ELS CAPS del poble d’Israel fa diversos dies que intenten descobrir alguna incoherència en les paraules de Jesús. En aquesta ocasió, li plantegen una pregunta que, segons ells, exigiria una presa de partit radical: «És permès o no de pagar tribut al Cèsar?» (Mc 12, 14). Val la pena recordar que per al poble jueu no era gens còmode ser part de l’imperi romà; no només per raons polítiques, sinó també religioses, ja que el culte que es donava a l’emperador era un afront al Déu d’Israel. Per això, posen el Senyor davant d’aquesta qüestió que, aparentment, no té escapatòria: si afirma que és permès, seria considerat un traïdor entre els del seu poble; si declara que no ho és, llavors el podrien acusar de rebel·lió davant de les autoritats romanes.
Amb la seva resposta, Jesús se situa per sobre de la polèmica: «Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu» (Mc 12, 17). D’una banda, recorda les obligacions de tot ciutadà davant de l’Estat: admet que s’ha de pagar el tribut, perquè la imatge present en la moneda és del Cèsar. Tanmateix, també assenyala la responsabilitat de tot home davant de Déu, ja que en el nostre cor i en la nostra ànima hi ha impresa la imatge divina. El dilema que pretenen plantejar els caps d’Israel, per tant, és només aparent.
Sant Josepmaria, en aquest mateix sentit, recordava sovint que «no hi ha —no existeix— una contraposició entre el servei a Déu i el servei als homes; entre l’exercici dels nostres deures i drets cívics, i els religiosos; entre l’afany de construir i millorar la ciutat temporal, i el convenciment que passem per aquest món com si fos un camí que ens mena a la pàtria celestial».[1] En realitat, passa el contrari: els dos àmbits, quan es viuen de manera ordenada, s’alimenten mútuament. Donar glòria a Déu ens portarà a tenir cura del món que ha sortit de les seves mans i que ens ha donat en heretat; alhora, en treballar per un món més just, juntament amb els altres ciutadans, és on ens podem unir al treball de Déu.
«AL CÈSAR el que és del Cèsar». Sant Josepmaria repetia sovint que els cristians treballem en aquest món amb els peus a terra i el cap al cel. En aquest sentit, assenyalava als seus fills que «qualsevol mena d’evasió de les honestes realitats diàries és, per a vosaltres, homes i dones del món, cosa oposada a la voluntat de Déu».[2] En els deures i en les obligacions amb la societat el cristià troba el seu camí de santedat; estem cridats a contribuir amb el nostre treball a fer que el món sigui un lloc millor, a vivificar amb la llum de Crist tots els ambients i professions de la terra.
«Tot és vostre, però vosaltres sou de Crist, i Crist és de Déu» (1 Co 3, 22-23), explicava sant Pau. «Davant d’aquesta realitat —va escriure el prelat de l’Opus Dei— ens alegrem amb les alegries dels altres, gaudim de totes les coses bones que ens envolten i ens sentim interpel·lats pels reptes del nostre temps».[3] Moltes persones, a causa de les situacions de guerra i pobresa a diversos llocs, passen moments de sofriment i de gran necessitat. Les paraules de sant Pau són una invitació a fer nostres els reptes del món, començant per aquells que tenim més a mà: una situació familiar dolorosa, un conflicte laboral, la fatiga que suposa encoratjar els altres en un projecte que s’encalla, o tantes altres situacions que formen part del nostre horitzó immediat.
Tots podem contribuir a alleujar els problemes del nostre temps i del nostre entorn. Per la comunió dels sants, sabem que ens podem sostenir mútuament a través de l’oració i dels sagraments. A més, amb els nostres talents podem passar a l’acció i millorar, en la mesura de les nostres possibilitats, la vida de les persones necessitades que passen al nostre costat. «Enmig de crisis i tempestes, el Senyor ens interpel·la i ens convida a despertar i activar aquesta solidaritat capaç de donar solidesa, suport i un sentit a aquestes hores en què tot sembla que naufragui. Que la creativitat de l’Esperit Sant ens pugui animar a generar noves formes d’hospitalitat familiar, de fraternitat fecunda i de solidaritat universal».[4]
«A DÉU el que és de Déu». Després de recordar la licitud de pagar el tribut al Cèsar, Jesús subratlla una realitat molt més profunda: som de Déu. Les relacions que entaulem en una societat són importants, formen part de la nostra personalitat i de les alegries i afanys de la vida. Però el Senyor recorda que, més profundament, hem estat creats a imatge divina. «Si en les monedes romanes hi havia impresa la imatge del Cèsar i, per això, se li havien de donar a ell, al cor de l’home hi ha l’empremta del Creador, únic Senyor de la nostra vida. Per tant, l’autèntica laïcitat no és prescindir de la dimensió espiritual, sinó reconèixer que precisament aquesta dimensió, radicalment, és garant de la nostra llibertat i de l’autonomia de les realitats terrenals, gràcies als dictats de la Saviesa creadora que la consciència humana sap acollir i realitzar».[5]
És Déu qui ens ha donat tot el que som. Per això, podem viure el nostre dia a dia «en el reconeixement de la nostra pertinença fonamental i en el reconeixement de cor cap al nostre Pare, que ens crea a cadascun de nosaltres de manera singular, irrepetible, però sempre segons la imatge del seu Fill estimat».[6] Saber-nos dependents de Déu no ens fa menys humans, ni debilita les nostres relacions, més aviat ens revela una altra realitat: en saber-nos fills estimadíssims del Creador descobrim la nostra dignitat més alta, la qual cosa ens porta a comprendre’ns com a germans. A més, els cristians, quan ens comprometem amb les realitats terrenals, estem restituint a Déu el que li pertany: així podem mirar sempre amb esperança el futur i respondre amb empenta els reptes del nostre temps. Podem demanar a la Mare de Déu que, amb l’ajuda de Déu, fem del món un lloc millor, tal com va fer ella a la seva llar i a Natzaret.
[1] Sant Josepmaria, Amics de Déu, núm. 165.
[2] Sant Josepmaria, Estimar el món apassionadament.
[3] Mons. Fernando Ocáriz, Carta pastoral, 19.III.2022, núm. 7.
[4] Francesc, Audiència, 2.IX.2020.
[5] Benet XVI, Audiència, 17.IX.2008.
[6] Francesc, Àngelus, 22.X.2017.