Recordeu la paràbola dels talents. Aquell servent que en rebé un, podia com els seus companys emprar-lo bé, mirar que li rendís, aplicant les qualitats que posseïa. I què delibera? El preocupa la por de perdre'l. Bé. Però, i després? El colga! I allò no dóna fruit.

No oblidem aquest cas de por malaltissa d'aprofitar honradament la capacitat de treball, la intel·ligència, la voluntat, tot l'home. El colgo sembla afirmar aquest desgraciat, però la meva llibertat queda salva! No. La llibertat s'ha inclinat vers quelcom de molt concret, vers la sequedat més pobra i àrida. Ha pres partit, perquè no tenia més remei que triar: però ha triat malament.

Res no és més fals que oposar la llibertat a la pròpia donació, ja que aquesta ve com a conseqüència de la llibertat. Mireu: quan una mare se sacrifica per amor dels seus fills, ha triat; i, segons la mesura d'aquest amor, així es manifestarà la seva llibertat. Si aquest amor és gran, la llibertat apareixerà fecunda; el bé dels fills prové d'aquesta beneïda llibertat, que suposa donació i prové d'aquesta beneïda donació, que és justament llibertat.

Però em preguntareu, quan aconseguim allò que estimem amb tota l'ànima ja no continuarem buscant. Ha desaparegut la llibertat? Jo us asseguro que aleshores és més operativa que mai, perquè l'amor no s'acontenta amb un acompliment rutinari ni es compagina amb el tedi o amb l'apatia. Estimar significa recomençar cada dia a servir, amb obres d'afecte.

Hi insisteixo: voldria gravar-ho al foc en cadascú: la llibertat i la donació no es contradiuen: se sostenen mútuament. La llibertat només pot lliurar-se per amor; no concebo cap altra mena de despreniment. No és cap joc de paraules, més o menys encertat. En la donació voluntària, a cada instant d'aquesta dedicació, la llibertat renova l'amor, i renovar-se és ser contínuament jove, generós, capaç de grans ideals i de grans sacrificis. (Amics de Déu, 30-31)