Diumenge de Rams

Amb obres de servei, podem preparar al Senyor un triomf més gran que el de la seva entrada a Jerusalem... Perquè no es repeti­ran les escenes de Judes, ni la de l'Hort de les Oliveres, ni aquella nit fosca... ¡Aconseguirem que s'abrandi el món en les flames del foc que vingué a portar a la terra...! I la llum de la Veritat −el nostre Jesús− il·luminarà les intel·ligències en un dia sense fi. (Forja, 947)

Llegim avui aquestes paraules de profunda alegria: Els infants hebreus, portant rams d'olivera, sortiren a rebre el Senyor i l'aclamaven dient: Hosanna a dalt del cel. (Antífona de la distribució dels Rams)

L'aclamació a Jesucrist enllaça en la nostra ànima amb aquella que saludà el seu naixement a Betlem. I mentre Jesús passava, ens conta Sant Lluc, estenien els seus vestits pel camí. Quan ja s'acostava a la baixada de la muntanya de les Oliveres, tota la multitud dels deixebles començaren joiosos a lloar Déu amb gran clamoreig per tots els prodigis que havien vist, dient: beneït el Rei que ve, en nom del Senyor, pau al cel i glòria a les altures. (Lc XIX, 36–38.) (…)

En aquest Diumenge de Rams, quan Nostre Senyor comença la setmana decisiva per a la nostra salvació, deixem-nos de consideracions superficials, anem al gra, a allò que es veritablement important. Mireu, el que hem de pretendre és d'anar al cel. Si no, no hi ha res que pagui el tret. Per a anar al cel, és indispensable la fidelitat a la doctrina de Crist. Per a ésser fidel, es indispensable ésser obstinat amb constància en la nostra contesa contra els obstacles que s'oposen a la nostra eterna felicitat. (…)

El cristià pot viure amb la seguretat que, si vol lluitar, Déu l'agafarà per la mà dreta, tal com ho llegim en la Missa d'aquesta festa. Jesús, que entra a Jerusalem cavalcant un pobre ruc, Rei de pau, és qui digué: el regne del cel s'aconsegueix amb viva forja, i els qui la fan se n'apoderen (Mt XI, 12.). Aquesta força no es manifesta amb violència contra els altres: és fortalesa per a combatre les pròpies febleses i misèries, valentia per a no emmascarar les infidelitats personals, audàcia per a confessar la fe també quan l'ambient ens és contrari. (És Crist que passa, núm. 73 - 82)