És l’hora d’acudir a la teva Mare beneïda del Cel, perquè t’aculli als seus braços i t’obtingui del seu Fill una mirada de misericòrdia. I procura de seguida treure propòsits concrets: talla d’una vegada, encara que et faci mal, aquest doblec que et destorba, i que Déu i tu coneixeu bé. La supèrbia, la sensualitat, la manca de sentit sobrenatural s’aliaran per xiuxiuejar-te: això? Però si es tracta d’una circumstància de res, una rucada insignificant! Tu, sense dialogar més amb la temptació, respon: també em lliuraré a aquesta exigència divina! I la raó no et faltarà: l’amor es demostra d’una manera especial en petiteses. Ordinàriament, els sacrificis que ens demana el Senyor, els més ardus, són minúsculs, però tan continuats i valuosos com els batecs del cor.

Quantes mares has conegut com a protagonistes d’un acte heroic, extraordinari? Poques, molt poques. I, tot i així, de mares heroiques, heroiques de debò, que no apareixen com a figures de res d’espectacular, que mai no seran notícia -com se sol dir-, tant tu com jo en coneixem moltes: viuen negant-se tothora, retallant amb alegria els seus propis plaers i afeccions, el seu temps, les seves possibilitats d’afirmació o d’èxit, per revestir de felicitat tots els dies dels seus fills. (Amics de Déu, 134)