“En nom de Déu: no desesperis”

Són sants els qui lluiten fins a la fi de la seva vida: els qui sempre se saben aixecar després de cada ensopegada, de cada caiguda, per prosseguir coratjosament el camí amb humilitat, amb amor, amb esperança. (Forja, 186)

Per tal que no t’apartis per covardia d’aquesta confiança que Déu posa en tu, evita la presumpció de menysprear ingènuament les dificultats que apareixeran en el teu camí de cristià.

No ens n’hem d’estranyar. Arrosseguem en nosaltres mateixos conseqüència de la naturalesa caiguda un principi d’oposició, de resistència a la gràcia: són les ferides del pecat d’origen, endanyades pels nostres pecats personals. Per tant, hem d’emprendre aquestes ascensions, aquestes tasques divines i humanes les de cada dia, que sempre desemboquen en l’Amor de Déu, amb humilitat, amb un cor contrit, refiats de l’assistència divina, i dedicant-hi els nostres millors esforços com si tot depengués d’un mateix.

Mentre breguem una brega que durarà fins a la mort, no excloguis la possibilitat que s’alcin, violents, els enemics de fora i de dins. I per si aquest llast encara fos poc, hi haurà ocasions en què s’amuntegaran en el teu pensament els errors comesos, potser abundants. T’ho dic en nom de Déu: no et desesperis. Si això s’esdevé no s’ha d’esdevenir forçosament; ni serà cosa de cada dia, converteix aquesta ocasió en un motiu d’unir-te més amb el Senyor; perquè Ell, que t’ha escollit com a fill, no t’abandonarà. Permet la prova, perquè estimis més i descobreixis amb més claredat la seva continuada protecció, el seu Amor.

Hi insisteixo, tingues coratge, perquè Crist, que ens va perdonar a la Creu, continua oferint el seu perdó en el Sagrament de la Penitència, i sempre tenim un advocat davant del Pare: Jesucrist, el Just. Ell és propiciació pels nostres pecats, i no solament pels nostres, sinó pels de tot el món, perquè assolim la Victòria. (Amics de Déu, 214)