Mons. Fernando Ocáriz: "Sempre estem en temps de formació"

Mons. Fernando Ocáriz ha visitat la Basílica de La Mercè en el seu pas per Barcelona i també ha aprofitat per tenir dues trobades amb fidels de la Prelatura de l'Opus Dei.

Mons. Fernando Ocáriz a la Basílica de La Mercè (26 de juliol de 2021)

Mons. Fernando Ocáriz aprofita l'estiu per fer diversos viatges pastorals. La primera parada ha estat a Barcelona. Va arribar el diumenge 25 de juliol al migdia i el dilluns 26 va visitar la Basílica de La Mercè al matí i a la tarda va tenir dues trobades amb fidels de la Prelatura de l'Opus Dei amb totes les mesures sanitàries a tenir en compte.

"Amb molta alegria he vingut a pregar a la Mare de Déu de la Mercè"

Poques hores després d'arribar a Barcelona, el prelat de l'Opus Dei va acudir a pregar davant la Mare de Déu de la Mercè com ho va fer sant Josepmaria en diverses ocasions.

En arribar, el rector, el P. Fermin Delgado, va saludar el prelat, qui durant la visita a la basílica va pregar davant la Mare de Déu i també davant el baix relleu que es troba darrere el cambril on apareix sant Josepmaria resant. Amb paraules de Mons. Ocáriz, que va deixar escrites en el llibre de signatures, "amb molta alegria, he vingut a pregar a la Mare de Déu de la Mercè, unint-me a l'oració i a les intencions amb què va resar aquí sant Josepmaria." Enguany, justament, fa 75 anys que sant Josepmaria, fundador de l'Opus Dei, gran devot de la Mare de Déu de la Mercè, va fer un viatge a Barcelona per donar-li gràcies per l’aprovació pontifícia de l’Opus Dei.

La formació no s'acaba mai

A la tarda del dilluns 26 de juliol, el prelat va tenir dues trobades amb fidels de la Prelatura. Molts d'ells supernumeràries i supernumeraris. El tema principal de què va parlar va ser la formació, tot recalcant que "tots estem sempre en temps de formació" i va explicar el perquè de la seva importància: "La formació va dirigida a què cada vegada a la nostra vida es faci realitat el que deia sant Josepmaria, que arribem a ser ipse Christus, el mateix Crist; en el sentit que Crist no sigui tan sols per a nosaltres un model exterior, sinó que estant dins nostre amb el Pare i l'Esperit Sant, arribi el moment que siguem el mateix Crist, amb els mateixos sentiments de Jesús, la mateixa manera de reaccionar davant les circumstàncies diverses."

Serà un afany al llarg de tota la vida. Els mitjans de formació que ofereix la Prelatura cal que suiguin una ajuda per a veure com "d'aquella realitat -el mitjà de formació-, on ens parlen d'una norma de pietat o tema que ja coneixem, avui i ara m'identifica més amb el Senyor."

Afrontar la formació amb una visió per amor a Jesucrist "amb cor gran on cap tota la gent", va dir el prelat. Ho va resumir dient que en la vida del cristià "tot és servir, estimar, perquè és Crist que estima i serveix a tothom".

"La nostra vida no està feta de compartiments estancs: la vida espiritual, professional, familiar, esportiva; tot és el mateix, és la vida de Crist en nosaltres"

La primera pregunta al prelat va ser com mantenir il·lusió en la formació constant, i la va fer la Isabel, de Lleida. El seu marit va morir de la Covid a l'inici de la pandèmia. Va ser molt ràpid, en una etapa que tothom estava confinat, però es va sentir molt acompanyada per les persones de la Prelatura. Per mantenir la il·lusió dels inicis, el prelat li va dir que cal "ser nens davant de Déu i forts davant la feina. Això s'aconsegueix sent animes d'eucaristia, animes d'oració, amb sinceritat en la direcció espiritual i sobretot necessitem obrir el cor perquè algú ens escolti amb afecte i ens aconselli."

La Isabel va explicar al prelat com s'havia sentit acompanyada per les persones de la Prelatura en el moment de la mort del marit a l'inici de la pandèmia

Després la Rocio, mare de tres fills adolescents, va preguntar com compaginar tot el que s'ha de fer al llarg del dia. "La resposta a la vocació de totes les supernumeràries no es redueix a complir les normes i assistir a mitjans de formació. L'Opus Dei és tota la vida, perquè tota la vida és identificació amb Jesucrist. La nostra vida no està feta de compartiments estancs: la vida espiritual, professional, familiar, esportiva; tot és el mateix, és la vida de Crist en nosaltres".

Fer amistat veritable amb la gent

L'Elena, mare de sis fills, va demanar consell sobre l'educació dels fills en un entorn advers. El prelat va respondre que cal "enfortir la mateixa vida espiritual i tenir cura l'educació dels fills amb dedicació, sense pensar que cal tancar-se sinó formar-se més. Això s'assoleix amb l'amistat amb els fills; que les mares i els pares sigueu amigues i amics de les filles i els fills. No s'ha d'entendre l'educació només en donar pautes sinó a fer-se amics i transmetre amb afecte i experiència, que és allò que constitueix l'amistat."

En Lluís, un jove que viu com tants altres la realitat de l'ús intens de les xarxes socials, va preguntar com transmetre l'Evangeli. El prelat li va aconsellar "usar-los bé -els mitjans tecnològics- per connectar amb els amics, suggerir bones lectures, comentar notícies..." Va recordar unes paraules que deia sant Josepmaria abans de començar una feina i que poden ajudar a discernir i aprofitar el temps: "Jesús, anem a fer això entre els dos."

La Gisela, directora tècnica del club Torxa, va demanar al prelat com viure la sobrietat per a ser del món, però no ser mundans. El prelat va respondre que s'ha de "viure una vida austera, gastar el necessari, però no en coses supèrflues per no tenir el cor lligat. Tenim la capacitat de lligar-nos a coses que no valen la pena, comoditats innecessàries, no perquè les coses no siguin bones, sinó perquè poden tancar-nos a la capacitat espiritual, a l'obertura de l'ànima."

L'Imma, per la seva banda, va demanar al prelat com agrair tot el rebut i com tirar endavant iniciatives i animar d'altres a fer-ho. El prelat va respondre amb dues paraules: "amistat i confidència". I va afegir "sobretot davant persones i ambients amb molt poca formació i que han rebut molt menys. Cal fer amistat autèntica, verdadera, interès per les persones, sense presses." I recordà que sant Josepmaria deia que "les ànimes tenen el seu temps per madurar, per créixer, com les plantes; que no es pot agafar una planta acabada de sortir del terra i perquè creixi més ràpidament tirar-la cap amunt, perquè aleshores no se la fa créixer, sinó que se la mata. Cal tenir paciència amb la gent; la paciència autèntica sorgeix de l'afecte, una forma de l'amor entre les persones."

"Veure sempre el costat positiu de les coses"

En Paco va demanar com mantenir el bon humor del qual parlava sant Josepmaria. El prelat va recomanar "veure sempre el costat positiu de les coses. La font de la nostra alegria està en el Senyor. Una cosa que pot semblar petita i sense importància, però molt important és el somriure. El somriure de la cara arrossega l'alegria de l'ànima."

Per la seva part, en Jordi va preguntar sobre com santificar el treball en temps de vacances, a la qual cosa el prelat va respondre "el primer és treballar, i treballar bé" i va afegir que el descans "és canvi d'activitat i aprofitar el temps per fer alguna cosa que pugui servir més endavant en l'activitat ordinària."

En Sergio, un jove metge va demanar al prelat què l'havia ajudat més a acostar-se a l'Opus Dei i aprofundir la fe, a la qual cosa va recordar que "els meus germans grans em van donar a conèixer l'Opus Dei i la fe, la família. Tant una cosa com l'altra, després cal personalitzar-la cada dia, perquè la fe la dona Déu, però compta amb la nostra correspondència per fer-la més ferma i el mateix amb la vocació, cada vegada sentim la missió que ens dona la vocació com alguna cosa més connatural amb la nostra manera de pensar."

"el do millor per a cada persona és el que Déu li demana. Per això, cal estar obert a un discerniment sincer i generós"

Davant la pregunta sobre la vocació dels fills, el prelat va comentar: "En primer lloc cal transmetre l'experiència pròpia i compartir l'alegria de la vocació. De vegades, quan la vocació comporta el celibat pot sorgir la por, però el celibat no és renúncia, és do de Déu. També és do de Déu la vocació matrimonial, però el do millor per a cada persona és allò que Déu li demana. Per això, cal estar obert a un discerniment sincer i generós".

En acabar va recordar que "cal tenir un esperit d'optimisme i descobrir que tenim límits i errors, això és llum per començar i recomençar amb esperança renovada". I va animar a pregar per l'Església i pel Papa per dur a terme la tasca que li ha estat encomanada.