«Jesús pujà a la barca, i els seus deixebles van anar amb ell. Tot d’una es va aixecar una gran tempesta en el llac, fins al punt que les onades cobrien la barca. Però Jesús dormia» (Mt 8, 23-24). Potser fins aquell moment els apòstols sempre s’havien sentit segurs en companyia de Jesús; des que els havia cridat a seguir-lo, van aprendre a confiar cada vegada més en la seva paraula i en el seu poder. Havien estat testimonis de curacions miraculoses, d’expulsions de dimonis i d’uns ensenyaments que els omplien el cor amb una pau diferent de la del món. Fins i tot potser en algun moment van arribar a pensar que ser a prop de Crist els estalviaria molts problemes de la vida quotidiana.

Per això, la situació precària de la barca enmig de la tempesta potser els enganxa desprevinguts. Probablement, la majoria d’ells estaven acostumats a suportar les tempestes del llac i el bramul de les onades: alguns eren pescadors i, d’alguna manera, es devien sentir igual de còmodes entre el moviment de l’aigua com en l’estabilitat de la terra ferma. No obstant això, també devien ser conscients des de feia molt de temps que la seva feina no es podria deslliurar del perill de mort que s’amaga darrere d’una tempesta. Però aquesta vegada la por tenia una dimensió diferent. I el que no aconseguien comprendre era que, mentre l’aigua entrava a la barca i amenaçava d’enfonsar-la, Jesús dormís. El seu millor amic, aquell que havia demostrat en altres ocasions el seu poder sobre la naturalesa i una compassió sense fronteres, semblava indiferent davant de la seva situació.

«És fàcil identificar-nos amb aquesta història, el més difícil és entendre l’actitud de Jesús. Mentre els deixebles, lògicament, estaven alarmats i desesperats, ell estava a la popa, a la part de la barca que primer s’enfonsa. I, què fa? Malgrat l’atrafegament i la bullícia, dorm tranquil, confiat en el Pare».^[1] Les tempestes formen part de totes les biografies. La barca de la nostra vida passa, tard o d’hora, per moments de més moviment i inseguretat. Però, precisament, aquestes situacions que sembla que s’escapin del nostre control poden ser un sender que ens condueix a una fe més profunda, a un abandonament de fill de Déu, imitant el de Jesús en el seu Pare, que no és mai indiferent davant nostre.

«SENYOR, salva’ns, que ens enfonsem» (Mt 8, 25). És comprensible la reacció dels deixebles. Temorosos i sorpresos davant de l’actitud de Jesús, s’apropen al seu costat per despertar-lo i demanar-li ajuda. En el fons, es tracta d’una reacció plena de fe: saben que ell pot canviar la situació en què es troben, de manera que el sol torni a brillar en aquella tempesta. Es pot entendre bé que, davant d’un problema d’aquesta envergadura, la seva primera mesura hagi estat acudir a Jesús. Els apòstols ens ensenyen, una vegada més, que sempre podem comptar amb l’ajuda del Senyor, en qualsevol moment de la nostra jornada.

Tanmateix, la resposta del Mestre els devia sorprendre encara més que el fet que dormís. En lloc de consolar-los, o d’aturar immediatament la tempesta, els adreça unes paraules que tenen un to de retret: «Per què sou tan covards, gent de poca fe» (Mt 8, 26). A primera vista podria semblar que Jesús no es fa càrrec de la situació dels deixebles: la seva por era un sentiment natural davant del perill de mort. Però, pel que sembla, aquesta vegada el Senyor els volia ensenyar una veritat més profunda i sobrenatural: que la confiança en ell és diferent del sentiment de seguretat personal, que la seguretat en Déu en realitat condueix a una obertura cap a la voluntat del Pare, fins i tot quan de vegades se’ns presenta com a difícil de comprendre.

«Darrere dels grans interrogants, Déu ens vol obrir un panorama de grandesa i de bellesa, que s’oculta potser als nostres ulls».^[2] Són els moments de tempesta, quan a la nostra vida ordinària passen fets que ens costa comprendre, les ocasions en què Jesús ens convida a continuar confiant en ell. Si ell viatja a la nostra barca, encara que aparentment dormi, estem segurs que arribarem a la vora. En aquests moments de dificultat, podem demanar a Déu que ens concedeixi la gràcia de convertir-los en una escola de fe, que ens doni la possibilitat d’experimentar amb més claredat que només Déu és la nostra seguretat.

«LLAVORS es va aixecar, va increpar els vents i l’aigua, i seguí una gran bonança» (Mt 8, 26). La companyia de Jesús a la nostra vida és la millor garantia que recuperarem la calma tan anhelada. Com els apòstols, en la nostra pregària tindrem moltes ocasions per meravellar-nos davant el poder del Senyor a les nostres vides: «Qui és aquest, que fins els vents i l’aigua l’obeeixen?» (Mt 8, 27). Però no volem confondre la pau i l’alegria cristianes amb la comoditat ni amb un estat d’apatia davant dels problemes propis o d’altri. La pau de Crist és un dels fruits més preciosos de la creu: és la manifestació d’un amor que va fer seva la por davant de la mort i el dolor. També Jesús va passar per una tempesta terrible, i amb això ens va mostrar que la glòria del Pare dissipa tota foscor.

«Tenim una àncora: en la seva creu hem estat salvats. Tenim un timó: en la seva creu hem estat rescatats. Tenim una esperança: en la seva creu hem estat guarits i abraçat perquè ningú ni res no ens separi del seu amor».^[3] Quan sentim que les onades interiors o del món amenacen d’enfonsar la nostra barca, podem pensar en la creu de Jesús i buscar-hi el nostre refugi. En contemplar que Crist lliura la seva vida per nosaltres, ens adonem que, en realitat, no dorm; està més aviat clavat en una fusta, consolant amb el seu sofriment i amb el seu amor les tempestes de tots els homes.

«Santa Maria és —així la invoca l’Església— la Reina de la pau. Per això, quan s’avalota la teva ànima, l’ambient familiar o el professional, la convivència en la societat o entre els pobles, no paris d’aclamar-la amb aquest títol: “Regina pacis, ora pro nobis!”. —Reina de la pau, pregueu per nosaltres! Ho has provat, si més no, quan perds la tranquil·litat? —Et sorprendràs de la immediata eficàcia».^[4]

^[1] Francesc, Moment extraordinari d’oració, 27.03.2020.

^[2] Fernando Ocáriz, A la luz del Evangelio, “Interrogantes de juventud”.

^[3] Francesc, Moment extraordinari d’oració, 27.03.2020.

^[4] Sant Josepmaria, Solc, núm. 874.