«QUI ACULL aquest noi perquè porta el meu nom m'acull a mi, i qui m'acull a mi acull el qui m'ha enviat», va dir Jesús. I va continuar: «perquè el més petit de tots vosaltres és el més gran» (Lc 9, 48). Aquestes paraules probablement van sorprendre els seus deixebles, que estaven immersos en una discussió sobre qui seria el més important. Pel que sembla, no es tractava d’una conversa puntual sobre aquest tema, sinó que feia temps que es desenvolupava d’alguna manera a l’esquena de Jesús. Per això l’evangelista, abans d’explicar-nos la resposta del Senyor, diu que ho va fer perquè «sabia què pensaven dintre seu» (Lc 9, 47). De sobte, enmig d’un diàleg d’adults que busquen la glòria personal, la figura gràfica d’un infant els permet contemplar amb claredat el que el Mestre esperava de cadascun d’ells.

Els deixebles, enmig de la seva discussió acalorada, potser havien perdut de vista Jesús. En canvi, un infant sense cap mena de pretensions va aconseguir escolar-se entre la multitud i captar l’atenció del Senyor. En aquesta escena es manifesta gràficament el poder de la humilitat: quan estem sincerament convençuts de la nostra petitesa, aleshores trobem Déu en les coses més ordinàries. En canvi, si ens deixem embolicar pels pensaments que ens proposa l’orgull, acabem donant-nos una importància excessiva i ens tanquem en laberints sense sortida. La Sagrada Escriptura ens mostra que en aquesta trampa poden caure fins i tot aquells que, temps després, seran els pilars de l’Església.

«Sense humilitat no trobarem mai Déu: només ens trobarem a nosaltres mateixos. Perquè la persona que no té humilitat no té horitzons al davant, només té un mirall: es mira a si mateixa. Demanem al Senyor que trenqui el mirall i puguem mirar més enllà, cap a l’horitzó, on és ell»^[1].

IMMEDIATAMENT després que Jesús parlés als seus deixebles de la importància de fer-se com infants, Joan confessa amb senzillesa: «Mestre, n'hem vist un que es valia del vostre nom per treure dimonis, i li dèiem que no ho fes més, perquè no és dels qui venen amb nosaltres» (Lc 9, 49). Sembla com si els apòstols consideressin la seva pròpia vocació com un privilegi que els situava per damunt de la resta, com una cosa que els separava dels altres. Es tracta, novament, de la temptació de la supèrbia, que ens empeny a subratllar els nostres propis talents, mirant-los com una cosa merescuda, en lloc de contemplar els propis dons i els dels altres amb agraïment. Aquest camí sol portar ràpidament a l’enveja i ens enterboleix la mirada envers les persones.

«Jesús els respongué: “Deixeu fer. Qui no és contra nosaltres és amb nosaltres”» (Lc 9, 50). De seguida, el Senyor els canvia les coordenades per introduir-los en les de Déu; per a ell no hi ha una distinció entre amics i enemics, sinó només el desig que tots participin amb els seus propis talents en la transmissió de l’Evangeli. En lloc de deixar-se portar per la tendència a tancar-se, Crist sempre vol obrir-se més, perquè tots puguem participar dels seus dons. «Un punt clau en què Déu i l’home es diferencien és l’orgull: en Déu no hi ha orgull, perquè és plenitud total i està totalment disposat a estimar i donar vida; en canvi, en nosaltres, els homes, l’orgull està íntimament arrelat i requereix vigilància i purificació constants»^[2].

La veritable humilitat ens ajuda a obrir-nos als qui ens envolten, a posar-nos al seu servei i a alegrar-nos de les seves alegries; la humilitat ens porta a considerar qualsevol do de Déu —especialment una vocació en l’Església, com pot ser la crida a l’Opus Dei— com un regal destinat a enriquir tothom. «Donar-se sincerament als altres és de tal eficàcia, que Déu ho premia amb una humilitat plena d’alegria»^[3], afirma sant Josepmaria. Per això, si alguna vegada sorgeix la tristesa o ens adonem que, com els apòstols, hem perdut de vista Jesús, un pas senzill per recuperar la il·lusió pot ser preguntar-nos: A qui puc servir? Qui necessita avui la meva ajuda i els dons que Déu m’ha donat?

LA VIRTUT de la humilitat ens porta a un coneixement sa i realista de nosaltres mateixos, a acceptar-nos amb les nostres llums i les nostres ombres. Ser humil significa ser conscient de la nostra posició entre el cel i la terra, de la realitat del pecat i de la gràcia, del pes del passat i de l’esperança del futur. Per això, com ensenyava sant Josepmaria, la humilitat ens permet descobrir els aspectes positius i negatius de les nostres vides, omplint-nos d’agraïment i de ganes de millorar: «L’experiència de la vostra feblesa, els fracassos que existeixen sempre en tot esforç humà, us donaran més realisme, més humilitat, més comprensió amb els altres. Els èxits i les alegries us invitaran a donar gràcies, i a pensar que no viviu per a vosaltres mateixos, sinó per al servei dels altres i de Déu»^[4].

Com aquell infant que, en la seva senzillesa, capta l’atenció de Crist, cada vegada que busquem el Senyor de manera autèntica sentim l’alegria de qui se sap acollit tal com és. Ens adonem que la confiança de saber-nos estimats per Jesús és el millor fonament per canviar les nostres vides: «Feu-vos deixebles meus, que soc benèvol i humil de cor» (Mt 11, 29).

El cant del Magníficat expressa amb profunditat l’alegria que ens regala la humilitat: «La meva ànima magnifica el Senyor—diu Maria—, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa. Des d'ara totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles» (Lc 1, 46-49). Podem demanar a la nostra Mare que ens aconsegueixi aquesta humilitat perquè Déu pugui fer les seves grans obres en les nostres vides.

^[1] Francesc, Audiència, 22-XII-2021.

^[2] Benet XVI, Àngelus, 23-IX-201.

^[3] Sant Josepmaria, Forja, n. 591.

^[4] Sant Josepmaria, És Crist que passa, n. 49.