“Si algú no lluita...”

L'alegria és un bé cristià, que posseïm mentre lluitem, perquè és conseqüència de la pau. La pau és fruit d'haver vençut la guerra, i la vida de l'home damunt la terra -ho llegim en l'Escriptura Santa- és lluita. (Forja, 105)

Tota la tradició de l'Església ha parlat dels cristians com de milites Christi, soldats de Crist. Soldats que duen la serenitat als altres, mentre combaten contínuament contra les males inclinacions personals. A vegades, per la manca de sentit sobrenatural, per un fet pràctic de no creure, no es vol entendre res de la vida a la terra com a milícia. Insinuen maliciosament que si ens considerem milites Christi, hi ha el perill de fer servir la fe amb fins temporals de violència, de faccions. Aquesta forma de pensar és una trista simplificació poc lògica, que molt sovint va lligada a la comoditat i a la covardia.

Res no és més lluny de la fe cristiana que el fanatisme, amb què es presenten els estranys maridatges entre allò que és profà i allò que és espiritual, siguin del signe que siguin. Aquest perill no hi és si la lluita s'entén com ens ho ha ensenyat Crist: com una guerra de cadascú amb si mateix, com un esforç sempre renovat d'estimar més Déu, de desterrar l'egoisme, de servir tots els homes. Renunciar a aquesta contesa, amb qualsevol excusa, és declarar-se derrotat abans d'hora, anihilat, sense fe, amb l'ànima caiguda, dispersada en complaences mesquines.

Per al cristià, el combat espiritual davant Déu i tots els germans en la fe, és una necessitat, una conseqüéncia de la seva condició. Per això, si hi ha algú que no lluita, fa traició a Jesucrist i a tot el seu cos místic, que és l'Església. (És Crist que passa, 74)