CONCLOUEN les solemnitats que acompanyen el final de la Pasqua: després de l'Ascensió de Jesús al cel, hem celebrat la vinguda de l'Esperit Sant i, després, la glòria de la Santíssima Trinitat. Avui el fervor dels cristians no es pot contenir i s'eleva amb joia en acció de gràcies per la presència real de Crist, del seu cos i de la seva sang gloriosos, en el pa i en el vi de l'altar. Des del segle XIII celebrem aquesta festa com una expressió de la fe eucarística de l'Església: «Lloa tant com puguis, i sense descans; perquè la lloança més gran que es faci no serà suficient –havia escrit sant Tomàs d'Aquino en la seqüència Lauda Sion–. Lloa sense mesura el pa viu de vida al qual avui se celebra. El pa que, a la taula del sant sopar, Crist va entregar als dotze reunits com a germans». I continua cantant: «Que la lloança sigui de tot cor, sonora, joiosa, bella, amb l'ànima jubilosa. Perquè avui celebrem un solemne dia, aquell que rememora la institució de la Santíssima Eucaristia»^[1].

En aquestes espècies sagrades –el pa i el vi– queda palesa com Déu, en la seva omnipotència, s'entrega per sempre i del tot als homes. La Pasqua –el misteri de la seva passió, mort i resurrecció– no va acabar, sinó que «participa de l'eternitat divina i es projecta així a tots els temps i s'hi fa present»^[2]. El Senyor s'ajuda d'aquests dons senzills, del blat i de la vinya, perquè puguem venerar en ells el mateix Crist. Sant Josepmaria explicava l'Eucaristia com un miracle de l'amor que dura per sempre: «Aquest és veritablement el pa dels fills: Jesús, el Primogènit del Pare Etern, se’ns ofereix com a aliment. I el mateix Jesucrist, que aquí ens enforteix, ens espera al cel com a comensals, cohereus i socis, perquè els qui es nodreixen de Crist moriran amb la mort terrenal i temporal, però viuran eternament, perquè Crist és la vida imperible»^[3].

«DONEU-LOS MENJAR vosaltres mateixos» (Lc 9, 13), havia dit Jesús als seus deixebles en veure famolencs aquells qui el seguien. Només tenen cinc pans i dos peixos i, tanmateix, «tots en van menjar i quedaren saciats. Després van recollir dotze cistelles dels bocins de pa que havien sobrat» (Lc 9, 17). Aquest miracle és una imatge de la sobreabundància que suposa l'Eucaristia en la nostra vida, i també ens mostra una tasca dels apòstols: ser administradors d'aquella gràcia. Jesús confia a «l'Església, el memorial de la seva mort i de la seva resurrecció: sagrament de pietat, senyal d'unitat, lligam de caritat, convit Pasqual, en el qual es rep el Crist»^[4].

Sant Pau, per la seva banda, recorda aquella tradició que ell mateix havia rebut i que prové de Crist: «Jesús, el Senyor, la nit que havia de ser entregat, prengué el pa, digué l'acció de gràcies, el partí i digué: Això és el meu cos, ofert per vosaltres» (1 Cor 11, 23-24). En aquestes paraules ressonen els antics símbols del sacrifici de l'Anyell pel qual eren perdonats els pecats, i el mannà amb què Déu va alimentar el poble d'Israel en el seu pelegrinatge pel desert. Tot i que es tracta d'un sacrifici, se celebra en acció de gràcies a causa dels fruits que se n'obtenen.

No obstant això, el primer anunci que havia fet el Senyor d'aquest miracle no va tenir una bona acollida. «Jo soc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. I el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món» (Jn 6, 51), havia dit en aquella ocasió. El seu discurs va suposar un escàndol per a molts i avui també pot ser motiu de sorpresa. «El primer anunci de l'Eucaristia va dividir els deixebles, així com els va escandalitzar l'anunci de la passió: És difícil, aquest llenguatge! Qui és capaç d'entendre'l: (Jn 6, 60). L'Eucaristia i la Creu són pedres d'ensopec. És el mateix misteri, i no cessa de ser motiu de divisió. I vosaltres també us en voleu anar? (Jn 6, 67): aquesta pregunta del Senyor ressona a través dels temps, invitació del seu amor a descobrir que només Ell posseeix les paraules de la vida eterna (Jn 6, 68) i que acollir en la fe el do de la seva Eucaristia, és acollir-lo a ell mateix»^[5]

Finalment el Senyor, en l'Eucaristia, ens reuneix a tots en el seu cos, i per això la comunió ens consolida amb els nostres germans. «El do de Crist i del seu Esperit que rebem en la comunió eucarística omple amb escreix els anhels d'unitat fraterna que alberga el cor humà i, al mateix temps, eleva l'experiència de fraternitat, pròpia de la participació comuna en la mateixa taula eucarística, a nivells que estan molt per sobre de la simple experiència convival humana»^[6].

EN NOMBROSES ocasions, Jesús, el fill de Maria, surt a l'encontre dels homes. En l'Evangeli veiem, per exemple, com el Senyor es fa el trobadís amb la samaritana al pou de Sicar, com es troba amb Zaqueu quan entrava a Jericó, o el mateix amb Bartimeu, que de cop sent que Jesús passa per allà. De manera similar, en molts llocs, avui Jesús recorrerà els nostres carrers: surt al nostre encontre com ho va fer quan va habitar aquesta terra nostra.

Es tracta d'una ocasió festiva per adorar-lo amb la bellesa de la música i els cants, amb el color preciós de les flors, amb l'aroma de l'encens, les llums i les belles formes de l'art. Tot l'amor i la devoció amb què es preparen les processons ens semblen insuficients per manifestar la gratitud que devem al nostre Déu. Però, a més d'aquests gestos, tal vegada com millor podem honrar el Senyor sigui deixant que el mateix Crist visqui cada vegada més intensament en nosaltres: «Si bé hem estat renovats en rebre el Cos del Senyor, hem de manifestar-ho amb obres. Que els nostres pensaments siguin sincers: de pau, de donació, de servei. Que les nostres paraules siguin de veritat, clares, oportunes; que sàpiguen consolar i ajudar, que sàpiguen, per damunt de tot, portar a d’altres la llum de Déu. Que les nostres accions siguin coherents, eficaces, encertades: que tinguin aquest bonus odor Christi, la bona olor de Crist, perquè recordin la seva manera de captenir-se i de viure»^[7].

«Oh Bon Pastor, Pa vertader, oh Jesús nostre, tingues misericòrdia de nosaltres: pastura’ns i guarda’ns; i fes-nos contemplar els béns vertaders a la terra dels vivents»^[8]. En l'Eucaristia assaborim un poc del cel ja en aquesta terra; per això ens impulsa a saludar santa Maria, de qui Crist va prendre carn: «Ave verum corpus, natum de Maria Virgine. Salve!, Cos vertader, nascut de la Verge Maria»^[9].

^[1] Sant Tomàs d'Aquino, Lauda Sion, Seqüència.

^[2] Catecisme de l'Església Catòlica, n. 1085.

^[3] Sant Josepmaria, És Crist que passa, n. 152.

^[4] Catecisme de l'Església Catòlica, n. 1323.

^[5] Catecisme de l'Església Catòlica, n. 1336.

^[6] Sant Joan Pau II, Ecclesia de Eucharistia, n. 24.

^[7] Sant Josepmaria, És Crist que passa, n. 156.

^[8] Sant Tomàs d'Aquino, Lauda Sion, Seqüència.

^[9] Començament de l'himne Ave Verum.