La conversa amb el Leopoldo la comencem explicant qui és. Per a alguns, un gurú econòmic, malgrat que ell mateix ens diu que no sap d'economia; per a altres, un conferenciant enginyós i simpàtic a qui la fama li va arribar tard, als setanta anys, amb la publicació d'un llibre sobre la crisi econòmica del 2008; per a uns altres, un gran pater familias, i per als nets, “el abuelo”.

El Leopoldo té noranta-dos anys. Va néixer a Saragossa, però poc després de casar-se amb l'Elena va traslladar-se a Barcelona. Porten casats seixanta-vuit anys i espera amb il·lusió celebrar els setanta. Va ser la millor elecció. Parla amb admiració de la seva esposa, qui, segons ens diu, en seixanta-vuit anys de casats “sempre ha donat pau i serenitat a la família”; només l'ha vista nerviosa dues vegades. Està convençut que “el marit i la muller han de fer l'amor cada dia, cada hora, cada minut i cada segon, perquè l'amor no es té, es construeix dia a dia”.

Parlem amb el Leopoldo de l'amistat, de la família, de la feina, de la llibertat i de la fe. Parlem de la vida viscuda plenament.

El valor de la senzillesa

En fer-se famós va arribar a conèixer el que ell anomena la faràndula. Té entre els seus amics els Hombres G, Los Secretos, Andreu Buenafuente, Berto... Ens explica anècdotes amb el cantant Raphael o amb Martirio. S'ha fet amic de molta gent que “pensa totalment al revés que jo, però ens hem entès molt bé i qualsevol detall que tinguis amb ells ho agraeixen molt. L'amistat consisteix que, quan truques a un senyor, es posi al telèfon. Una definició simple, però a mi em va molt bé”. De fet, el Leopoldo es defineix com una persona poc científica i el seu èxit ha estat fer-se entendre amb senzillesa.

Les amistats, tanmateix, no han vingut només en moments de fama, sinó que és un aspecte de la vida que ell sempre ha valorat molt. Comenta que segurament de jove, quan “vaig fer molts amics entre els companys de feina, era un anunci de què faria després: buscar amics, buscar gent per interessar-te per com li van les coses, que ells també t'ajudin. S'ha de fer amics constantment”.

My way... “m'agrada fer les coses a la meva manera”

Parlem de llibertat. Recorda el Leopoldo que quan entrava en un plató de televisió i li demanaven una cançó per posar-li sempre responia My Way de Frank Sinatra. “M'agrada fer les coses a la meva manera. Una cosa és fer les coses perquè vull —és molt important— i, una altra, a la teva manera”.

La llibertat, als fills, sempre els l'han donada. Fer el que un vol dins d'un ordre normal. Perquè està convençut “que mai em posaré en la vida dels meus fills; si ells eduquen els nets d'una manera, doncs bé; si no m'agrada el col·legi on els porten, diré alguna cosa, però el que sigui necessari; els ajudaré, procuraré que els nets preguin, no em posaré en la vida del matrimoni. En el meu matrimoni la gràcia d'estat la tinc jo, però en el matrimoni dels meus fills la gràcia la tenen ells, i puc equivocar-me donant consells”.

Més que el patriarca Jacob

“Comptant fills, nets i besnets, casats i les consorts, ara som noranta-sis. Llegia que el patriarca Jacob, quan va anar a Egipte amb la seva família, eren setanta-cinc: vaig pensar que li dono cent voltes”, riu. El Leopoldo explica com es conciliava amb una família de dotze fills. Aquí valora molt la pau i la serenor que donava la seva esposa, l'Elena. La conciliació, ens diu, “requereix molt d'esforç per part de tots dos cònjuges. Té més a veure amb l'actitud de la família que amb la llei”.

Entre els fets que van marcar la seva vida, recorda quan la seva filla es va posar malalta. Una nit se'n va anar al llit i l'endemà, quan s'aixecà, no podia caminar. “Vam decidir immediatament tractar-la com una persona normal, i també tots els germans, i vam descobrir que era una persona normal. I ara, gràcies a Déu, és una persona amb la seva carrera professional i la seva família”.

Al Leopoldo el fa especialment feliç veure com s'estimen entre els germans —entre la gran i el petit es porten vint anys— i els que anomena “sobrevinguts”. “L'amor es construeix cada dia; per tant, cal treballar-lo”.

Simplificar les coses

Acabem la conversa parlant de fe. El Leopoldo aplica la mateixa tesi que en el seu llibre sobre la crisi econòmica que li va portar l'èxit. Si aleshores va explicar les coses de tal manera que la gent ho pogués entendre, en la vida espiritual cal fer el mateix, ens diu. “Si soc normal i intento simplificar-ho tot en la vida econòmica, també ho he de fer en la vida espiritual. Jo prego perquè vull... Em vaig fer de l'Obra perquè era apassionant. Sempre he procurat fer les coses simples”.

Durant la conversa li mostrem un fragment d'una tertúlia amb sant Josepmaria a Castelldaura (Premià de Dalt), on el Leopoldo li fa una pregunta al fundador de l'Opus Dei. Aquell dia confessa que va “aprendre a combinar les coses, fer-les amb llibertat perquè vull, amb l'obediència”. Del missatge de sant Josepmaria, diu: “vaig aprendre a estimar molt l'Església, el Papa, l'Obra”.

Després de setanta anys a l'Obra, resumeix: “lluitar per fer les normes de pietat bé; encara que no surtin, si lluites, ja han sortit bé: molt d'apostolat, parlar amb tothom, 'tu com portes la teva vida espiritual?' I no s'ofèn ningú”.

Acabem la conversa i se'n va a escriure un article d'opinió per a un diari. En aquest moment, segons ens diu, “està atabalat de feina, té dos articles setmanals, escriu un llibre, un pòdcast...”. Però acabem amb un somriure quan li demanem pel llegat que espera deixar i ens respon: “San Quirico, la casa”, un espai que ha vist créixer la família, lloc de trobades, dinars i llargues tertúlies.