La feina del futur: dignitat i trobada

“Conservar i crear llocs de treball, amb la creativitat de qui busca el bé dels altres, és potser avui dia un dels imperatius de la caritat”, proposa el prelat de l’Opus Dei en aquest article que es va publicar en diversos mitjans de comunicació l’1 de maig passat, Dia Internacional del Treball.

El prelat de l’Opus Dei va publicar aquest article en diversos diaris, l’1 de maig passat, Dia Internacional del Treball .

L’1 de maig celebrem el Dia Mundial del Treball. L’activitat humana de treballar involucra la persona en totes les seves dimensions: intel·ligència, voluntat, afectes, aspiracions. “És la primera vocació de l’home: treballar. I això li dona dignitat” (Papa Francesc, 1.V.2020). Avui, coincidint amb el Dia Mundial del Treball, molts recordem sant Josep obrer.

La pandèmia continua fuetejant la feina de milions d’homes i dones: llocs de feina perduts i augment de la precarietat. Aquestes dues ferides, desocupació i precarietat, ens interroguen sobre el treball del futur.

En tants llocs, la crisi sanitària ha desplaçat el treball presencial a les pantalles del mateix domicili, amb aspectes positius i negatius. En el teletreball constatem la glòria de la tècnica i el seu límit. Si, d’una banda, s’ha avançat en eficàcia i s’han resolt obstacles que semblaven insalvables, alhora, comprovem que la persona humana necessita relacions reals, no virtuals, per compartir el que cadascuna allotja al cor.

El temps que ha transcorregut des de l’inici de la pandèmia ens confirma també que la crisi és transversal, que afecta tota la humanitat, i que el treball hauria de ser el nucli d’un futur millor. Conservar i crear llocs de treball, amb la creativitat de qui busca el bé dels altres, és potser avui dia un dels imperatius de la caritat.

Conservar i crear llocs de treball, amb la creativitat de qui busca el bé dels altres, és potser avui dia un dels imperatius de la caritat

Davant de tantes situacions personals trencades, el treball ens ofereix l’oportunitat de progressar en una altra de les seves dimensions: la capacitat d’acollida i obertura als altres. En la confluència entre ruptura i acollida ressorgeix la nostàlgia de transcendència, d’anar més enllà d’un mateix, de cuidar-se i ser cuidats, d’ajudar i ser ajudats, primeres conseqüències del reconeixement de la vulnerabilitat. Un treball, en el qual tinguin cabuda la dignitat i la trobada, es converteix en diàleg amb un mateix i amb els altres. Presenta una finalitat compartida, desperta corrents d’enteniment, col·labora en pronunciar el “nosaltres”, ajuda a superar diferències i a promocionar el coneixement mutu, i també enriqueix per l’intercanvi de capacitats humanes i per la participació en processos creatius.

El treball es manifesta així en la seva veritable extensió, com un “lloc” al qual tots podem aportar alguna cosa, i no només en l’aspecte econòmic. La vocació comuna dels homes i les dones al treball ens fa convergir en la tasca de “recrear” el món i les seves relacions. Per això, quan el treball perd la seva dignitat de diverses maneres, la persona es distorsiona en el seu ésser més íntim.

En la cerca de solucions noves, perquè no sembla que hi hagi marxa enrere, l’amor als altres impulsa la creativitat per trobar aquests nous camins juntament amb els altres ciutadans. No hi ha un únic camí, sinó molts, però guiats pel servei, element integrant del bé comú. En qualsevol cas, la dignitat del treball està fundada en l’amor: “El gran privilegi de l’home és poder estimar, transcendint així el que és efímer i el que és transitori. Pot estimar les altres criatures, dir un tu i un jo plens de sentit. I pot estimar Déu, que ens obre les portes del cel, que ens constitueix membres de la seva família, que ens autoritza a parlar-li també de Tu a Tu, cara a cara. Per això l’home no s’ha de limitar a fer coses, a construir objectes. El treball neix de l’amor, manifesta l’amor, s’ordena a l’amor”

(sant Josemaria Escrivá, 19.III.1963).

Fernando Ocáriz, prelat de l’Opus Dei