“Dòcils a l’Esperit Sant”

Nostre Senyor Jesús ho vol: cal seguir-­lo de prop. No hi ha cap altre camí. Aquesta és l'obra de l'Esperit Sant en cada ànima -en la teva-, i has de ser dòcil, per no posar obstacles al teu Déu. (Forja, 860)

Per concretar, ni que sigui d'una manera molt general, un estil de vida que ens impulsi a tractar l'Esperit Sant -i, amb Ell, el Pare i el Fill- i a tenir familiaritat amb el Paraclet, podem fixar-nos en tres realitats fonamentals: docilitat -ho torno a dir-, vida d'oració, unió amb la Creu.

Docilitat, primer de tot, perquè l'Esperit Sant és qui amb les seves inspiracions, va donant un to sobrenatural als nostres pensaments, desigs i obres. És qui ens empeny a adherir-nos a la doctrina de Crist i a assimilar-la amb profunditat, qui ens dóna llum per prendre consciència de la nostra vocació personal i força per a dur a terme tot allò que Déu espera. Si som dòcils a l'Esperit Sant, la imatge de Crist s'anirà formant en nosaltres cada vegada més i ens anirem acostant cada dia més a Déu Pare. Tots els qui són portats per l'Esperit de Déu, aquests són fills de Déu.

Si ens deixem guiar per aquest principi de vida present en nosaltres, que és l'Esperit Sant, la nostra vitalitat espiritual anirà creixent i ens abandonarem en les mans del nostre Pare Déu, amb la mateixa espontaneïtat i confiança amb què un nen es llança al seu pare. Si no us feu com els infants, no entrareu al Regne del Cel, ha dit el Senyor. Vell camí interior de la infància, sempre actual, que no és ablanir-se, ni manca de saó humana: és maduresa sobrenatural, que ens fa aprofundir en les meravelles de l'amor diví, reconèixer la nostra petitesa i identificar plenament la nostra voluntat amb la de Déu. (És Crist que passa, 135)