EL PRIMER salm del saltiri comença lloant l’home que és conscient de la seva condició de criatura i que reconeix la grandesa del seu Déu: feliç l’home que «estima de cor la Llei del Senyor, la repassa de nit i de dia» (Sl 1, 2). Aquest cant posa l’accent en l’actitud de qui comprèn el sentit del «temor de Déu»: aquell do de l’Esperit Sant que no té res a veure amb la por, sinó que ens porta a reconèixer la saviesa i la grandesa del creador. El cant elogia qui té ancorat el cor en allò que veritablement desitja, qui té els impulsos adreçats sempre cap a allò que estima, i no li interessa allò que el pugui apartar del Senyor. També voldríem aquesta actitud per a nosaltres: tenir una disposició ferma per viure contemplant la grandesa de Déu i experimentant el seu amor pels homes.

En l’Escriptura observem la bona actitud d’Ezequies, rei de Judà, quan rep una carta amenaçadora del rei d’Assíria. «Va pujar al temple, la desplegà davant el Senyor i va pregar així davant d’ell: “Senyor, Déu d’Israel, que tens per tron els querubins: tu que has creat el cel i la terra, ets l’únic Déu de tots els regnes del món. Senyor, estigues atent i escolta; obre els ulls, Senyor, i mira!”» (2 Re 19, 14-16). Sorprèn la confiança amb què Ezequies es dirigeix a Déu. Probablement estava acostumat a lloar Déu, a donar-li gràcies, i això el porta a acudir-hi així també en un moment de més necessitat. I el relat continua narrant com aquella mateixa nit l’àngel del Senyor va colpejar cent vuitanta-cinc mil homes al campament assiri.

Déu ens espera sempre; espera que compartim amb ell les nostres necessitats, sobretot la manifestació del nostre amor. Però no perquè ho necessiti, sinó perquè aquella actitud farà créixer en nosaltres el sant «temor de Déu» que reconeix la seva grandesa.

«DÉU HA FUNDAT la seva ciutat per sempre —diu el salmista—. És gran el Senyor i digne de tota lloança a la ciutat del nostre Déu, a la santa muntanya, cim admirable, goig de tot el món» (Sl 48, 2-3). Aquests versos ens parlen d’una ciutat que els cristians intentem establir a la terra, una ciutat construïda sobre l’amor de Déu als homes. Sant Agustí, al final de la seva vida, va escriure un tractat en què aprofundeix en aquest tema, i el mateix va fer sant Tomàs Moro. Tots dos casos ens serveixen per reconèixer la importància que ha tingut per als sants meditar sobre la naturalesa del regne de Déu a la terra, i la manera en què ens hem de relacionar, per fer-lo realitat.

Sobre això, sant Josepmaria diu: «Veritat i justícia; pau i goig en l’Esperit Sant. Aquest és el regne de Crist: l’acció divina que salva els homes i que culminarà quan la història s’acabi, i el Senyor, que seu al cim del paradís, vingui a judicar definitivament els homes».^[1] El regnat de Crist a la terra es refereix, sobretot, a la manera en què ell és present als cors dels homes. Si Crist està al centre de la nostra ànima, la nostra acció entre els nostres germans serà conforme a la manera en què Déu contempla els altres, i conforme a la manera en què vol regnar al món.

La vida cristiana és sempre de comunitat, no és un camí que es recorre individualment. L’Església constituïda per Crist és el seu propi cos místic, del qual tots els cristians formem part. La seva activitat i, per tant, el seu regnat s’estenen a tots els llocs en què ens trobem els seus membres. «A diferència de la societat humana, on s’acostuma a fer els mateixos interessos, independentment o fins i tot a càrrec dels altres, la comunitat de creients foragita l’individualisme per fomentar el fet de compartir i la solidaritat. No hi ha lloc per a l’egoisme en l’ànima d’un cristià».^[2] Un signe de la presència del regne de Déu serà aquesta unitat solidària entre tots els fills.

EN L’EVANGELI, Jesús té paraules per descriure el que pot passar quan la grandesa de Déu entra en contacte amb els qui no estan en la millor disposició per rebre-la: «No doneu als gossos les coses santes ni tireu les perles als porcs, perquè les trepitjaran i després encara es giraran per destrossar-vos» (Mt 7, 6). Això no vol dir que hi hagi persones a les quals el regne de Déu no estigui destinat; al contrari, tots el poden rebre, tots estan cridats a entrar en aquella felicitat, però hem de considerar la millor manera de compartir aquesta invitació. Per això, el Senyor continua dient: «Feu als altres tot allò que voleu que ells us facin» (Mt 7, 12). Es tracta de buscar el camí més adequat per a cada persona, trobar la manera d’ajustar-nos a la situació de l’altre.

Amb la intenció de preparar-nos millor per a aquesta dolça alegria d’evangelitzar, sant Josepmaria proposa que resem per tothom: «Però no penseu tan sols en vosaltres mateixos: engrandiu el cor fins a abarcar la humanitat entera. Penseu, abans que res, en qui us envolta ―parents, amics, col·legues― i vegeu com podreu dur-los a sentir més profundament l’amistat amb Nostre Senyor (...). I demaneu també per tantes ànimes que no coneixeu, ja que tots els homes estem embarcats en la mateixa barca».^[3]

«Però és estreta la porta i dur el camí que condueix a la vida!» (Mt 7, 14), continua dient Jesús. Certament, el camí serà estret si volem anar a la vida acompanyats de tantes persones que ens envolten. «Magnanimitat: grandesa d’ànim, ànima àmplia, on en caben molts —repetia sant Josepmaria—. És la força que ens disposa a sortir de nosaltres mateixos, per preparar-nos a emprendre obres de vàlua, en benefici de tothom».^[4] Santa Maria potser és la primera persona que va comprendre el regne de Déu i va acceptar viure-hi. Li podem demanar que ens faci magnànims per portar-lo, d’un en un, a moltes persones que tenim a prop.

^[1] Sant Josepmaria, És Crist que passa, núm. 180.

^[2] Francesc, Audiència, 26.VI.2019.

^[3] Sant Josepmaria, És Crist que passa, núm. 175.

^[4] Sant Josepmaria, Amics de Déu, núm. 80.