AL CAP de poc que morís Acab, les conseqüències de les seves males accions i de les de la seva dona es van fer sentir dramàticament. Els seus enemics es van conjurar per donar mort al seu fill i a tots els supervivents de casa seva. La violència era tal que superava les fronteres i s’estenia també al regne de Judà: van acabar amb el rei Ahazià i amb tots els seus germans. Llavors, «quan Atalia, la mare d’Ahazià, va veure que el seu fill era mort, va fer exterminar tots els hereus del tron» (2 Re 11, 1), així podria regnar ella sola al país.

Enmig de tota aquesta bogeria, els plans de Déu es van obrint pas, amb la col·laboració de persones pietoses. Un dels fills d’Ahazià, nounat, va ser salvat per una de les seves ties que, arriscant la vida, el va agafar «d’enmig dels fills del rei que anaven a matar, i el va amagar, amb la seva dida» (2 Re 11, 2). El nen «es va quedar amb la dida amagat al temple del Senyor, durant sis anys, mentre Atalia regnava en el país» (2 Re 11, 3). Així es va salvar la dinastia davídica, de la qual Déu havia promès que vindria el Messies.

De vegades, davant de circumstàncies adverses, en notar les conseqüències del pecat al món, podem sentir la temptació de la por i del descoratjament. «És normal que sentim impotència per modificar el rumb de la història. Però ens hem de recolzar en la força de la pregària».^[1] La intimitat amb Déu ens ajudarà a recordar que «Déu ho disposa tot en bé dels qui l’estimen» (Rm 8, 28). És veritat que «aquest bé no sempre el podem veure de manera immediata. De vegades ni tan sols l’arribarem a comprendre. El fet que procurem ser a prop de Déu no ens evita els cansaments, les perplexitats i els sofriments normals de la vida; però aquesta proximitat ens pot portar a viure-ho tot d’una manera diferent».^[2] Déu sempre s’obre pas, sempre és més fort: aquesta seguretat ens ajuda a abandonar a les seves mans les dificultats de la nostra vida.

DESPRÉS de sis anys, van enviar a buscar els caps del poble. Una vegada reunits, els van mostrar el fill del rei, que havia estat amagat al Temple per temor de la reina Atalia. El sacerdot els va lliurar les llances i els escuts de David. Envoltant el fill del rei, van empunyar les armes i mentre sortien tots van començar a aplaudir i cridar: «Visca el rei!» (2 Re 11, 12). I explica l’Escriptura que aquell dia es podia veure com «tota la gent del poble manifestava la seva alegria i les trompetes sonaven» (2 Re 11, 14).

És una alegria similar a la que tindria lloc amb l’entrada de Jesús a Jerusalem. Tanmateix, el Senyor no sempre va estar envoltat d’aquella esplendor. Sent Rei i Senyor de l’univers, gairebé sempre se’ns presenta feble i necessitat de la nostra ajuda per poder regnar. «Tots sentiu en les vostres ànimes —deia sant Josepmaria— una alegria immensa, en considerar la santa Humanitat de Nostre Senyor: un Rei amb cor de carn, com el nostre; que és l’autor de l’univers i de cada una de les criatures, i que no s’imposa dominant: demana l’almoina d’una mica d’amor, tot mostrant-nos, en silenci, les mans ferides».^[3]

Tal com va passar moltes vegades amb el poble elegit, Crist no garanteix l’èxit humà, però assegura una pau i una alegria que només ell pot donar. El seu poder no és el dels reis i grans d’aquesta terra. «És el poder diví de donar la vida eterna, de deslliurar del mal, de vèncer el domini de la mort. És el poder de l’Amor, que sap treure el bé del mal, estovar un cor endurit, portar la pau al conflicte més violent, encendre l’esperança en la foscor més densa».^[4] El regnat de Déu és discret. Busca un espai petit en les nostres ànimes on regnar amb la seva pau.

NOMÉS hi ha una persona a Judea que no participa de l’alegria del poble. Es tracta, com és lògic, d’Atalia, que «va sentir el clam del poble que corria (...) i va veure el rei (...) mentre tota la gent del poble manifestava la seva alegria i les trompetes sonaven. Llavors Atalia s’esquinçà els vestits i cridà: “És un complot! És un complot!”» (2 Re 11, 13-14). Creia que havia acabat amb tota la descendència reial, però no havia estat així. Ara ningú més no la seguia. I ella, que tan lluny havia arribat per assolir el tron, surt tristament d’escena, davant de l’alleujament del poble sobre el qual havia regnat durant sis anys.

Ens pot passar de vegades que, com Atalia, deixem d’assaborir l’alegria que Jesús regni al nostre cor. Llavors, intentem curullar aquest buit amb coses que no ens poden satisfer. El Senyor ens adverteix de la insensatesa d’aquesta manera de gastar la vida: «Reuniu tresors al cel, on ni les arnes ni els corcs no els fan malbé i els lladres no entren ni els roben. Perquè on tens el tresor, hi tindràs el cor» (Mt 6, 20-21).

Ple de tenebres apareix el cor d’Atalia. Per contrast, el cor immaculat de Maria ens apareix ple de llum. A ella li podem demanar que ens ajudi «a canviar la nostra actitud amb els altres i amb les criatures: de la temptació de devorar-ho tot, per sadollar la nostra avidesa, a la capacitat de patir per amor, que pot curullar el buit del nostre cor (...). I tornar a trobar així l’alegria del projecte que Déu ha posat en la creació i en el nostre cor, és a dir, estimar-lo, estimar els nostres germans i el món sencer, i trobar en aquest amor la veritable felicitat».^[5]

^[1] Mons. Fernando Ocáriz, Missatge, 26.II.2022.

^[2] Mons. Fernando Ocáriz, Missatge, 12.VIII.2020.

^[3] Sant Josepmaria, És Crist que passa, núm. 179.

^[4] Benet XVI, Àngelus, 22.XI.2009.

^[5] Francesc, Missatge, 4.X.2019.