EN UNA OCASIÓ, el Senyor va comparar el Regne dels Cels amb el propietari d'una finca que va sortir a l'alba a contractar obrers per a la seva vinya (cfr. Mt 20, 1-16). En trobar-se amb els primers, els va enviar a treballar a canvi d'un denari al dia, tal com era el costum. Quan hores més tard va trobar uns quants que «estaven a la plaça aturats», també els va manar a la vinya. No obstant això, en aquelles ocasions, en lloc d'assegurar un salari determinat, els va dir: «Us donaré el que sigui just».

Amb aquesta frase, probablement es generarien tot tipus d'expectatives entre els oients. Un potser suposaria que els qui van començar a treballar més tard rebrien menys diners que els qui es van esforçar des de l'alba. Per això, quan els de l'última hora van rebre la paga d'un denari, pensaven que els més matinadors obtindrien una recompensa major pel seu treball. No obstant això, tots cobren el mateix salari. Aleshores els primers treballadors es van posar a murmurar contra el propietari, perquè semblava que no havia tingut en compte que havien suportat tot el pes del dia i de la calor. El propietari va respondre a un d'ells: «Company, jo no et faig cap injustícia. ¿No havíem fet tractes per un denari? Doncs pren el que és teu i ves-te'n. A aquest darrer li vull donar igual que a tu. ¿Que no puc fer el que vull amb el que és meu?».

«Jesús vol fer-nos contemplar la mirada d'aquell cap: la mirada amb la qual veu cada un dels obrers a l'espera de feina i els crida a anar a la vinya. És una mirada plena d'atenció, de benvolença; és una mirada que crida, que convida a aixecar-se, a posar-se en marxa, perquè vol la vida per a cada un de nosaltres, vol una vida plena, ocupada, salvada del buit i de la inèrcia»^[1]. Crist acull tothom, encara que acudeixin o es trobin amb ell a l'última hora, com el bon lladre (cfr. Lc 23, 43). Tal com va assenyalar el profeta Isaïes, el que Déu desitja és «que l'injust abandoni el mal camí, i el malèfic, les seves intencions! Que tornin al Senyor, que és compassiu, al nostre Déu, tan generós a perdonar! «Les meves intencions no són les vostres, i els vostres camins no són els meus» (Is 55, 7-8).

TRADICIONALMENT s'ha entès la justícia com la virtut que consisteix a donar a cadascú el que li correspon. Es tracta, per tant, d'una disposició interior que ressalta la nostra dimensió relacional. Per això, en primer lloc caldria preguntar-se què li devem a Déu, o com establir una relació justa amb qui és la font de tots els béns, començant pel de la nostra mateixa existència.

El diàleg entre el sacerdot i els fidels amb el qual comença el prefaci a la santa Missa pot ser un bon punt de partida: «Donem gràcies al Senyor, Déu nostre. És just i necessari»^[2]. En un principi, la gratitud i la justícia semblen contraposar-se: un regal es caracteritza precisament per ser un do immerescut. El reconeixement és la constatació que una persona ha anat més enllà del que era estrictament degut. No obstant això, davant Déu canvien radicalment les coordenades, perquè ell és l'origen de tot el que som i posseïm. Com diu sant Pau: «Què teniu que no hàgiu rebut?» (1 Co 4, 7). La nostra vida com a tal és un do immerescut; d'aquí que, respecte a Déu, l'agraïment sigui un deure profund. Mai li podrem retornar el que fa per nosaltres, i no hi ha en això res d'injust. Però sí que hi ha una cosa profundament deguda, profundament justa: agrair-li-ho tot.

Descobrir que la nostra relació amb Déu està condicionada per la seva donació gratuïta ens porta a gaudir de la vida com a fills seus i ens allibera d'una concepció de la fe exageradament centrada en la lletra dels manaments. En lloc d'angoixar-nos davant el que pot presentar-se com una llista infinita de preceptes mitjançant els quals pretenem pagar el preu de la nostra redempció, podem visualitzar la nostra correspondència a l'amor de Déu com una disposició a regalar-li tots els instants de la nostra vida, convençuts que mai no aconseguirem agrair-li prou tot el que ens dona. Així, per exemple, la fidelitat a un pla de vida espiritual pot percebre's, més que com un pes de consciència davant uns compromisos adquirits, com la manifestació més directa de la nostra gratitud a l'amor que Déu aboca sobre cadascú i que ens permet estar a prop d'ell en tot moment. «Vosaltres —assenyalava sant Josepmaria—, si de debò us esforceu per ser justos, considerareu sovint la vostra dependència de Déu —perquè, què tens tu que no ho hagis rebut?—, per omplir-vos d’agraïment i de desigs de correspondre a un Pare que ens estima amb bogeria»^[3].

L'ACTITUD de profund agraïment a Déu ens allibera d'un desig excessiu de jutjar la seva manera d'actuar. De vegades, davant esdeveniments personals o socials, quan ens veiem enfrontats de cop amb una situació que no esperàvem, pot succeir que ens fem preguntes d'aquest estil: «Com pot Déu permetre una cosa així?». Potser creiem que altres persones estan més beneïdes que nosaltres o que Déu sembla no escoltar el que li demanem en les nostres oracions, i pensem: «Quina injustícia». Ens comportem aleshores com aquells jornalers que van treballar tot el dia i que no van encaixar la generositat desmesurada del propietari cap als qui havia contractat al capvespre. En lloc d'alegrar-se perquè aquells obrers tindrien una mica de diners per menjar, es van entristir per la decepció de les seves expectatives de rebre una gràcia major.

Per altra banda, no té sentit culpar el Senyor dels mals. Molts d'ells són resultat de la llibertat humana, de les accions i omissions pròpies i alienes. Juntament amb això, cal convèncer-nos en la nostra oració que Déu és el Senyor de la nostra vida i de la història; també que, encara que en realitat no ens deu res, atès que ell és Amor, sempre busca el millor per a cadascú, de vegades transformant el mal en bé de maneres sorprenents. «En certa manera la justícia és més gran que l'home, més gran que les dimensions de la seva vida terrenal, més gran que les possibilitats d'establir en aquesta vida relacions plenament justes entre tots»^[4].

L'oració dels qui se saben fills de Déu està marcada per la confiança en qui ens estima infinitament i sempre vol el millor per a nosaltres. Així resa Jesús a l'hort de les Oliveres: «Pare, si ho vols, aparta de mi aquesta copa. Però que no es faci la meva voluntat, sinó la teva» (Lc 22, 42). Podem imaginar que la Mare de Déu, als peus del Calvari, adreçaria una oració semblant a Déu. Malgrat que aquella situació li estava causant el major dels sofriments, confiava en el Senyor i sabia que al final tot seria per al bé, perquè «Déu no es deixa guanyar en generositat»^[5].

^[1] Francesc, Àngelus, 24-IX-2017.

^[2] Missal Romà, Pregària Eucarística.

^[3] Sant Josepmaria, Amics de Déu, n. 167.

^[4] Sant Joan Pau II, Audiència, 8-XI-1978.

^[5] Sant Josepmaria, Forja, n. 623.