La imaginació de la caritat

Article del prelat de l'Opus Dei, publicat al diari La Vanguardia el 4 d'octubre de 2020.

Opus Dei - La imaginació de la caritat

En aquests mesos en què el món està sent sotmès a una dura prova a causa de la pandèmia, hem estat testimonis d’actituds heroiques per part de persones de tots els sectors de la societat. El personal sanitari dels cinc continents ha manifestat un esperit de sacrifici que va arrencar aplaudiments des dels balcons de moltes ciutats; els mitjans de comunicació han transmès notícies de profunda humanitat sobre les iniciatives solidàries de moltes persones que es van mobilitzar –i ho continuen fent– per oferir remei a les necessitats urgents que s’han presentat; l’Església també ha reaccionat amb generositat, i són diversos centenars els sacerdots que han donat la vida per acostar als malalts els auxilis espirituals.

El dolor i el patiment uneixen, i és freqüent que molts veïns que abans potser no es coneixien ara estiguin reunits per lligams d’amistat, ja que s’han ajudat en els moments de més emer­gència.

Si no ens unim, per més que se superi la crisi sanitària, quedaran les ferides d’una societat individualista

A l’audiència general del 23 de setembre, el papa Francesc recordava que “o treballem junts per sortir de la crisi, en tots els àmbits de la societat, o no ens en sortirem mai”. Si hem començat aquestes línies posant de manifest tants exemples de lliurament als altres que s’han donat durant la crisi sanitària, no podem tancar els ulls davant d’altres realitats de signe oposat. La cultura contemporània, que té tants valors positius, alhora està marcada per una malaltia greu, a què fa referència el Sant Pare: l’individualisme. Si no ens unim, si no mirem als altres com els nostres proïsmes, com persones que tenen en si mateixes un valor únic, que mereixen respecte, comprensió, proximitat, per més que se superi la crisi sanitària quedaran les ferides d’una societat individualista, anònima, que acaba per convertir-se en un camp de batalla entre els interessos egoistes.

El treball és una dimensió essencial de la vida social. La crisi sanitària ha causat una crisi laboral de grans proporcions. Els desafiaments que es presenten són molts i urgents. En les circumstàncies actuals cobren especial relleu algunes característiques del treball, que poden pal·liar les conseqüències negatives de la crisi. Penso, en primer lloc, en l’esperit de servei. La feina està al servei del bé comú social i de la persona humana entesa en la seva integritat.

La creació de nous llocs de treball, la conservació dels ja existents, i, sobretot, el canvi de mentalitat que posa sempre al centre la persona humana i no una lògica merament econòmica són un antídot contra l’individualisme imperant. S’imposa, amb paraules de sant Joan Pau II, fer funcionar “la imaginació de la caritat”.

Tots somiem amb una societat justa. La situació de moltes societats s’ha trastocat després d’aquest llarg patiment de la humanitat. Si justícia és “donar a cadascú el que és seu”, és necessari que els qui tenen la responsabilitat de prendre decisions en la vida social, exercitin aquesta “imaginació de la caritat”.

Perquè, com deia sant Josepmaria Escrivà, “convenceu-vos que únicament amb la justícia no resoldreu mai els grans problemes de la humanitat”. I afegia que la dignitat de la persona humana exigeix més: la caritat, que “és com un generós desorbitar-se de la justícia”. Caritat que implica fer bé la feina que tenim encomanada, posada al servei de les necessitats dels altres, que en aquest moment s’han fet més apressants.

Treballar bé és manifestar proximitat i superar amb amor el ‘distanciament social’ físic que imposen les circumstàncies

Treballar bé és treure tot el partit possible a les nostres capacitats –a la família, a l’empresa, a l’escola, en tots els àmbits de la tasca humana– per manifestar proximitat i superar amb amor el “distanciament social” físic que imposen les circumstàncies.

Tots estem cridats a viure la “imaginació de la caritat”, per poder resoldre junts tots els desafiaments que ens posa aquest món nostre. Un món, doncs, que volem millorar seguint els passos d’Aquell que ens va donar exemple d’un oblit de si mateix fins al punt de donar la vida pels altres.

Fernando Ocáriz
Prelat de l'Opus Dei

La Vanguardia La imaginació de la caritat