JESÚS NO ERA un mestre convencional. Cridava l’atenció dels seus contemporanis per la llibertat amb què actuava i per l’autoritat amb què ensenyava. Els mestres d’Israel de l’època, per la seva banda, eren meticulosos amb els preceptes que vivia el poble d’Israel, fins al punt d’ensenyar una casuística que no sempre distingia l’essencial de l’accidental. Allò de vegades es convertia en una guia externa complexa que calia aprendre i seguir. Però els ensenyaments de Jesús tenen un to diferent: també continuador de la tradició rebuda pel poble d’Israel, les seves accions no es limitaven només a complir preceptes externs, ni ho ensenyava així als seus deixebles, sinó que buscava suscitar la conversió des de l’interior de la persona.
Això va provocar, per exemple, que alguns se sorprenguessin en adonar-se que ni ell ni els seus deixebles dejunaven en certes ocasions. Crist respon als seus interlocutors amb una imatge de l’època: «¿Poden estar tristos els convidats a noces mentre l'espòs és amb ells?» (Mt 9, 15). En les noces d’aleshores, els íntims de l’espòs tenien la tasca de fomentar el to d’alegria de la festa. Fins i tot la llei dispensava els amics de l’espòs de diverses obligacions legals, si aquestes no afavorien l’ambient alegre de la festa de noces. Amb aquesta comparació, Jesús al·ludeix a la seva persona com a l’espòs, i als seus deixebles com als amics de l’espòs. Ell ha portat al món l’alegria de la salvació.
Déu vol la nostra felicitat, i no ens mana res que ens desviï d’aquella meta. És veritat que, precisament perquè es tracta d’un objectiu ambiciós, moltes vegades costarà esforços; altres vegades no comprendrem els seus camins, que també poden comptar amb el sofriment. Però els preceptes de Déu ens guien cap a una vida lliure i feliç. «Un filòsof deia: “No comprenc com es pot creure avui, perquè aquells que diuen que creuen tenen cara d’enterrament. No donen testimoni de l’alegria de la resurrecció de Jesucrist”. És veritat que hi ha molts cristians amb cara de tristesa… Però Crist ha ressuscitat! Crist t’estima! I tu no tens alegria? Pensem una mica en això i preguntem-nos: Jo estic alegre perquè el Senyor és a prop meu, perquè el Senyor m’estima, perquè el Senyor m’ha redimit?»[1].
AQUESTA IMATGE nupcial és també, en boca de Jesús, ocasió per a un anunci profètic de la seva mort: «Ja vindrà el temps que l'espòs els serà pres, i llavors sí que dejunaran» (Mt 9, 15). L’espòs arrabassat a la creu, que omplirà de dol els cors dels seus deixebles, és l’expressió més plena de qualsevol dejuni. Tant en el dejuni com en la creu, hi ha dol i privació; però tots dos estan impregnats per l’alegria de complir la voluntat de Déu i per l’esperança d’una vida nova. Per això el dejuni no és només privació, no acaba en si mateix, sinó que està orientat a alimentar-se de la voluntat del Pare. «El meu aliment és fer la voluntat del qui m'ha enviat i dur a terme la seva obra» (Jn 4, 34), va dir també Jesús. Aquesta privació, aquest moviment inicial de renúncia a un mateix, impedeix que el cor quedi aferrat a les comoditats personals i ens ajuda a tenir desperta la sensibilitat espiritual; així podrem descobrir i gaudir dels béns de Déu.
En un altre moment, Jesús convida la gent a fer almoina, a pregar i a dejunar sense que ho sàpiguen les altres persones, sinó només de cara al Pare del cel. Això també sorprenia alguns dels oients de l’època, ja que en molts casos feien precisament aquestes bones obres per guanyar-se la consideració dels altres. Però Jesús ens recorda que el valor de les accions no depèn de com són vistes per ulls aliens. En moltes ocasions, Déu serà l’únic que apreciarà una pregària, un sacrifici o un gest de generositat. I això serà suficient. «El teu somriure —escriu sant Josepmaria— pot ser de vegades, per a tu, la millor mortificació i fins i tot la millor penitència: aquest alter alterius onera portate (Ga 6, 2), aquell portar les càrregues dels altres, procurant que la teva ajuda passi inadvertida, sense que et lloïn, sense que ningú la vegi, i així no perdi el mèrit davant de Déu»[2]. D’aquesta manera, passant ocult, com la sal, el cristià condimenta tots els ambients, aconseguint que «tot sigui sobrenaturalment amable i saborós»[3].
«TAMPOC no posen vi nou en bots vells: els bots es rebentarien, es farien malbé i el vi es vessaria. El vi nou s'ha de posar en bots nous, i així es conserven bots i vi» (Mt 9, 17). El bot era una bossa de cuir. Un cop adobada la bossa, s’hi aplicava una costura al voltant del cuir deixant només un orifici a la part del coll, per on s’hi abocava el líquid per conservar-lo. El vi nou s’abocava al bot i es deixava reposar. A mesura que el vi fermentava, la bossa de cuir s’estirava a causa de l’emissió de gas. Però si el bot era vell, s’enduria i perdia elasticitat. Així, si s’abocava vi nou en un bot endurit, en fermentar el vi podia rebentar el bot, i es perdien tant el bot com el vi.
Jesús porta sempre el vi nou. Aquest vi nou és l’Esperit Sant, és la bona notícia de la redempció. I el senyal més clar de la presència de l’Esperit Sant en la persona és l’alegria. No és casual que Jesús hagués volgut començar la seva vida pública convertint l’aigua en un vi exquisit, en el context d’un banquet de noces. Crist ha vingut a omplir-nos d’una vida que alegra el cor, com el vi alegra un banquet. Però aquest vi nou necessita ser abocat en els bots nous que són els nostres cors. Per això Jesús prepara els cors dels seus deixebles perquè puguin contenir la força i la novetat de la seva vida divina.
Els ensenyaments de certs escribes i fariseus d’Israel, amb les seves casuístiques i la seva vigilància merament externa, fan el paper de bots vells. La vida nova del cristià té un principi interior que va més enllà. Per omplir-se del vi nou, el cor ha d’aprendre a escoltar i a ser dòcil a l’Esperit Sant, que és font de renovació contínua. Per això podem demanar a la Mare de Déu que ens doni un cor com el seu, capaç d’obrir-se al vi nou que és la vida de Déu en nosaltres.
[1] Francesc, Àngelus, 13-XII-2020.
[2] Sant Josepmaria, A solas con Dios, n. 122.
[3] Ibíd.