"Que la teva vida no sigui una vida estèril"

Que la teva vida no sigui una vida estèril. ―Sigues útil. ―Deixa rastre. ―Il·lumina amb la lluminària de la teva fe i del teu amor. Esborra, amb la teva vida d'apòstol, el senyal llefiscós i brut que deixaren els sembradors impurs de l'odi. ―I encén tots els camins de la terra amb el foc de Crist que duus dins el cor. (Camí, 1)

Si admetessis la temptació de preguntar-te, qui em fa ficar en tot això?, caldria respondre’t: T’ho mana -t’ho demana- Crist mateix. La collita és abundosa, però els treballadors són pocs; pregueu, doncs, l’amo dels sembrats, que enviï segadors als seus camps (Mt IX, 37–38). Ara no concloguis còmodament: jo per a això, no serveixo, per a això ja n’hi ha d’altres; aquestes feines se’m fan estranyes. No, per això, no n’hi ha d’altres; si tu poguessis dir-ho, tothom podria dir el mateix. El prec de Crist s’adreça a tots i a cadascun dels cristians. Ningú no n’està dispensat: ni per l’edat, ni per la salut, ni per l’ocupació. No hi ha excuses que valguin. O donem fruits d’apostolat, o la nostra fe serà estèril.

A més, ¿qui ho ha dit, que per parlar de Crist, per difondre’n la doctrina, calgui fer coses rares, estranyes? Viu la teva vida ordinària; treballa on ets, mirant de complir els deures del teu estat, d’enllestir bé la feina segons la teva professió o ofici, progressant, millorant a cada jornada. Sigues lleial, comprensiu amb els altres i exigent amb tu mateix. Sigues mortificat i alegre. Aquest serà el teu apostolat. I, sense que en sàpigues els motius, per la teva pobra misèria, els qui et volten vindran a tu, i amb una conversa natural, senzilla -a la sortida de la feina, en una reunió de família, a l’autobús, en un passeig, a qualsevol lloc- parlareu d’inquietuds que estan en l’ànima de tots, bé que de vegades no se’n vulguin adonar: les entendran més, quan comencin a cercar Déu de debò. (Amics de Déu, 272-273)