EL SENYOR està preparant els seus deixebles per a la primera missió apostòlica. Els Dotze estan a punt de marxar a les localitats veïnes per anunciar l’arribada del Regne de Déu. Però abans escolten dels llavis de Jesús unes paraules que, a simple vista, desconcerten: els anticipa que tard o d’hora patiran l’odi, la persecució i, fins i tot, la mort. El Senyor no els amaga les dificultats que travessaran, encara que sàpiga que potser provoca alguns dubtes o tensions entre els apòstols. Per això, abans de marxar, afegeix: «No tingueu por (...). A tot aquell qui em reconegui davant els homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel» (Mt 10, 26.32).
A l’hora d’emprendre una aventura, és normal que experimentem cert vertigen davant de les contrarietats que ens esperen. D’alguna manera, forma part de la nostra naturalesa, que ens alerta quan ens disposem a explorar un territori desconegut. Jesús sap bé que som així, per això, quan més endavant envia els seus deixebles a difondre l’Evangeli per tot el món, els diu: «Jo soc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28, 20). Aquest és el motiu pel qual els apòstols no es paralitzaran davant de la por: saben que, en tot moment, tenen la proximitat i l’ajuda de Jesús.
El profeta Jeremies va viure una situació similar a l’anunciada pel Senyor. En el seu llibre el veiem desfogar-se davant de Déu per les burles i calúmnies que rep, tot i que el que li fa més mal són els atacs d’aquells que li són més propers i que esperen el seu fracàs: «Tots els meus millors amics esperen que ensopegui: “Qui sap si es deixarà enganyar i el podrem fer caure, i prendrem revenja d’ell!”». Tanmateix, no es deixa enfonsar davant de la por, ja que està segur de la seva victòria final: «El Senyor és al meu costat com un guerrer poderós: els meus perseguidors ensopegaran, no podran fer res» (Jr 20, 10-11).
UNA de les dificultats amb què es trobaran els apòstols serà la violència física. Aquesta és una realitat que ha estat present en la vida de l’Església des dels primers segles, i fins i tot continua sent així avui dia. Són innombrables els cristians que han donat la seva vida per l’Evangeli: morint han mostrat Crist, que va derrotar el mal amb la misericòrdia, i han aconseguit la salvació eterna. Per això el Senyor adverteix: «I no tingueu por dels qui maten el cos però no poden matar l’ànima; temeu més aviat el qui pot fer que l’ànima i el cos es consumeixin a l’infern» (Mt 10, 28).
En alguns llocs del món, anunciar Crist comporta problemes greus. En d’altres —gràcies a Déu, la majoria— no comporta cap sofriment físic, però potser sí que podem experimentar dificultats d’una altra mena. En aquests casos, el Senyor ens anima a no donar massa pes a les seguretats d’aquí a baix, i que sapiguem valorar amb més fe el que realment és important: res no ens pot separar del seu amor. «L’únic temor que ha de tenir el deixeble és el de perdre aquest do diví, la proximitat, l’amistat amb Déu, renunciant a viure segons l’Evangeli i procurant-se així la mort moral, que és l’efecte del pecat».[1]
Aquesta certesa que el més valuós de la nostra vida és la relació amb Déu va portar sant Josepmaria a escriure: «Un fill de Déu no té ni por de la vida ni por de la mort, perquè el fonament de la seva vida espiritual és el sentit de la filiació divina: Déu és el meu Pare, pensa, i és l’Autor de tot bé, és tota la Bondat. —Però, tu i jo actuem, de debò, com a fills de Déu?».[2]
QUALSEVOL persona que vulgui dur a terme un ideal noble en aquesta vida trobarà dificultats. Moltes d’aquestes són, efectivament, reals, però sovint som nosaltres els que les augmentem amb la nostra imaginació. Qui no ha començat a preocupar-se i a donar voltes a un problema que encara no ha passat i que no s’arribarà a produir. La imaginació inventa obstacles que, en molts casos, no són reals i ens empenyen a endinsar-nos «en calvaris tortuosos; però en aquests calvaris Crist no hi és, perquè allà on hi ha el Senyor es frueix de pau i d’alegria».[3] La tendència a anticipar problemes, per així poder-los afrontar si es presenten, ens impedeix gaudir de la realitat que tenim entre mans. I això ens pot provocar por, inseguretat, ja que estem en un estat d’alerta constant per evitar perills.
Jesús ens proposa que visquem al dia: «No us preocupeu, doncs, pel demà, que el demà ja s’ocuparà d’ell mateix. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps» (Mt 6, 34) No es tracta d’una invitació a la deixadesa o d’una declaració ingènua que ignora els obstacles, sinó d’una màxima plena de sentit comú. No sembla raonable preocupar-se per problemes que potser no es produiran quan cada jornada ofereix els seus propis reptes que reclamen la nostra atenció: un fill que cal cuidar a la nit, un projecte laboral que amb prou feines arrenca, un amic que està passant per un període difícil... La Mare de Déu ens ajudarà a viure despreocupats, sense por, sabent que comptem amb la gràcia del seu Fill en tot moment.
[1] Francesc, Àngelus, 21.VI.2020.
[2] Sant Josepmaria, Forja, núm. 987.
[3] Sant Josepmaria, És Crist que passa, núm. 77.