UN ESCRIBA es troba present enmig de la conversa que manté Jesús amb els saduceus sobre la resurrecció dels morts. En veure com de bé ha respost el Senyor, se li acosta i li pregunta: «Quin és el primer de tots els manaments?». Crist contesta immediatament: «El primer és: Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces. El segon és aquest: Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests» (Mc 12, 29-31).

En un primer moment, les paraules de Jesús no semblen tan noves, ja que cita el Xemà, que tot jueu coneix bé i repeteix diverses vegades al dia. L'home ha d'estimar Déu enterament: amb tot l'afecte, amb total voluntat i amb la plena disposició de la intel·ligència. No obstant això, pel pecat experimentem la dificultat d'estimar així el Senyor, sentim la fatiga de discernir què és el millor en cada situació. Sant Josepmaria, pel que fa a aquest exercici de triar que realitzem contínuament, assenyalava: «La llibertat adquireix el seu autèntic sentit quan s’exercita en servei de la veritat que rescata, quan es gasta cercant l’Amor infinit de Déu, que ens deslliga de tota servitud. Com més va, més augmenta el meu neguit d’anunciar amb grans crits aquesta riquesa insondable del cristià: la llibertat de la gloria dels fills de Déu! És aquí on es resumeix la voluntat bona, que ens ensenya a encalçar el bé, després de distingir-lo del mal»^[1].

El que sorprèn de la resposta de Jesús als presents és que uneix aquest amor total a Déu amb l'amor al proïsme; arriba a dir fins i tot que «tots els manaments de la Llei i dels Profetes es fonamenten en aquests dos» (Mt 22, 40). El mateix Crist va ser el primer a donar exemple: es preocupava dels malalts i necessitats, procurava l'aliment per a l'ànima i per al cos dels qui el seguien, atenia els qui l'hi sol·licitaven… En l'última nit que passa amb els seus apòstols els presta el servei reservat als esclaus: els renta els peus per mostrar com ha de ser la seva disposició. Jesús posa de manifest amb total claredat quin «és l'ordre de la caritat: Déu, els altres i jo»^[2]. En l'oració, podem considerar al costat del Senyor si aquestes actituds són les que motiven avui dia els nostres desitjos i projectes.

NO CONEIXEM gaires detalls de la vida de Jesús anterior a la seva etapa pública de predicació. L'Evangeli de sant Marc ens diu que va treballar com a artesà (cf. Mc 6, 3), fet que ens fa suposar que devia atendre nombrosos encàrrecs dels habitants de Natzaret. Jesús treballaria amb competència per prestar el millor servei possible. Aquesta manera de procedir, que segurament va aprendre de Josep, ens indica una actitud fonamental de tots els cristians: treballar amb esperit de servei i amb el desig de contribuir al bé i a la cura dels altres homes. En aquest sentit, deia el fundador de l'Opus Dei que «el treball de Josep no fou una labor mirant a l’autoafirmació, per bé que la dedicació a una vida operativa hagi forjat en ell una personalitat madura, ben dibuixada. El Patriarca treballava amb la consciència de complir la voluntat de Déu, pensant en el bé dels seus, Jesús i Maria, i tenint present el bé de tots els habitants de la petita Natzaret»^[3].

Jesús, des de petit, hauria vist com Josep va transformar el treball en un acte d'amor a Déu i de servei als homes. La vida del sant patriarca segurament es va configurar així perquè es va dedicar a sostenir la seva família amb l'ocupació quotidiana en un treball manual. En el fons, la reacció de l'escriba davant la resposta que li dona el Senyor dona sentit a les jornades de treball ocult del Senyor, de la mateixa manera que a l'etapa de predicació: «És veritat, mestre. Amb tota la raó dius que ell és l'únic i que no n'hi ha d'altre fora d'ell, i que estimar-lo amb tot el cor, amb tot l'enteniment i amb totes les forces i estimar els altres com a si mateix val més que tots els holocaustos i sacrificis» (Mc 12, 32-33).

L'escriba reconeix que l'amor al proïsme és el millor que es pot oferir a Déu, i que es tracta d'una ofrena que podem lliurar contínuament, en cada cosa que fem. D'aquesta manera, la cura de les nostres relacions amb els altres es transforma en una cosa més valuosa que els sacrificis que podem realitzar, ja que ens unim a la caritat que uneix Jesús amb Déu Pare i que és la font del seu servei envers cada persona. Les tasques es converteixen en ofrenes dignes i grates a Déu quan expressen aquesta sol·licitud divina cap als nostres veïns i aquells per qui treballem. Com deia sant Josepmaria: «El nostre amor ha d’ésser un amor sacrificat, diari, fet de mil detalls de comprensió, de sacrifici silenciós, de donació que no es nota. Aquest és el bonus odor Christi, el que feia dir als qui vivien entre els nostres primers germans en la fe: Mireu com s'estimen!»^4].

DE MANERA HABITUAL Jesús es va manifestar en comunitats de persones. Quan passava temps pregant en solitud, sabem que, en gran manera, intercedia pels seus i per la vinguda del Regne a favor dels homes (cf. Lc 11, 1-4). L'amor a Déu no ens aïlla dels altres, sinó que també es bolca en els qui ens envolten. «Perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu. Aquest és el manament que hem rebut de Jesús: qui estima Déu, també ha d'estimar el seu germà» (1 Jo 4, 20-21). Amb algunes persones podem tenir més facilitat per estimar-les; amb d'altres, no obstant això, trobarem dificultats potser persistents: cada persona és diferent, amb el seu propi caràcter, interessos, manera de ser i experiències acumulades. De totes maneres, Jesús ens va ensenyar com enfortir una comunitat de persones. «Mentre hi hagi un germà o una germana a qui tanquem el nostre cor, estarem encara lluny de ser deixebles com Jesús ens demana. Però la seva divina misericòrdia no ens permet desanimar-nos, encara més, ens crida a començar de nou cada dia per viure coherentment l'Evangeli»^[5].

Els primers esforços podran ser amb els més propers: amb els familiars, amb els amics, amb els companys de feina… El desig d'assemblar-nos més a Crist ens portarà a fer-nos càrrec de les necessitats dels altres, procurant deixar de banda la comoditat o l'egoisme. Alhora, aquesta actitud ens permetrà descobrir el que el Senyor i les persones que ens estimen fan també per nosaltres: «Només la meva disponibilitat per ajudar el proïsme, per manifestar-li amor, em fa sensible també davant de Déu. Només el servei al proïsme obre els ulls al que Déu fa per mi i a com me n'arriba d'estimar»^[6]. Podem demanar a la Mare de Déu que ens ajudi a tenir un cor com el seu per estimar Jesús i tots els nostres germans.

^[1] Sant Josepmaria, Amics de Déu, n. 27.

^[2] Sant Josepmaria, A soles amb Déu, n. 155.

^[3] Sant Josepmaria, És Crist que passa, n. 51.

^[4] Sant Josepmaria, És Crist que passa, n. 36.

^[5] Francesc, Àngelus 25.X.2020

^[6] Benet XVI, Enc. Deus caritas est, n. 18.