MATEU DESCRIU així la seva pròpia reacció davant la crida del Mestre: «Ell s'aixecà i el va seguir» (Mt 9, 9). A partir d’aquell moment, la seva vida serà totalment diferent de la que portava abans. El troba mentre està assegut recaptant impostos. Potser el seu propòsit era principalment gaudir de les riqueses que guanyava. Amb Jesús, tanmateix, les prioritats de la seva vida seran diferents. És cert que fins aquell moment no gaudia de gran fama entre els seus conciutadans, però els diners i l’estima de les autoritats romanes compensaven el rebuig de moltes persones del seu poble. Tanmateix, davant la mirada i les paraules de Jesús, Mateu decideix abandonar aquestes seguretats i llançar-se a l’aventura de seguir el Messies.
«Ell s’aixecà». Un no s’aixeca davant de qualsevol. És un gest que manifesta el reconeixement envers una persona important; significa interrompre el que un tenia entre mans per dedicar-li tota l’atenció. Quan una persona està dreta significa que està alerta, en condicions de partir cap aquí o cap allà. Mateu es mostra disposat a fer el que calgui per Jesús perquè, gràcies a Déu i a les seves disposicions personals, la seva escala de valors ha canviat: el més important ja no són les riqueses o viure d’una manera acomodada, sinó dedicar totes les seves energies a Crist.
Probablement sant Mateu era conscient dels riscos que comportava aquesta decisió. Però també deixa enrere l’actitud de qui s’afanya a fer càlculs. La vida de tot deixeble consisteix a obrir-se a una aventura divina, moltes vegades plena de sorpreses i incerteses. Seguir Jesús és caminar pendent de les seves petjades, sense saber sempre exactament cap on el portaran, però conscient que la felicitat que ell ens pot aconseguir és molt més gran que les nostres pròpies previsions. «Cal confiar en ell i fer un pas cap al seu encontre, i treure’ns la por de pensar que, si ho fem, perdrem moltes coses bones de la vida. La capacitat que té de sorprendre’ns és molt més gran que qualsevol de les nostres expectatives»[1].
LA RESPOSTA que sant Mateu va donar a Jesús no se centra en ell mateix. No es posa a pensar si està preparat o no, o si més endavant estarà en millors condicions per prendre una decisió. Potser estava, d’una manera misteriosa, esperant una crida com la que li adreça el Mestre. I per descobrir-la en tota la seva brillantor va haver de mirar-lo i escoltar-lo atentament a ell, més que a si mateix. Sempre pot aparèixer la temptació de deixar de seguir Jesús i asseure’s a calcular les despeses i els beneficis, especialment quan les coses es fan més costoses, i pot semblar que no val la pena l’esforç.
Això és el que li va passar a Pere quan caminà sobre les aigües. Mentre mantenia la mirada fixa en Jesús era capaç de mantenir-se dret i avançar. Però tan bon punt va parar atenció a la seva fragilitat i a la força del vent, va entrar en el seu cor la por i la inseguretat, que gairebé acaben enfonsant-lo. Davant el seu crit —«Senyor, salva’m!» (Mt 14, 30)—, «Jesús estengué la mà i va agafar-lo tot dient-li: —Home de poca fe! Per què has dubtat?» (Mt 14, 31).
Seguir una vocació té quelcom del caminar sobre les aigües; d’anar més enllà de les nostres pròpies capacitats, confiats que és el Senyor qui fa les coses i qui porta els comptes. En aquest camí, com és lògic, és indispensable l’acompanyament espiritual de qui ens pot aconsellar o ajudar sempre en el discerniment, i no només en les primeres etapes del descobriment d’una crida. «Serveix el teu Déu amb rectitud —escriu sant Josepmaria—, sigues-li fidel... i no et preocupis de res: perquè és una gran veritat que «si cerques el regne de Déu i la seva justícia, Ell et donarà totes les altres coses —les materials, els mitjans— de més a més»[2].
PER CELEBRAR la resposta a la crida de Jesús, sant Mateu decideix preparar un àpat a casa seva. Hi són presents alguns publicans com ell i altres que, als ulls del poble, també eren considerats pecadors públics. Per això els fariseus, en veure el Senyor menjant amb els amics de Mateu, preguntaren als deixebles: «Per què el vostre mestre menja amb els publicans i els pecadors?» (Mt 9, 11). Però Crist, en sentir aquestes paraules, respongué: «El metge, no el necessiten els qui estan bons, sinó els qui estan malalts. Aneu a aprendre què vol dir allò de: “El que jo vull és amor, i no sacrificis”. No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors» (Mt 9, 12-13).
«El primer de tot que hem de fer és reconèixer això: cap de nosaltres, cap dels qui som aquí, no pot dir: “Jo no soc pecador”. Els fariseus sí que ho deien, i Jesús els condemna»[3]. Acceptar-nos tal com som, amb les nostres virtuts i defectes, ens atrau cap al Senyor. Ell no ve al nostre costat perquè hàgim fet les coses bé, sinó perquè som pecadors que necessitem la seva misericòrdia. El primer pas per acollir el Senyor és reconèixer la necessitat que tenim d’ell. D’aquesta manera, afrontarem les nostres misèries personals de la mà de Crist, sabent que l’experiència del pecat no ens farà dubtar de la nostra missió. «El poder de Déu es manifesta en la nostra feblesa —diu sant Josepmaria—, i ens impulsa a lluitar, a combatre contra els nostres defectes, tot i saber que mai no obtindrem del tot la victòria durant el camí terrenal. La vida cristiana és començar i recomençar constant, renovar-se cada dia»[4].
Maria és mare de misericòrdia. Ella ens pot ajudar a reconèixer els nostres pecats amb una mirada materna que no condemna. I també ens aconseguirà del seu Fill la gràcia per lluitar amb esperança, sabent que Jesús es manifesta a nosaltres «en l’esforç per ésser millors, per realitzar un amor que aspira a ser pur»[5].
[1] Mons. Fernando Ocáriz, “Dejarse sorprender por un Padre bueno”, La Estrella, 25-I-2019.
[2] Sant Josepmaria, Camí, n. 472.
[3] Francesc, Homilia, 7-VII-2017.
[4] Sant Josepmaria, És Crist que passa, n. 114.
[5] Ibíd.