Vaig néixer en una família catòlica i, tot i que vaig conèixer l’Opus Dei quan era jove, mai m’havia interessat massa. Ja havia començat a treballar quan, gràcies a un germà meu, vaig fer un recés espiritual. Vaig començar a sovintejar unes classes de formació cristiana i vaig redescobrir la possibilitat de tenir una vida de tracte amb Déu. Vaig adonar-me que Déu m’havia donat molt i que jo havia de respondre. El meu mestre fou sant Josepmaria. Quan llegia els seus llibres em semblava que anaven adreçats a mi, i vaig anar descobrint que no podia romandre passiu. Començava a desitjar estimar Déu apassionadament i vaig descobrir la meva vocació a l’Opus Dei.

Actualmente sóc, en primer lloc, espòs i pare de família. Després, sóc professor. La meva dona i jo ens esforcem per mantenir jove el nostre matrimoni i per fer-nos amics dels nostres set fills. Això només s’aconsegueix gastant temps amb ells, parlant i, sobretot, escoltant-los. Sóc el seu entrenador de rugbi i dedico molt temps a ensenyar als grans altres esports. Em sembla important que no ens vegin com persones que les contemplen mentre creixen i adquireixen experiències, sinó com qui vol adquirir aquestes experiències amb ells.

A la nostra família hem passat per molts moments durs: la meva dona i jo tenim un caràcter tossut que de vegades fa difícil la vida matrimonial, els dos hem perdut els nostres pares i d’altres parents, hem patit malalties serioses i altres coses d’aquest estil. L’esperit de filiació divina ens ha ajudat a veure-ho tot com una carícia de Déu i a entendre el sentit positiu que tenen les dificultats.

La manca de recursos, per exemple, és un dels grans regals que podem donar als nostres fills. Tot i que estan envoltats de materialisme i consumisme, a casa vivim amb un pressupost molt ajustat. Ens agradaria que això els ajudés a descobrir Jesucrist com a amic, i a adonar-se que el que els donarà la felicitat és fer la voluntat de Déu.

Aquest relat ha estat publicat en el fullet "L'alegria dels fills de Déu", d'Alberto Michelini.