PERCEBRE UNA MIRADA de l’altre pot generar els sentiments i pensaments més diversos en una persona. Quan estem una mica desanimats i, de sobte, descobrim uns ulls somrients que manifesten confiança en nosaltres, és fàcil que ens sentim renovats. En canvi, una mirada apàtica o severa pot refredar una relació i generar poca esperança en l’altre. Moltes vegades, la falta d’amor està precedida d’uns ulls indiferents o perduts. Per això és estimulant meditar sobre la mirada de Crist, que ens revela, al seu torn, la mirada de Déu Pare. Del sentiment i de la convicció que aquesta mirada divina desperti en nosaltres en dependrà, en bona part, quina mena de relació entaularem amb ell.
Hi ha una escena de l’Evangeli que ens descobreix una característica de la mirada de Jesús (cf. Mc 12, 38-44). El Senyor està davant del lloc on es recullen les almoines del Temple, contemplant la multitud que passa. Es tracta d’un gest molt humà de Jesús; qui no s’ha entretingut alguna vegada mirant la gent que camina davant seu i ha intentat imaginar-se quina vida té? Però a diferència de nosaltres, que moltes vegades no podem anar més enllà de l’aspecte exterior de les persones, la mirada de Crist es dirigeix amb tendresa cap al cor. I després que molts rics hagin llançat el que els sobra com a ofrena, els ulls de Jesús es queden enamorats del gest d’una pobra vídua que, en la seva misèria, ha regalat tot el que tenia.
«No has vist la lluïssor de la mirada de Jesús quan la pobra viuda deixa al temple la seva petita almoina? –es preguntava sant Josepmaria—. Dona-li tu el que puguis donar-li —continuava—: el mèrit no és que sigui molt o poc, sinó la voluntat amb què ho dones».[1] Si tenim la impressió què Déu ens controla i que està especialment pendent dels nostres errors, és lògic que el nostre tracte amb ell estigui impregnat de por. Si, en canvi, descobrim la seva mirada misericordiosa, que coneix les intencions més profundes del nostre cor, ens omplirem de la seva alegria i de la seva pau.
ABANS de fixar-se en l’ofrena de la vídua, Jesús havia pronunciat unes paraules molt dures davant dels escribes. Darrere de la seva reputació d’homes de fe, moltes vegades s’amagava la vanitat de voler ser admirats pels qui els envoltaven. Per això es vestien amb llargues túniques, escollien els seients principals de les sinagogues i s’alegraven quan molts transeünts els saludaven pels carrers (cf. Mc 12, 38-40). Es tracta de la mundanitat espiritual: quan el més sagrat, el servei a Déu, es converteix en una cosa superficial, en la qual només es busca la complaença dels altres.
També nosaltres en podem tornar dependents de les mirades dels que ens envolten. En un ambient pietós, la supèrbia buscarà que el nostre tracte amb Déu es contamini amb la vanitat de voler gaudir de bona reputació. En canvi, si el nostre entorn és més hostil cap a la fe, buscarà envair-nos amb la vergonya o el temor que descobreixin algun gest de pietat. Lògicament, tenir certa sensibilitat davant de les mirades dels altres és una cosa positiva, perquè significa que sabem adequar amb prudència el nostre comportament al lloc i a les persones que ens envolten. Però, alhora, és lògic donar a aquestes mirades alienes el pes que els correspon, de manera que no ens robin la llibertat interior.
Sentir la mirada de Jesús al llarg del dia, viure en una presència sana de Déu, ens torna la llibertat. Podem imaginar que alguns devien pensar malament de la pobra vídua, que només va ser capaç d’oferir a Déu unes quantes monedes. O potser pel seu aspecte hauria passat totalment inadvertida per als presents. Des del punt de vista de la dona, potser hauria estat més raonable no donar res, i així no passar vergonya si algú aconseguia comptabilitzar la quantitat que dipositava. Però aquesta vídua, que tenia posat el seu cor en el Senyor, no es va deixar influir per què dirien o pensarien els altres: «No li queda res, però en Déu troba el seu tot. No tem perdre el poc que té, perquè té la confiança en la mesura de Déu».[2]
Al FINAL d’aquest passatge, Jesús crida els seus apòstols i els explica ple de goig el que acaba d’observar. Probablement no volia només lloar la conducta de la vídua i treure-la del seu anonimat, sinó també ensenyar als seus deixebles a mirar els altres com els veu Déu, des de la perspectiva de l’amor. En el nostre camí per ser persones de vida contemplativa al mig del carrer, envoltats de tanta gent, «aprenem a mirar l’altre no només amb els nostres ulls, sinó amb la mirada de Déu, que és la mirada de Jesucrist. Una mirada que surt del cor i no es queda a la superfície; va més enllà de les aparences i aconsegueix percebre les esperances més profundes de l’altre: esperances de ser escoltat, d’una atenció gratuïta; en una paraula: d’amor».[3]
Per comprendre l’actuació de la vídua feia falta almenys intuir amb compassió les seves circumstàncies i les seves motivacions, potser saber que era pobre i que havia perdut el seu marit, i entreveure fins a quin punt Déu era el fonament de la seva vida. Un judici massa ràpid normalment no aconsegueix tenir en compte tots els elements que expliquen una acció d’una altra persona. En moltes ocasions, en una forma de ser o en una reacció determinada s’amaga una història que desconeixem. «De vegades, darrere d’un determinat caràcter hi ha uns sofriments que potser expliquen aquesta manera de ser o d’actuar. Déu coneix cadascú a fons, també els trams dolençosos, i ens mira a tots amb tendresa. Aprenguem del Senyor a mirar així, a comprendre tothom (...), a posar-nos al lloc de l’altre».[4]
Molts gestos bondadosos que, aparentment, són senzills o de poca brillantor, poden pressuposar un gran esforç per als qui els duen a terme. Només un cor senzill i compassiu, que habitualment busca ressaltar la part positiva dels altres, aconsegueix veure en els petits detalls aquells esclats ocults de l’amor. «Gira vers nosaltres els teus ulls misericordiosos», resem amb devoció a la nostra Mare. A ella li podem demanar que la nostra mirada també s’ompli de la misericòrdia i de la saviesa de Déu.
[1] Sant Josepmaria, Camí, núm. 829.
[2] Francesc, Àngelus, 7.XI.2021.
[3] Benet XVI, Àngelus, 4.XI.2012.
[4] Mons. Fernando Ocáriz, Carta pastoral, 16.II.2023.