QUARANTA DIES després de la Pasqua, l'Església celebra l'Ascensió de Jesús als cels. «El Senyor, rei de la glòria, vencedor del pecat i de la mort –assenyala el Prefaci de la Missa–, ha pujat avui davant l'astorament dels àngels al més alt dels cels, com a mediador entre Déu i els homes»^[1].

La Sagrada Escriptura ens relata que, moments abans de pujar al cel, Jesús havia dit als seus deixebles: «He rebut plena autoritat al cel i a la terra. Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant i ensenyant-los a guardar tot allò que us he manat» (Mt 28, 18-20). Abans d'anar cap a la dreta del Pare, Jesús deixa una tasca ambiciosa: la d'evangelitzar no solament el poble d'Israel o l'imperi romà, sinó el món sencer, tota la creació. «Sembla de debò massa agosarat l'encàrrec que Jesús confia a un petit grup d'homes senzills i sense grans capacitats intel·lectuals. Tanmateix, aquesta reduïda companyia, irrellevant davant les grans potències del món, és convidada a portar el missatge d'amor i de misericòrdia de Jesús a cada racó de la terra»^[2].

També nosaltres hem rebut aquest mateix encàrrec diví, i per això sentim tan proper aquell dia en què Jesús va pujar al cel. Sant Josepmaria deia que «l’apostolat és com la respiració del cristià: un fill de Déu no pot viure sense aquest bategar espiritual. Ens recorda, la festa d’avui, que el zel per les ànimes és un manament amorós del Senyor, que en pujar a la seva glòria, ens envia com a testimonis seus per tot el món. La nostra responsabilitat és gran, ja que ser testimoni de Crist suposa, abans que res, mirar de captenir-nos segons la seva doctrina, lluitar per tal que la nostra conducta recordi Jesús, evoqui la seva figura amabilíssima. Hem de comportar-nos de tal manera que els altres, en veure’ns, puguin dir: aquest és cristià, perquè no odia, perquè sap comprendre, perquè no és fanàtic, perquè està per damunt dels instints, perquè és sacrificat, perquè manifesta sentiments de pau, perquè estima»^[3].

JESÚS intueix que alguns dels seus apòstols s'entristiran per la seva marxa als cels. Per això, abans de l'Ascensió, va voler reunir-se amb ells per adreçar-los aquestes paraules de consol: «Jo soc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28, 20). «En marxar, ell ve per elevar-nos per damunt de nosaltres mateixos i obrir el món a Déu. Per això els deixebles es van poder alegrar quan van tornar de Betània a casa. Per la fe sabem que Jesús, beneint, té les mans esteses sobre nosaltres. Aquesta és la raó permanent de l'alegria cristiana»^[4].

La litúrgia de les hores medita avui unes paraules de sant Agustí sobre aquest misteri: «No es va allunyar del cel, quan va baixar fins a nosaltres; ni de nosaltres, quan hi va retornar (...). Va baixar, doncs, del cel, per la seva misericòrdia, però ja no va pujar ell sol, ja que nosaltres vam pujar també en ell per la gràcia»^[5]. Jesús ascendeix al cel, però no ens abandona. «Atès que Jesús és al costat del Pare, no és lluny sinó a prop de nosaltres. Ara ja no es troba en un sol lloc del món, com abans de l'Ascensió; amb el seu poder supera tot espai (...) és present al costat de tots, i tots el poden evocar a tot lloc i al llarg de la història»^[6].

Jesús ascendeix al Pare i, alhora, roman amb nosaltres: l'Esperit Sant habita en la nostra ànima en gràcia i el Senyor ens acompanya també físicament en l'Eucaristia. «És possible d’apropar-nos íntimament a Jesús, en cos i ànima. Crist ens ha marcat clarament el camí: pel Pa i per la Paraula, alimentant-nos amb l’Eucaristia i coneixent i complint allò que vingué a ensenyar-nos, alhora que conversem amb Ell en l’oració»^[7].

«ENCARA S'ESTAVEN mirant fixament al cel, mentre ell se n'anava, quan se'ls van presentar dos homes amb vestits blancs i els digueren: Homes de Galilea, per què us esteu mirant al cel? Aquest Jesús que ha estat endut d'entre vosaltres cap al cel, vindrà tal com heu vist que se n'hi anava» (Ac 1, 10-11). La solemnitat de l'Ascensió ens encén en l'esperança de compartir la glòria de què gaudeix Jesús, a la qual som cridats com a membres del seu cos. «No se n'ha anat per desentendre's d'aquest món, sinó que ha volgut precedir-nos com a cap nostre perquè nosaltres, membres del seu cos, vivim amb l'ardent esperança de seguir-lo en el seu regne»^[8].

«Aquest “èxode” cap a la pàtria celestial, que Jesús va viure personalment, el va afrontar del tot per nosaltres. Per nosaltres va baixar del cel i per nosaltres hi va ascendir, després d'haver-se fet semblant en tot als homes (...). Déu en l'home, l'home en Déu: ja no es tracta d'una veritat teòrica, sinó real. Per això l'esperança cristiana, fonamentada en Crist, no és un miratge, sinó que, com diu la carta als Hebreus, “aquesta esperança, que posseïm com una àncora segura i ferma, ha penetrat més enllà de la cortina del lloc santíssim” (He 6, 19), una àncora que penetra al cel, on Crist ens ha precedit»^[9].

El Senyor ens espera al cel i ens envia l'Esperit Sant, els seus dons i els seus fruits, perquè arribem també nosaltres a la meta. «Després de pujar el Senyor al cel, els deixebles es van reunir en pregària al Cenacle, amb la Mare de Jesús, invocant junts l'Esperit Sant, que els revestiria de força per donar testimoni de Crist ressuscitat. Tota comunitat cristiana, unida a la Verge santíssima, reviu aquests dies aquesta singular experiència espiritual en preparació de la solemnitat de la Pentecosta»^[10].

^[1] Missal Romà, Missa de l'Ascensió del Senyor, Prefaci.

^[2] Francesc, Regina Coeli, 13-V-2018.

^[3] Sant Josepmaria, És Crist que passa, n. 122.

^[4] Benet XVI-Joseph Ratzinger, Jesús de Natzaret, II. p. 400.

^[5] Sant Agustí, Sermó de l'Ascensió, 1-2; PLS 2, 494-495.

^[6] Benet XVI-Joseph Ratzinger, Jesús de Natzaret, II, p. 329.

^[7] Sant Josepmaria, És Crist que passa, n. 118.

^[8] Missal Romà, Missa de l'Ascensió del Senyor, Prefaci.

^[9] Benet XVI, Àngelus, 4-V-2008.

^[10] Benet XVI, Àngelus, 8-V-2005.