Estava força distanciada de l’Església. Quan vaig llegir aquella biografia sobre el fundador de l’Opus Dei, vaig captar el seu gran entusiasme. Es notava que estava molt enamorat de l’Església i a mi em contagià. Vaig poder dir aleshores de tot cor “sí” a l’Església, “sí” al Papa.
Es gravà també a fons en la meva memòria l’exigència que hem de ser cristians d’una peça: No ens conformem amb les etiquetes: us vull cristians de cos sencer. Llavors jo estava interiorment dividida. La vida religiosa per un costat i la quotidiana per un altre, eren dos àmbits entre els quals hi havia poc en comú. Però vaig entendre com puc unificar aquests aspectes, com puc santificar el treball, convertir-lo en oració, en adonar-me que no importa que tingui o no un relleu especial, sinó que el que importa és com ho faig, amb quin amor, amb quina entrega.
No importa tampoc que el treball es vegi coronat per l’èxit, sinó que estigui ofert a Déu. Vaig descobrir que no és tan important que els nens desfacin ràpidament el treball acabat de fer a casa —per exemple, la neteja—, perquè sé que no he treballat inútilment. Ara faig el mateix d’abans, però de manera unitària, coherent. Sóc capaç de reaccionar amb més serenitat.
Hi havia un altre punt que em preocupava. El meu marit era protestant i jo tenia un pla per portar-lo a la conversió, però de vegades tenia la impressió que tot anava massa lent. I la realitat ha estat ben diferent al que jo havia planejat. S’ha de confiar més en Déu, posar-ho tot en les seves mans. Un dia li vaig preguntar a un sacerdot de l’Opus Dei, que m’orienta en la direcció espiritual, què podria fer per ajudar el meu marit en la seva conversió, i em donà aquest consell: “Estima el teu marit de tot cor”. Ara em dic sempre: no podia haver-me donat un consell millor, ja que només amb amor podem ajudar les persones a acostar-se més a Crist.
L’alegria que irradiava sant Josepmaria m’ha impressionat sempre. Ell havia tingut molts problemes, de salut, financers, i tots els que trobà per fundar l’Opus Dei. Era jove i, sens dubte, aquests problemes degueren afectar-lo molt. Però mai perdé l’alegria. Això es veu clarament en les filmacions de les seves trobades amb grups de persones. Les seves paraules transmeten alegria. Després de conèixer-lo, sempre que em ve una devallada, penso en ell i em sento novament en forma i motivada per continuar treballant.
Aquest relat ha estat publicat en el fullet "L'alegria dels fills de Déu", d'Alberto Michelini.