Em dic Agnès, soc de Niça i actualment visc a París. Soc jurista de formació i treballo a l’equip directiu de l’Opus Dei a França i Bèlgica.

El mes de novembre vaig participar en el Jubileu dels Pobres amb l’associació Aux captifs, la libération (Als captius, l’alliberament), de la qual soc voluntària. Vam viatjar a Roma amb un grup de persones que estan en situació d’exclusió social. No hauria imaginat mai viure el Jubileu de l’Esperança d’aquesta manera!

Cada setmana surto amb dos voluntaris més a fer una «ronda» pel bosc de Bolonya per trobar-me amb persones que són víctimes de la prostitució. La majoria de les persones són transsexuals. Sabia que aquesta associació existia, però no pensava que fos per a mi. Només em volia apropar a les persones que viuen al carrer, perquè des de feia temps em sentia commoguda per les diferències de pobresa que veia al meu voltant i, sobretot, per la indiferència generalitzada. Per la meva part, em sentia pocatraça. No volia ser indiferent, però no sabia què dir ni com dir-ho... Buscava aprendre a sentir-me més còmoda amb aquestes persones desfavorides amb les quals em trobo cada dia al meu barri o al metro.

Vaig trucar a la porta d’una seu de l’associació que hi ha al costat de casa meva i m’hi vaig trobar una vella amiga que em va proposar fer aquestes rondes al bosc de Bolonya. Això em va desconcertar i em va commoure alhora. Són precisament persones amb les quals em creuo sovint en el meu camí. Resava per elles, però no se m’havia acudit mai anar-les a trobar. Vaig recordar aquelles pàgines de l’Evangeli en què Jesús va a la trobada dels leprosos: persones marginades de les quals tothom aparta la mirada. Tanmateix, tenia un temor: en seré capaç?

Vaig recordar unes idees de la conferència «Engrandir el cor», que el Pare va donar en la primera edició de BeDoCare a Roma, i això em va donar una empenta: Déu no ens demana a tots coses extraordinàries, hi ha moltes més coses que estan al meu nivell. Apropar-me als altres i portar-los l’alegria que habita al meu cor, això està al meu abast. Com a numerària de l’Opus Dei, això és el que intento fer cada dia en la meva feina i amb els meus amics i la meva família. On visc, també hi ha el meu barri, les persones amb les quals només em creuo una vegada a la vida. Allà és on m’espera el Senyor. És com si les peces encaixessin. Tot estava clar. M’hi vaig llançar.

Cada trobada és única, perquè cada persona és única. Anar a la trobada de persones que no coneixem també implica no saber si ens rebran bé. Efectivament, de vegades ens rebutgen, però la major part de les vegades hi intercanviem algunes paraules. Amb el temps, ens acabem coneixent i dient-nos pel nom. Sovint ens esperen; és el començament d’una amistat. Gràcies a la formació que vaig rebre de l’associació Aux captifs, la libération, he après a escoltar les persones i a rebre-les tal com són, amb senzillesa, sense prejudicis. M’hi apropo sense cap objectiu.

En els inicis de l’Opus Dei, sant Josepmaria s’apropava precisament a les persones pobres i malaltes als hospitals de Madrid dels anys trenta. En elles trobava la força que necessitava. Hi veig un paral·lelisme. Crec que aquestes trobades són una font molt poderosa d’energia sobrenatural per a la meva vida interior i apostòlica. És una gota d’aigua en l’immens oceà de les necessitats del món, però amb un gran valor espiritual.

Durant aquells dies a Roma, ens vam conèixer millor. Em va commoure molt la seva set espiritual. Algunes estan batejades, d’altres no. Una persona em va confiar que es volia batejar i aprendre a resar. Li vaig mostrar l’aplicació Carpe Deum. Una altra em va sorprendre a l’autobús quan es va posar a resar en plena nit durant una llarga estona. L’endemà, em va explicar que s’aixecava cada nit i resava durant 20 minuts per la seva família.

Abans de participar en el Jubileu dels pobres em vaig proposar llegir la primera Exhortació Apostòlica de Lleó XIV, Dilexi Te. Em commou quan el Papa diu que «cap gest d’afecte, per petit que sigui, serà oblidat, sobretot si es dirigeix als qui pateixen, estan sols [o] necessitats».

Mirar als ulls algú que no coneixem i dir-li simplement «bon dia, com estàs?», és crear o recrear un vincle d’humanitat. Pot ser l’espurna que revifi una llum a punt d’apagar-se. És una cosa enorme.

A continuació, el Papa evoca les nombroses formes de pobresa: «la dels qui no tenen els mitjans per satisfer les seves necessitats materials, la pobresa dels qui estan socialment marginats i no tenen els mitjans per expressar la seva dignitat i les seves potencialitats, la pobresa moral i espiritual, la pobresa cultural, la dels qui estan en una situació de debilitat o fragilitat personal o social...». Aquesta és la meva esperança: m’agradaria tant que ningú no se sentís exclòs o rebutjat. Que cadascú sabés que sempre és estimat, que té molt de valor als ulls de Déu i als nostres ulls. Espero de tot cor que aquesta flama d’esperança no abandoni ningú.