats pel Senyor, cadascú pel seu camí, a la perfecció d’aquella santedat amb què és perfecte el mateix Pare»^[2].

La santedat no està reservada només a aquells que tenen unes qualitats particulars. «Tots estem cridats a ser sants vivint amb amor i oferint el propi testimoni en les ocupacions de cada dia, allà on cadascú es troba»^[3]. Precisament és en els «deures petits» on sant Josepmaria deia que es troba la santedat «gran»^[4]; és a dir, a fer aquestes activitats al costat de Jesús, a assemblar-nos cada vegada més a ell. «En elevar tot aquest quefer a Déu, la criatura divinitza el món. Tants cops com he parlat del mite del rei Mides, que convertia en or tot el que tocava! En or de mèrits sobrenaturals podem convertir tot quant toquem, malgrat els nostres errors personals»^[5]. És cert que, en aquest camí, podem topar amb l’experiència de la nostra feblesa; però llavors aprendrem una vegada i una altra que per a la santedat cal humilitat i esperança: perquè és Jesús qui habita en nosaltres i ens porta agafats per la mà.

JESÚS sempre supera les nostres expectatives. Quan els apòstols van decidir seguir-lo, probablement no eren del tot conscients del que arribarien a viure. Potser esperaven amarar-se dels seus ensenyaments per poder transmetre’ls més endavant a d’altres; però és poc probable que s’imaginessin fent miracles o escampant l’alegria del cristianisme per tots els racons del món. «Déu ens reserva el millor. Però demana que ens deixem sorprendre pel seu amor i que acollim les seves sorpreses»^[6].

En contrast amb l’alegria dels apòstols, a l’Evangeli també hi trobem persones que, després d’haver conegut Jesús, marxen decebudes. És el que va passar, per exemple, amb aquells que no van acceptar que per salvar-se haurien de menjar la carn i beure la sang del Fill de Déu: «Des d'aquell moment, molts dels seus deixebles es van fer enrere i ja no anaven més amb ell» (Jn 6, 66), ens diu sant Joan. Una cosa semblant va succeir també amb els qui creien que el Messies els alliberaria de la dominació romana. El que sembla que tenen en comú aquestes persones és que van voler reduir el poder de Crist als seus propis esquemes. I aquest és un perill sempre present: quan, en lloc de deixar-nos sorprendre pels horitzons que Déu posa davant els nostres ulls, preferim aferrar-nos a les nostres expectatives o al que ja creiem conèixer bé. Aleshores correm el risc de tancar-nos a les sorpreses, més o menys petites, que Déu ens té reservades.

Segurament la Mare de Déu tampoc no imaginava tot el que vindria després de l’anunci de l’àngel. Tanmateix, va saber obrir-se amb fe als plans que Déu tenia per a ella. Podem demanar a Maria que sapiguem deixar-nos sorprendre sempre per l’amor del seu Fill.

^[1] Sant Josepmaria, Solc, n. 795.

^[2] Lumen gentium, n. 11.

^[3] Francesc, Gaudete et exsultate, n. 14.

^[4] Cf. Sant Josepmaria, Camí, n. 817.

^[5] Sant Josepmaria, Amics de Déu, n. 308.

^[6] Francesc, Homilia, 24-VII-2013.