Vosaltres, com jo mateix, us trobareu diàriament carregats amb molts d’errors, si us examineu amb valentia a la presència de Déu. Quan hom lluita per foragitar-los, amb l’ajut diví, manquen d’una importància decisiva i se superen, per bé que sembli que mai no s’aconsegueix de desarrelar-los del tot. Ultra això, per damunt d’aquestes debilitats, tu contribuiràs a posar remei a les grans deficiències dels altres, sempre que tinguis l’afany de correspondre a la gràcia de Déu. En reconèixer-te tan flac com ells -capaç de tots els errors i de tots els horrors-, seràs més comprensiu, més delicat, i, ensems, més exigent perquè tots ens decidim a estimar Déu de tot cor.

Els cristians, els fills de Déu, hem de prestar assistència als altres tot portant a la pràctica amb honradesa allò que aquells hipòcrites mussitaven amb murrieria al Mestre: no feu accepció de persones. És a dir, rebutjarem per complet l’accepció de persones -ens interessen totes les ànimes!-, ni que, lògicament, hàgim de començar per ocupar-nos d’aquelles que per una circumstància o una altra -també per motius solament humans, en aparença- Déu ha col·locat al costat nostre. (Amics de Déu, 162)