«Em concedeix una entrevista?» és el darrer llibre de l'Antoni on parla del gènere que millor encarna el diàleg, l'entrevista, i d'entrevistadors i entrevistats. Ara li hem fet nosaltres aquesta pregunta i ell és l'entrevistat. En una conversa reposada ens ofereix reflexions sobre l'ofici de periodista que arriba a ser tota una vocació.

Llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat de Navarra (1963-1966).  Periodista d'ofici i vocació.  El 1966 començà l'activitat periodística al Diari de Lleida com a cap de redacció. El 1969 fou redactor d'El Noticiero, de Saragossa, subdirector el 1972 i director des del 1973 al 1977. El 1977, subdirector del Diari de Barcelona. Del 1980 fins al 1982, cap de Nacional d'El Correo Catalán i col·laborador de TVE. El 1982, redactor de La Vanguardia. El 1984, director del Diari de Tarragona fins al 2004. Actualment és conseller Editorial de Diari de Tarragona. Des de fa 37 anys escriu en aquest mitjà la secció diària a la contraportada “La Plumilla” per suggeriment d'un altre periodista, amic seu, també lleidatà de naixement, Lluís Foix.

El 2003, l'Ajuntament de Tarragona va decidir, per unanimitat, nomenar-lo Fill Adoptiu de la ciutat a proposta de l'aleshores alcalde Joan Miquel Nadal. Coll va manifestar la seva alegria per aquest nomenament, “perquè ara em miro Tarragona d'una altra manera, perquè Tarragona és alguna cosa meva i me n'he sentit sempre, i ara me'n sento més, d'identificat”. Aquell lleidatà de naixement, d'Ivars d'Urgell, continua sentint-se orgullós d'aquest nomenament. 

Els valors del periodisme

“La comunicació es basa en les paraules, però també en els gestos, són molt importants”. Gestos són el fet de saber escoltar, valorar, ser objectiu. Ens relata l'anècdota de quan va anar a entrevistar Martin Luther King. Es va trobar amb un noi a qui li va demanar: “com voleu que us diguin afroamericans, persones de color, negres... no importa el que et diguin sinó amb el to en què t'ho diuen”. Defensa que sempre s'ha de tenir un gran respecte per les persones. Per altra banda, reconeix que no sempre es pot dir tota la veritat, però el que té clar és que mai “es pot dir una mentida”.

En seixanta anys de professió ha conegut molta gent. Molts polítics, de l'època de la transició, periodistes “bons amics” amb qui ha coincidit a les redaccions per on ha passat. No tots pensaven igual, però “és bonic no pensar igual, és divertit, és molt enriquidor. He  tingut una vida periodística intensa, il·lusionada, de vegades pesada... Ara les redaccions han canviat molt, semblen biblioteques abans hi havia el soroll de les màquines d'escriure, es parlava fort...”, ens diu tot somrient.

Sempre s'ha trobat molt a gust a les redaccions. De l'època de director al Diari de Tarragona, alguns periodistes el recorden com “un director que no aixecava la veu”.  A això ell respon que  “no m'agrada que em cridin i procuro no cridar la gent. Cal recordar que un té una sèrie de valors que són seus. He procurat veure els aspectes positius en els periodistes amb qui treballava. Tot i que no he estat d'acord amb tots”.

Al llarg de la seva vida, ha fet moltes entrevistes: Adolfo Suárez, Jordi Pujol, Tarradellas, Julio Anguita... En comentar aquesta última s'atura. “En aquesta entrevista surten els consells que sempre he donat: primer que et documentis sobre l'entrevistat, després que facis repreguntes perquè si et responen una cosa que no t'esperes no pots seguir com si res. Diàleg. En aquest cas, va ser molt interessant perquè cada cosa que em deia jo en preguntava una altra, s'obrí un diàleg sobre el marxisme molt interessant. Aleshores era el president del partit comunista”.

L'ofici, l'Antoni, el va aprendre de mestres que es va trobar a la facultat de periodisme de la Universitat de Navarra: José Javier Uranga, director del Diario de Navarra, víctima d'un atemptat terrorista d'ETA, el croat Luka Brajnovic, que va viure dotze anys de guerra i exili, primer fet presoner en la Segona Guerra Mundial pels seguidors de Mussolini, després pels comunistes de Tito.

Fundació Bonanit

Després de llargues jornades a la redacció del Diari  de Tarragona, un cop tancada l'edició, Coll ens explica que anava cap a casa i en aquest breu recorregut es trobava amb persones sense sostre. Va començar a rumiar que es podia fer perquè tinguessin una bona nit. L'equació era clara, un problema necessita una solució. Així va néixer fundació Bonanit que té com a missió l’atenció integral a les persones en situació de vulnerabilitat i sense llar.

Els objectius ben definits: garantir un lloc per dormir, garantir la integritat física de la persona, garantir la higiene personal i l'alimentació, donar orientació sobre serveis i recursos, proporcionar acompanyament social.

Un projecte d'aquestes característiques necessita la col·laboració de moltes persones i entitats. Del coneixement que tenia d'autoritats, caps de premsa, empreses va aprofitar per impulsar un patronat per tirar endavant una ajuda a les persones sense sostre. “Com podem acollir aquestes persones?, posant-les en una pensió”. Van fer els tràmits per trobar una pensió, els recursos econòmics i van aconseguir les primeres places per a quinze persones... després va venir la cessió d'un local amb ajuda de Càritas i l'Arquebisbat, Fundació Santa Tecla. Van anar augmentant places i ara ja tenen 15 pisos amb 50 persones acollides. 

La Fundació Bonanit celebra vint anys i el president n'és Josep Fèlix Ballesteros, antic alcalde de Tarragona, la primera persona que es va interessar per la iniciativa essent cap de l'oposició quan Antoni Coll va exposar la idea en un escrit del Diari.

L'Opus Dei, una trobada inesperada

El darrer tema que tractem amb Coll és la seva trobada amb l'Opus Dei, que està de camí cap al seu centenari (2028-30). Aquesta realitat eclesial la va conèixer a Pamplona on va anar a “estudiar perquè m'havien suspès l'examen d'ingrés a Barcelona. Ni l'Obra en buscava a mi, ni jo a ella. Ens vam trobar per la providència. A sant Josepmaria el vaig conèixer amb motiu de la Medalla d'or de Barbastre que li va concedir l'Ajuntament. Jo el vaig saludar i li vaig dir que era director del Noticiero de Zaragoza, que ell rebia a Roma, em va donar una abraçada”.

Si ara es trobés amb sant Josepmaria, li demanaria per “quin brindis faria en la celebració del centenari de l'Obra”. Per a ell, l'Antoni Coll no demana res perquè ha tingut “una vida tranquil·la, molt apreciada per molta gent...; al periodisme li demano que continuï sent periodisme, distingint el que és veritat del que no és, el que és humà del que no ho és, que es fixi no en els retuits sinó en les persones”.