Jo t’aconsello que, en la teva oració, intervinguis en els passatges de l’Evangeli, com un personatge més. Primer t’imagines l’escena o el misteri, que et servirà per a recollir-te i meditar. En acabat apliques l’enteniment, per considerar aquell tret de la vida del Mestre: el seu Cor entendrit, la seva humilitat, la seva puresa, el seu compliment de la Voluntat del Pare. Després li expliques tot allò que sol esdevenir-te en aquestes coses, el que et passa, què tens. Estigues a l’aguait, perquè potser Ell voldrà dir-te quelcom: i sorgiran aquestes mocions interiors, això d'atinar-hi, aquelles reconvencions.

(…) Hi ha mil maneres de pregar, us ho torno a dir. Als fills de Déu no els cal cap mètode, quadriculat i artificial, per a adreçar-se al Pare. L’amor és inventiu, enginyós; si estimem, sabrem descobrir camins personals, íntims, que ens menin a aquest diàleg continuat amb el Senyor. (…)

Si defallim, acudirem a l’amor de santa Maria, Mestra d’oració; i a sant Josep, Pare i Senyor Nostre, que venerem tant, el qual és la persona que ha tractat més íntimament la Mare de Déu en aquest món i ―després de santa Maria― el seu Fill Diví. I ells presentaran la nostra debilitat a Jesús, perquè la converteixi en fortalesa.(Amics de Déu, núm. 253 - 255)