MENTRE caminava Jesús a la vora del mar de Galilea, «va veure Jaume, fill de Zebedeu, i el seu germà Joan, que reparaven les seves xarxes, i els va cridar»^[1]. Ells, després de deixar totes les coses, el van seguir. Així comença la nova vida de Jaume al costat del Senyor. La seva aventura serà tan veloç com intensa: es convertirà en el primer dels apòstols a donar la seva vida per Crist, que va voler reclamar-ho aviat al costat seu (cf. Ac 12,2). A Joan, en canvi, el Senyor li demanarà que esperi fins que ell torni a buscar-lo, després de gastar-se en una vida tan llarga que va fer pensar els deixebles que no moriria mai (cf. Jn 21, 23).

El Mestre va demanar als dos germans una entrega total, encara que amb manifestacions diferents. Va oferir a tots dos beure del seu mateix calze, i ells van acollir la invitació amb tot entusiasme de la seva naturalesa apassionada (cfr. Mt 20, 22). Jesús cridava aquells germans els Boanerges, és a dir, «els fills del tro» (Mc 3, 17), i els va ensenyar a canalitzar tota la seva energia cap a una donació total al servei. Quan la mare dels Zebedeu li va demanar per als seus fills el primer lloc al seu regne, Jesús els va explicar que regnar amb ell és servir; que el primer en el seu regne és el que es fa el darrer i el servidor de tothom (cf. Mt 20, 25-28). Aquesta lògica sovint contrasta amb la nostra, és revolucionària perquè s'oposa a la dominació dels uns sobre els altres; per això, Jesús també ens anima a estar vigilants, a estar sempre atents per no enganyar-nos amb lectures atenuades del seu Evangeli.

Crist «no va viure la seva llibertat com a arbitri o domini. La va viure com a servei. D'aquesta manera “va omplir” de contingut la llibertat que, altrament, només seria la possibilitat “buida” de fer alguna cosa o no. La llibertat, com la vida mateixa de l'home, pren sentit per l'amor»^[2]. Jesús va ajudar Jaume i Joan a omplir les seves vides de sentit, d'amor pels altres, obrint a aquells senzills pescadors de Galilea horitzons insospitats, «els horitzons del servei»^[3], molt més amplis del que s'haurien imaginat. I així, va transformar la vida en una apassionant aventura.

IMPULSATS per Jesús, Jaume i Joan van tenir «pressa a estimar», en ^[4]apostar tota la seva existència a una vida de servei intens. La de Jaume —fent honor al seu apel·latiu— va ser com un llamp que travessa el cel en un instant, omplint-lo de llum. Ell es va posar immediatament en marxa i va portar Jesucrist fins als confins del món conegut, abans de tornar a Jerusalem i fecundar amb la seva sang els inicis de la missió de l'Església. La vida de Joan, en canvi, va ser com el tro, que arriba sense pressa però amb contundència, amb pes, omplint-ho tot amb les paraules profundes i belles. Joan va poder meditar llargament sobre la vida i els ensenyaments de Jesús, per deixar-nos el tresor dels escrits.

El llamp i el tro es reclamen l'un a l'altre, manifesten una mateixa força i porten un mateix missatge. No podem separar-los, com no podem separar els Boanerges. Mentre era amb ells, Jesús els va voler junts. De fet, tots dos formaven al costat de Pere un petit grup de deixebles amb què el Mestre tenia més intimitat. Quan el Senyor va pujar al cel, Jaume i Joan van continuar propagant el mateix missatge, cadascun a la seva manera.

Jaume ho continua fent avui, convocant els pobles a la seva tomba a Compostel·la. Ens convida a posar-nos en camí, a estar disposats a arribar als confins del nostre món i superar les nostres seguretats i comoditats. «Això és fonamental per als cristians; nosaltres deixebles de Jesús, nosaltres Església, estem asseguts esperant que la gent vingui o sabem aixecar-nos, posar-nos en camí amb els altres, buscar els altres? No és cristià dir: “Però que vinguin, jo soc aquí, que vinguin”. No, ves tu a buscar-los, fes tu el primer pas»^[5]. Joan, en canvi, ens recorda que, si no estem radicats en l'amor de Jesucrist, tot aquest moviment i aquest caminar valen molt poc. Escrivia sant Agustí: «Qui corre fora del camí, corre en va; més encara, només corre per cansar-se. Fora d'ell, com més corre, més s'extravia. Quin és el camí pel qual correm? Crist ho va dir: “Jo soc el camí”. Quina és la pàtria cap a la qual ens dirigim? Crist va dir: “Jo soc la veritat”. Per ell corres, cap a ell corres, i en ell trobes el repòs»^[6].

HI HA alguna cosa gran a la vida de l'apòstol Jaume que roman ocult als nostres ulls. És molt poc el que sabem d’aquest apòstol de vida tan curta, que no va deixar cap escrit. L'Evangeli, a més a més, recull molt poques paraules seves. Davant el silenci del Zebedeu, apareix la figura d'un altre Jaume, amb títols tan importants com «germà del Senyor» (Gal 1, 19), testimoni destacat de la seva resurrecció (cf. 1 Cor 15, 7), bisbe de Jerusalem (cf. He 15, 12-21) i columna de l'Església (c. 9). Aquest altre Jaume va gaudir de gran autoritat a la primera comunitat cristiana, com es llegeix als Fets dels Apòstols i a les cartes de sant Pau. Dona nom, a més, a un dels escrits del Nou Testament. Per això, sorprèn que la Tradició hagi volgut atribuir el títol de Major el germà de Joan, de qui coneixem poc.

El fill de Zebedeu va arribar a ser el Major, seguint el camí que li havia proposat el Mestre. Jesús li havia dit: “Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau; com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom. (Mt 20, 26-28).

Això va fer Jaume viure per servir, donar la vida. «Si el gra de blat no mor en caure a terra, queda infecund; però si mor, produeix molt de fruit» (Jn 12, 24), escriurà Joan al seu Evangeli, llançant una mica de llum que ens permet entendre el misteri de la vida i de la mort del seu germà Jaume. Un misteri que s'estén a l'impressionant poder de convocatòria que encara avui té el sepulcre de l'apòstol.

Jesús va donar als Boanerges un altre exemple destacat de la grandesa del servei: la Verge Maria, a qui acompanyarien sovint. Ella també ens ajudarà perquè ens llancem a l'aventura de «ser feliços en amistat amb Déu i portar una vida de dedicació i de servei»^[7].

^[1] Missal General Romà, Antífona d'entrada de la festa de Sant Jaume Apòstol.

^[2] Benet XVI, Àngelus, 1 de juliol de 2007.

^[3] Francesc, Audiència, 11-I-2023.

^[4] Cfr. Sant Josepmaria, Amics de Déu, núm. 140.

^[5] Francesc, Audiència, 11-I-2023.

^[6] Sant Agustí, Homilia X sobre la primera Carta de Sant Joan.

^[7] Sant Josepmaria, Carta 6, núm. 35.